El perill, cada vegada més gran, d’un gran conflicte nuclear que acabi amb la humanitat tal com la coneixem va robant rellevància i protagonisme al gran repte actual de la ciència: la màxima unificació possible entre les lleis conegudes
Respecte al meu propi lliurament a la “lluita” per la Pau també podria dir que es va donar força aviat en la meva vida. Només uns anys després de bolcar-me totalment a la recerca espiritual. Va ser a partir del 1974, quan, a l’edat de 23 anys, el xoc interior amb la terrible realitat de la guerra, la fam o l’armamentisme em va dur al moviment de la No-violència. Així ho explico al llibre El Shalom del ressuscitat, a l’inici mateix de la introducció:
“Eren els primers anys de la dècada dels setanta del passat segle XX. En un món on les plagues de la fam i la pobresa continuaven ocasionant patiment i penalitats sense fi ni compte, la costosíssima carrera armamentística i la tenebrosa Guerra Freda, protagonitzades per les dues grans potències que havien emergit després de la Segona Guerra Mundial, eren com uns enormes i opressius núvols que ho cobrien tot. Aquells anys eren també per a mi, que havia nascut el febrer del 1951, els primers després de la meva majoria d’edat. El meu dolor i rebel·lió internes davant del món tan injust que anava descobrint eren considerables. Tanmateix, certs raigs d’esperança, bellesa i consol es filtraven per algunes petites clarianes entre aquestes nuvolades, il·luminant les meves preocupacions i la meva vida quotidiana. Eren els mil·lenaris textos profètics de la Bíblia:
‘Al final dels dies […] De les espases en forjaran arades; de les llances, podadores. No alçarà l’espasa poble contra poble, ja no s’ensinistraran per a la guerra (Isaïes 2, 2-5).’
Més de quaranta anys després del meu descobriment de la doctrina i el moviment de la No-violència i de la meva decisió de convertir-me en el tercer objector de consciència espanyol al servei militar, sense comptabilitzar els testimonis de Jehovà, encara recordo aquella dècada amb agraïment. I amb una certa nostàlgia, que en bona mesura no està exempta del patiment de llavors. Amb el pas dels anys, altres claus igualment lluminoses van anar gestant en mi la certesa incommovible que aquests anuncis profètics no eren els somnis o quimeres d’uns visionaris que van viure fa mil·lennis en un obscurantista món teista, sinó uns encertats auguris i unes fiables promeses que, al nostre món actual, escèptic i positivista, haurien de ser llegits amb gran respecte.
Aquestes claus van anar gestant al meu cor la certesa que els petits i misericordiosos posseiran un dia la Terra, que la veritat i l’amor tindran l’última paraula en la Història, que la Pau arribarà finalment com el gran do messiànic que reconciliarà la Humanitat i eixugarà totes les seves llàgrimes. Al centre de tota aquesta xarxa de claus i certeses (en gran mesura empíriques, com intentaré mostrar), va anar arrelant cada cop amb més força un relat que amb el pas dels anys es fa per a mi cada vegada més commovedor i revelador, més fonamental i determinant en la meva vida:
‘Al capvespre d’aquell mateix dia, el primer de la setmana, estant tancades les portes del lloc on es trobaven els deixebles, per temor als jueus, va arribar Jesús i posant-se enmig d’ells, els va dir: La pau sigui amb vosaltres! [Shalom!] Mentre deia això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles es van omplir de joia quan van veure el Senyor. Jesús els va tornar a dir: La pau sigui amb vosaltres! […].
Tomàs, un dels Dotze, de sobrenom el Bessó, no era amb ells quan va venir Jesús. Els altres deixebles li van dir: Hem vist el Senyor! Ell els va respondre: Si no veig la marca dels claus a les seves mans, si no fico el dit a la ferida dels claus i la mà al seu costat, no m’ho creuré. Vuit dies més tard, els deixebles estaven de nou reunits a la mateixa casa, i amb ells hi era Tomàs. Aleshores va aparèixer Jesús, estant tancades les portes, es va posar enmig d’ells i els va dir: La pau sigui amb vosaltres! Després va dir a Tomàs: Porta aquí el teu dit: aquí hi han les meves mans. Acosta la teva mà: fica-la al meu costat. D’ara endavant no siguis incrèdul, sinó home de fe. Tomàs va respondre: Senyor meu i Déu meu! Jesús li va dir: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (Evangeli de Joan 20, 19-29).’
