L’administració Obama ha posat la mirada en Rússia altra vegada mitjançant l’activació d’un emplaçament de defensa antimíssils a Romania mentre augmenta el nombre de forces de l’OTAN a les fronteres de Rússia, actes que podrien portar a una escalada vers una guerra nuclear, assenyala Jonathan Marshall.

Si els Estats Units acaben ensopegant en una gran guerra convencional o nuclear amb Rússia, els culpables seran probablement dues desferres militars que es van negar a morir quan la seva missió principal es va acabar amb la desaparició de la Unió Soviètica: l’OTAN i el programa de míssils antibalístics dels EUA (ABM).

El “complex militar-industrial”, que recull centenars de milers de milions de dòlars anuals de suport d’aquests programes, ha rebut un gran impuls aquesta setmana quan l’OTAN ha establert el seu primer emplaçament important de defensa de míssils en una base aèria de Romania, amb plans per construir una segona instal·lació a Polònia el 2018.

Tot i que els portaveus de l’OTAN i el Pentàgon afirmen que la xarxa ABM a Europa de l’Est està dirigida a l’Iran, Rússia no n’està gens convençuda. “Aquest no és un sistema de defensa”, va dir el president rus Vladimir Putin divendres. “Això forma part del potencial estratègic nuclear dels Estats Units portat [a]… l’Europa de l’Est… Ara, si es despleguen aquests míssils balístics de defensa, ens veurem obligats a pensar en com neutralitzar les noves amenaces per a la Federació de Rússia”.

Iran encara no té míssils capaços d’arribar a Europa, ni té cap interès en apuntar Europa. Els míssils que té són notòriament inexactes. La seva incapacitat per assolir un objectiu de manera fiable podria no importar tant si s’hi afegissin caps nuclears, però l’Iran està seguint el seu acord rigorosament verificat de desmantellament dels programes i capacitats que podrien permetre que desenvolupés armes nuclears.

El sistema ABM desplegat actualment a Europa és òbviament massa petit en aquests moments per amenaçar la força dissuasòria nuclear de Rússia. De fet, la tecnologia ABM segueix sent poc fiable, tot i la inversió dels Estats Units de més de 100.000 milions en R+D.

No obstant això, és una amenaça que Rússia no pot ignorar. Cap estrateg militar estatunidenc es quedaria quiet gaire temps si Rússia comencés a alertar els Estats Units amb aquest tipus de sistemes. És per això que els Estats Units i Rússia els van limitar per tractat, fins que el president George W. Bush va posar fi al pacte el 2002.

La famosa iniciativa ABM del 1983 “Star Wars” del president Reagan es basava en una teoria desenvolupada pels assessors Colin Gray i Keith Payne en un article del 1980 titulat “La victòria és possible”: que una combinació d’armes nuclears superiors, programes de protecció civil i míssils balístics podria permetre als Estats Units “imposar-se” en una guerra nuclear prolongada amb la Unió Soviètica.

Tal superioritat nuclear, va argumentar Gray, podria sostenir “forces expedicionàries estatunidenques molt grans” lluitant en un futur conflicte “al voltant de la perifèria d’Àsia”. En limitar el dany al territori dels Estats Units, les defenses contra míssils neutralitzarien la dissuasió nuclear de Rússia i ajudarien els Estats Units a “tenir èxit en la continuació dels conflictes locals… i –si calgués– a expandir una guerra”.

Gray va publicar aquesta última observació en un volum de 1984 editat per Ashton Carter, que com a secretari de Defensa del president Obama ara defensa el nou escut antimíssils a Europa. Així que no és d’estranyar que Moscou faci aquests dies una campanya a vegades lletja per recordar al món la seva potència nuclear, no sigui que l’OTAN s’aprofiti de la feblesa percebuda de Rússia.

Actitud dura de Rússia

Portaveus de Moscou han advertit que Romania podria convertir-se en “ruïnes fumejants” si segueix acollint el nou emplaçament antimíssils; amenaza Dinamarca, Noruega i Polònia que ells també podrien convertir-se en blancs de l’atac; i han anunciat el desenvolupament d’una nova generació de míssils balístics intercontinentals dissenyats per penetrar l’escut antimíssils dels Estats Units.

El secretari Carter va respondre aquest mes que “el soroll de sabres nuclear de Moscou planteja preguntes inquietants sobre… si respecten la profunda cautela que els líders de l’edat nuclear han mostrat pel que fa a brandar armes nuclears” –just quan anunciava nous detalls d’una aportació militar de 3.400 milions de dòlars per donar suport a les capacitats de combat de l’OTAN.

