Aquest serà un article atípic. En ell no hi haurà cap tesi. Ni tan sols cap hipòtesi. Només estarà construït de preguntes. Vaig decidir posar-m’hi en sentir un encimbellat tertulià afirmar: “Els actuals dirigents dels Estats Units no són gens ximples. Ni tampoc els europeus”. S’entossudia a desacreditar Adrián Zelaia i a convence’ns que a ningú no li interessa una guerra nuclear.

Però jo em pregunto: Segur que “els nostres” dirigents són persones realment intel·ligents? I en el cas que sí que ho fossin, tal suposada intel·ligència seria rellevant a l’hora de prendre decisions totalment irracionals, absurdes i fins i tot suïcides? Què és llavors la intel·ligència?

Els líders nazis no eren potser extremadament intel·ligents? No van ser potser capaços d’èxits tecnològics extraordinaris, d’un sorprenent control social i d’una increïble empresa bèl·lica col·lectiva? Però per a què ens serveix una intel·ligència que pot portar tot Occident a un inconcebible esfondrament encara més gran que el del Tercer Reich?

En mans de qui estan les nostres vides i la dels nostres? Per què som tan submisos i passius davant del suposat poder dels seus lacais polítics? Per què fins i tot els votem? Per què als programes electorals “progressistes” són irrellevants les qüestions globals que tenen a veure amb la Pau i amb l’enorme problema que és l’OTAN?

Per què ens sotmetem tan fàcilment a les fal·làcies que tantes personalitats de “reconegut prestigi” ens imposen als grans mitjans? Per què els adjudiquem tan ràpidament el “suposat saber”? Per què restem tan inermes davant de l’omnipresent propaganda atlantista? Per què diem que els canals de televisió menteixen contínuament, però seguim asseient-nos davant d’ells?

Qui és capaç de creure que un ancià amb seriosos problemes cognitius, com és Joe Biden, pot prendre una decisió que podria comportar la Tercera Guerra Mundial, com és la decisió d’atacar amb míssils fins a l’interior mateix de Rússia? Qui pot ser encara tan ingenu per creure que els Estats Units són una democràcia? Com algú que acaba de ser rebutjat per una societat que no vol continuar finançant la guerra d’Ucraïna, i el partit del qual acaba de perdre les eleccions presidencials, pot prendre una decisió semblant tan transcendental i històrica?

Qui són els que ens estan portant a la Tercera Guerra Mundial? Què està passant a les seves ments? Com pot ser que gent de l’elit “filantròpica” anglo/occidental s’atreveixi a afirmar, sense cap base científica, que al nostre planeta sobren més de la meitat dels 8.000 milions d’éssers humans actuals? Entre aquests “sobrants” inclouen les seves pròpies famílies? Quina diferència substancial hi ha entre els delirants nazis i aquesta gent misantròpica/malthusiana/eugenèsica, gent amb aparença de racionalitat a diferència dels alterats nazis?

Què és la bogeria? Potser no és bogeria la pèrdua de sentit de la realitat? Potser el nazisme no era i continua sent bogeria? Potser no és bogeria torturar durant el dia o participar en vols de la mort i després tornar plàcidament a casa a posar afectuosament els seus néts sobre els genolls? No és bogeria veure els processos històrics tan sols com una partida al Gran Tauler d’escacs global i, amb total absència de la més mínima empatia, decidir fredament i “intel·ligentment” sobre la vida i la mort de milions d’éssers humans? Que potser no és bogeria traçar una línia divisòria absolutament radical entre “nosaltres” i “els altres”?

Més encara, potser no és bogeria desentendre’s de tots aquells que no formen part del nostre propi entorn familiar? Potser Albert Einstein no tenia raó quan afirmava: “El món és un lloc perillós, no per causa dels que fan el mal, sinó per aquells que no fan res per evitar-ho”? No som conscients del que passarà amb les nostres famílies i amb tot el nostre món local en cas que esclati una guerra nuclear?

Hem de preocupar-nos seriosament o no per la probabilitat d’una Gran Escalada? Tindrà feliçment raó el bloguer militar xinès anomenat Woniu Keji quan afirma que l’ús per Ucraïna de míssils estatunidencs contra Rússia no serà un punt d’inflexió i no suposarà una amenaça de tercera guerra mundial, ja que Moscou donarà una resposta mesurada? O tindran raó aquells altres que ens insten a posar-nos seriosament en guàrdia? No serà cert allò que “És millor tenir una assegurança i no haver de fer-la servir, que tenir necessitat d’aquesta assegurança però no disposar-ne de cap”?

Manuel Herranz: "Rússia assumeix que els míssils de l'OTAN llançats per Ucraïna són un atac directe". (Negocios TV, 22.11.2024)