Si aquest text relata uns fets que efectivament van succeir durant les primeres hores de la nit d’un diumenge de primavera a la Jerusalem de fa gairebé dos mil·lennis, alguna cosa essencial hauria de canviar no només en la nostra comprensió del fenomen humà sinó fins i tot en la nostra mateixa visió de la Vida i del Cosmos.”
Els reduccionismes que es donen en l’activisme
Vaig començar la segona part d’aquest extens article amb l’afirmació que conec, per pròpia experiència en la meva joventut, els reduccionismes propis de l’espiritualisme. Però també conec, igualment per pròpia experiència, els reduccionismes que solen donar-se en l’activisme a favor de causes i “lluites” universals. Conec i he patit personalment la manca de valoració, fins i tot el rebuig visceral i el menyspreu, cap a tot el que faci olor de mística. Especialment cap a tot el que és cristià.
Exactament la mateixa manca de valoració i fins i tot rebuig que, com explicava a la segona part d’aquest article, he patit des de l’espiritualisme cap al meu activisme “polític” i cap a qualsevol cosa que tingui a veure amb “una cosa tan baixa i corrompuda” –diuen– com és la política. Curiosament, moltes persones encara no semblen ser conscients (o almenys no ho integren en la pràctica) que el que és realment pervers es troba a nivells més profunds que el nivell polític: en les elits del poder econòmic, del poder creador del relat “políticament correcte” de la realitat i del poder militar. També semblen oblidar o no tenir en compte que davant d’aquestes elits poderoses només els pobles poden revertir el curs de la història. Uns pobles que necessiten algun tipus més gran o més petit de representativitat per neutralitzar aquestes elits.
Sóc ben conscient, per tant, que per a moltes persones és una niciesa pretendre, declarant-ho fins i tot en el mateix títol d’aquest article, que l’espiritualitat serà decisiva perquè la humanitat arribi a la Pau. Però no tinc cap dubte que, si l’ésser humà és immortal i la realitat és tempiterna (ni temporal ni eterna, en expressió de Raimon Panikkar), com realment ho són, inevitablement tot això haurà de condicionar un dia, potser no gaire llunyà, les nostres anàlisis socials i geopolítiques. Tant se val que alguns no veiem en vida aquesta Terra Promesa, com li va passar a Martin Luther King.
A aquestes alçades de la història, després de tants avenços científics, pretendre que la religió no és altra cosa que “l’opi del poble” és viure en un vell i ranci món d’ideologies i no al món real. Al llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega? m’estenc en la qüestió de la persecució criminal que es va donar a la Unió Soviètica contra els científics que reconeixien l’evidència que la matèria “eterna” va tenir, en realitat, un inici.
És un fet inqüestionable que, per bé o per mal, les religions han estat en la història i continuen sent avui una força poderosíssima. No només tenint en compte els devots pobles de l’Islam, sinó també l’Occident suposadament secularitzat i l’Orient de grans avenços tecnològics que suposadament s’hauria desconnectat de les seves arrels espirituals mil·lenàries. Per tant, afirmar que les espiritualitats (és a dir, els àmbits i formes religioses més profundes) seran fonamentals per a la Pau, és pur realisme.
Es tracta d’un fet inqüestionable, encara que alguns marxistes apassionats siguin uns reduccionistes pel que sembla irreformables i s’entossudeixen encara a negar-ho. La qual cosa es complica moltíssim si a més es manipula intencionadament la informació. En algun canal de vídeo m’ha arribat a succeir que, alhora que la nostra conversa se centrava en el fet que tots els presents érem partidaris de Putin, ja en la meva absència s’ironitzava força despectivament sobre la meva persona pel fet de ser cristià, alhora que se silenciava, premeditadament i sistemàtica, que el president Putin també ho és. I així ho proclama i ho practica.