Els líders militars estatunidencs diuen que estan preparant sol·licituds de fons encara més grans per enviar més tropes i equips militars a Europa de l’Est, i per finançar noves “inversions en sistemes espacials, armes informàtiques i míssils balístics de defensa  dissenyats per controlar una Rússia renaixent”.

Parlant el febrer a la conferència de seguretat de Munic, el primer ministre rus, Dmitri Medvédev, va fer una crida a posar fi a aquesta confrontació, i va assenyalar que “gairebé tots els dies [líders de l’OTAN] parlen de Rússia com la principal amenaça per a l’OTAN, Europa, els Estats Units i altres països. Això fa que em pregunti si estem el 2016 o el 1962”.

Però la intensificació del conflicte és una benedicció per al Pentàgon i els seus contractistes, que fa només uns anys es van enfrontar als plans de la Casa Blanca de grans retallades en el finançament i els efectius militars a Europa. Els permetrà mantenir –i augmentar– els nivells de despesa militar que avui són més grans del que eren durant l’apogeu de la Guerra Freda.

Els Estats Units i altres líders de l’OTAN justifiquen aquest augment assenyalant un comportament suposadament agressiu de Rússia –“annexionant” Crimea i enviant “voluntaris” a l’est d’Ucraïna. Negligeixen convenientment el flagrant cop d’estat a Kíev que va desencadenar la crisi d’Ucraïna per fer fora del poder un govern amic de Rússia el febrer del 2014. També es descuiden de la llarga i provocativa trajectòria  d’expansió de l’OTAN vers les fronteres de Rússia després de la caiguda de la Unió Soviètica, en contra de les promeses dels líders occidentals el 1990.

Aquesta expansió va ser impulsada per l’encertadament anomenat Comitè per Expandir l’OTAN, un planter de neoconservadors i assessors de Hillary Clinton dirigits per Bruce Jackson, llavors vicepresident de planificació i estratègia a Lockheed Martin, el major contractista militar del país. El 2008, l’OTAN es va comprometre a portar Ucraïna –el país més gran a la frontera occidental de Rússia– dins de l’aliança militar occidental.

Advertències sobre la Guerra Freda

George Kennan, el degà dels diplomàtics dels Estats Units durant la Guerra Freda, va predir el 1997 que l’expansió imprudent de l’OTAN només podia conduir a “una nova Guerra Freda, que probablemente acabaria en una de calenta, i a la fi dels esforços per aconseguir una democràcia viable a Rússia”.

L’any passat, l’ex secretari de Defensa William Perry va advertir que “estem a prop d’una nova cursa d’armes nuclears”, amb tot el cost enorme –i els perills d’un holocaust mundial– de l’anterior Guerra Freda.

I tot just aquest mes, el mateix exsecretari de Defensa del president Obama, Chuck Hagel, ha advertit que els plans de l’OTAN per desplegar quatre batallons als Estats del Bàltic podrien portar “molt ràpidament a una altra escalada de la Guerra Freda, cosa que realment no té sentit per a cap dels dos costats”.

Si “seguim construint el flanc oriental de l’OTAN, amb més batallons, més exercicis i més vaixells i plataformes”, va dir en una audiència del Consell Atlàntic, “els russos respondran; no estic segur d’on ens porta”.

Ningú sap on ens porta i aquest és el problema. Ens podria portar a tots amb massa facilitat des de petites provocacions a una sèrie d’escalades per cada costat a fi de mostrar que va de debò. I tenint en compte l’efecte filferro de les armes nuclears emmagatzemades al terra de l’OTAN, el perill d’una escalada de guerra nuclear és completament real.

Com a expert en política exterior, Jeffrey Taylor va comentar recentment: “El govern d’Obama està preparant l’escenari per a la confrontació sense fi i possiblement fins i tot a la guerra amb Rússia, i sense debat públic”.

Tornant a l’època de la Guerra Freda, comprarà menys seguretat i més perill. Com que el president Obama està pensant què dirà a Hiroshima sobre les lliçons de la guerra nuclear, ha de reconsiderar fonamentalment les seves pròpies polítiques que amenacen molts més Hiroshimes.

Jonathan Marshall és autor o coautor de cinc llibres sobre afers internacionals, incloent La connexió del Líban: Corrupció, guerra civil i tràfic Internacional de Drogues (Stanford University Press, 2012). Alguns dels seus articles anteriors per Consortiumnews són “El boomerang arriscat de les sancions russes”; “Els neocons volen un canvi de règim a l’Iran”; “Els diners saudís guanyen el favor de França”; “Ferir els sentiments dels saudites”; “La fanfarroneria nuclear d’Aràbia Saudita”; “La mà dels Estats Units a l’embolic sirià” i “Orígens ocults de la guerra civil de Síria.”