Actituds semblants de rebuig a qualsevol “vel·leïtat” mística les he trobat també, sorprenentment, fins i tot entre cristians. Altre cop a El Shalom del ressuscitat relato una dolorosa experiència patida en un conegut Fòrum cristià:
“Una sola vegada a la vida m’he animat a explicar molt sintèticament l’experiència tan personal i íntima que acabo de relatar [la d’una certesa indubtable de la presència del Senyor ressuscitat]. Va ser en un conegut Fòrum i ho vaig fer perquè, a diferència d’altres vegades, es tractava d’unes jornades organitzades precisament per cristians, per cristians preocupats per la transmissió de l’experiència cristiana al món d’avui, i perquè el que se’m va sol·licitar va ser justament que transmetés les meves pròpies experiències fonamentals. Tanmateix, va acabar sent un dels meus més sonats fracassos. En recordar aquell dia sempre ve a la meva memòria el que li va passar a sant Pau a l’Areòpag d’Atenes: ‘En sentir parlar de resurrecció dels morts, uns se’n van burlar i uns altres van dir: Sobre això ja et sentirem una altra vegada’ (Fets dels Apòstols 17, 32).
‘Aquestes coses pertanyen a l’àmbit privat’, m’ha alliçonat de vegades algun amic activista cristià. ‘No s’ha de barrejar política i religió’, se m’ha dit altres vegades. És com si als ambients de l’activisme d’esquerres tota espiritualitat cristina quedés associada negativament i inevitablement al nacionalcatolicisme. Associacions negatives que no pateixen mai les místiques d’Orient –i tota la resta vinguda d’allà–, idealitzades sempre de manera força acrítica. Tanmateix, entre les moltes persones que he conegut, aquelles que més han sacrificat per la justícia, per la pau i per causes directament polítiques han estat totes veritables místics: Adolfo Pérez Esquivel, Victoire Ingabire Umuhoza, Déogratias Mushayidi… I no cal dir que també ho van ser els pares de la no-violència, Mahatma Gandhi o Martin Luther King. Igual que aquells que són uns referents importants des de l’activisme cristià: monsenyor Romero a Llatinoamèrica o, encara més silenciat per la propaganda occidental, monsenyor Christophe Munzihirwa a l’Àfrica. El lliurament de tots ells va sorgir no sols des de la solidaritat sinó també, precisament, des de l’Esperit.
Jo ja estava avesat a menyspreus de part dels omnipresents ‘experts’ del que és ‘políticament correcte’ (ja sigui als mitjans de comunicació, a l’àmbit acadèmic o al món de l’activisme), sobretot per causa de la meva denúncia de la versió oficial del genocidi ruandès i de la inacabable tragèdia tant d’aquest sofert poble com del veí Congo. I fins i tot coneixia bé què són uns durs enfrontaments públics amb aquests experts. En aquests ambients, el menyspreu solia anar condimentat amb crítiques al misticisme o a la meva condició de cristià. Però a l’esmentat Fòrum no esperava tants recels i no vaig actuar amb la deguda prudència.”
El fet d’haver dirigit o participat durant tres dècades en un bon nombre de jornades, tant sobre espiritualitat com sobre activisme per la Pau, m’ha proporcionat les experiències més variades de reduccionisme en ambdós sentits. La integració d’oposats no sembla fàcil. Ni, per això mateix, freqüent. El gran fenomenòleg de les religions i teòleg protestant alemany Rudolf Otto (1869-1937) sabia molt bé què deia quan afirmava que el més característic del veritable místic és la seva integració dels aparents oposats. Per aquesta dificultat, en l’espiritualisme es dóna sovint, com he pogut comprovar reiteradament, un astut autoengany: sense negar aquesta obligació de treballar en favor de causes universals (en el cristianisme la causa del Regne de Déu) se la posposa a una etapa posterior, sempre precedida per aquella etapa en què l’única cosa necessària és “treballar-se personalment”.
Així, no és estrany que es manipuli aquella frase de mahatma Gandhi, a la qual ja em vaig referir anteriorment, tan estimada pels espirituals: “Sigues tu el canvi que vols veure al món”. No és estrany comprovar com se li afegeix un adverbi temporal que no hi apareix: “Primer sigues tu el canvi…”. El ple compromís evangèlic no és gens fàcil (els textos al respecte al Nou Testament són molt variats). I cal trampejar, d’alguna manera, una realitat que no som capaços d’integrar.
Podem passar-nos tota la nostra existència vivint ben acomodadament i alhora abocats al “creixement personal” sense la més petita dedicació a causes universals en què hi ha en joc la vida o la mort de milions d’éssers humans. A cap espiritual se li acudiria dir: “Primer aconseguiré la il·luminació i després ja menjaré”. Però aquest va ser precisament el comportament de Siddharta Gautama, el Buda històric. Ell sí que va asseure’s sota el gran ficus de Bodh Gaya disposat a assolir “el despertar” o a morir d’inanició en l’intent.
Com vinc afirmant, tot això són experiències que he viscut personalment, no teoritzacions. Experiències com la que vaig viure l’última hora d’un curs de cap de setmana que vaig impartir l’any 2000, en plena campanya de la meva candidatura al Nobel de la Pau. La responsable d’un grup de meditació oriental va aparèixer en aquesta última hora, va prendre la paraula i, amb una gran autoafirmació, es va atrevir a dir davant d’unes 60 persones: “Tu ja saps, Joan, que tens moltes coses personals que treballar-te abans de donar lliçons a ningú. I a més jo ja n’estic farta d’esperances projectades en el futur”. Jo acabava de citar un teòleg que va donar la seva vida a Sud-amèrica: “Els cristians no estem amenaçats de mort, sinó de resurrecció”.
En aquest mateix context sud-americà de vegades se m’ha acudit preguntar-me què no hauria fet algú com el Che Guevara, amb una generositat tan excepcional en la seva lluita contra les injustícies socials i contra l’imperialisme, si a més hagués tingut experiències místiques com les que va tenir Martin Luther King. Si hi havia tanta solidaritat, generositat i valentia (molta més que en la immensa majoria dels creients), tot i sense haver passat per experiències com les de King… Què no hauria fet si hagués passat per elles? Com a conclusió final d’aquest llarg article en tres parts, seleccionaria els quatre primers paràgrafs de la sinopsi del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedón? O cap a la plenitud del Punt Omega?, sinopsi que figura a la tapa posterior del mateix:
“En aquesta hora tan crítica per al nostre món globalitzat, en què ‘les nostres’ elits semblen estar disposades a durr-nos gradualment cap a l’Harmagedon, el repte més decisiu per a la teologia i per al futur del cristianisme és aquest: consolidar un paradigma en què s’integrin de manera coherent unes lúcides anàlisis geopolítiques, cada vegada més imprescindibles, i la certesa que Déu, que ja va intervenir decisivament ressuscitant Jesús, actua realment en la Història. Sense realisme, la fe és il·lusa. I avui, realisme significa lucidesa geopolítica.
El nostre repte teològic més decisiu no crec que hagi estat mai el d’unificar ciència i Déu. Aquest és certament un repte fonamental i ineludible per als cristians. I per a molts grans científics com Albert Einstein, un repte possible i fins i tot necessari. Però per a què ens servirà arribar a la magnífica conclusió que Déu és el creador del nostre univers sorprenent, si després d’una gesta tan meravellosa roman en la seva esfera inaccessible, allunyat de tota la injustícia i dolor que travessen la història? De què ens servirà el Déu del deisme en què creuen eminències científiques com Albert Einstein?
Unes lúcides anàlisis geopolítiques són avui imprescindibles per no ser enganyats per la poderosa propaganda de l’Imperi de la Mentida, que ha intoxicat les ments dels nostres. […]
De la mateixa manera, per als cristians també hauria de ser imprescindible la certesa que, en la nostra ‘lluita’ per la Justícia i la Pau, mai no ens faltarà la poderosa força del Senyor de la Història. Certesa que sosté la nostra esperança i la nostra audàcia. L’espiritualitat centrada en la recerca personal d’una il·luminació interior sol quedar-se només en un espiritualisme reduccionista. Però la ‘lluita’ per la Justícia i la Pau és una tasca que supera les nostres capacitats. La integració i el discerniment són les claus. Sense comprendre el que és global, tampoc podrem entendre ‘l’aquí i ara’.”
Foto: Capella de la Fundació s’Olivar, presidida per Joan Carrero, el Nadal del 2023.
El Senyor ressuscitat s'apareix als apòstols (Iglesia de Jesucristo, 19.08.2015 )
Feliços els qui creuran sense haver vist! (Iglesia de Jesucristo, 19.08.2015)