Hi ha oportunitats en la història que es presenten en rares ocasions, algunes només una vegada. Avui, potser, estem en una d’aquelles cruïlles.
Un tango a París
Es van conèixer a París, com si fos el 1946. Es va demanar una copa de xampany, un mètode clàssic. La taula estava disposada molt junta per fer la impressió que eren vells amics que es reunien per xerrar, o com diríem avui, per tenir una «xerrada curta». Al centre, Ursula, en tot el seu esplendor mefistofèlic, comença la reunió. L’ambient és el d’una guerra a les portes, no és clar si és una guerra d’entrada o de sortida, i la discussió ha de conduir a un acord de pau… no, la discussió se centra en com fer la guerra, a qui enviar primer i fins a quin punt sacrificar el pobles europeus.
Sembla el començament d’una pel·lícula de suspens, potser una pel·lícula gore, però en canvi és el començament, o potser l’epíleg, d’un escenari internacional on Europa és tractada com una prostituta. Una Europa que ha triat trobar-se en aquesta condició, després de negar-se a recuperar-se de la derrota de la Segona Guerra Mundial que l’havia posada sota el control del Regne Unit i dels Estats Units, i que ha perpetrat polítiques perjudicials que han deixat afamats els pobles europeus.
L’enemic número u d’Europa és la Unió Europea. El gran engany del Tractat de Maastricht, que ja era com una invitació a sopar amb el diable, i que ha arribat fins a l’incestuós matrimoni de l’horror polític.
La cimera de París entre països europeus per discutir la guerra a Ucraïna només serveix per assenyalar una vegada més l’ara evident mort de la Unió Europea, que s’assembla molt a un zombi que encara camina però que fa temps que va abandonar la vida.
Es podria argumentar, amb raó, que la fi del conflicte a Ucraïna marca la fi de la Unió Europea. La Rússia de Vladímir Putin i els Estats Units de Donald Trump, l’home ros que sacseja el món, ja han decidit que la guerra s’ha d’acabar, excloent-ne completament la Unió Europea de les negociacions. La UE és tractada com un subordinat sense dignitat, i amb raó, ja que ha adoptat el paper de servent des del principi. Juntament amb la Ucraïna de Zelenski, un titella de l’OTAN, producte de Washington si no de Hollywood, representa la veritable derrota del conflicte. No només per haver estat humiliada i ignorada en les negociacions de pau, sinó també per trobar-se ara en una posició més feble que abans que esclatés la guerra.
La victòria de Washington també es pot veure en això: la Unió Europea ara està encara més sota el control dels Estats Units, després de trencar els seus llaços amb la Xina i Rússia, i es troba completament dependent de Washington. La guerra a Ucraïna no ha estat només un conflicte entre la civilització del dòlar i Rússia, acusada de no sotmetre’s al seu domini: també ha estat una guerra que Washington ha lliurat contra la Unió Europea, castigant-la per les seves inclinacions anteriors cap a Moscou i Pequín, i fent-la encara més subordinada a la seva hegemonia. Només cal pensar en el tema del gas: Europa solia comprar gas a Rússia a baix preu, però ara l’ha de comprar als Estats Units a un preu exorbitant. Tot és força evident. I no podem ignorar la crisi profunda a Alemanya, que una vegada va ser celebrada com la locomotora d’Europa.
Avui dia, Alemanya està experimentant una recessió que afecta principalment el sector automobilístic, un dels pilars de l’economia. Què passaria si Alemanya s’enfonsés? No és difícil d’imaginar: tot el sistema de la Unió Europea, construït sobre un model tecnocràtic, correria el risc d’esfondrar-se com un castell de cartes, un temple buit que celebra el capital financer i humilia els treballadors i les classes mitjanes diàriament.
Si la Unió Europea ha de caure, que es compleixi el seu destí. La qüestió és si els europeus estan preparats per suportar el pes d’un cadàver gegantí que ha devorat titànicament no només l’economia, sinó també la identitat del que s’anomena Europa.
Mentrestant, a París, ha tingut lloc la vetllada de gala, capturant en càmera la taula dels perdedors que ara s’afanyen a fer torns per intentar treure una mica de xavalla als guanyadors. La música s’ha acabat, el tango s’ha acabat. Hi haurà un altre ball, o és hora de dir adéu?
Mentrestant, a Riad…
Mentrestant, els Estats Units i Rússia se s’asseuen per a la fase preliminar de les converses de pau (ja se les anomena així, encara que no és clar de quina pau parla la premsa). La reunió a l’Aràbia Saudita, que marca l’inici d’una sèrie de diàlegs, no es pot considerar un veritable acord de pau per a Ucraïna. En canvi, sembla més aviat un intent de restablir un canal de comunicació fiable entre les dues parts, és a dir, la base per reconstruir, d’alguna manera, una relació entre dues potències que s’han enfrontat indirectament, i fins i tot amb força intensitat.
Per aquesta raó, s’ha exclòs els ucraïnesos i fins i tot els europeus, i Europa roman en una posició marginal en l’escena mundial.
Com que no s’entreveu una solució pacífica per a Ucraïna, els Estats Units estan considerant deixar el país a la seva sort, una possibilitat que pot haver estat suggerida per Trump, que ha insinuat la possibilitat que Ucraïna passi a formar part de Rússia en el futur. Això no vol dir que l’actual administració ja no estigui interessada en la situació sobre el terreny, sinó que probablement tingui relació amb interessos econòmics: explotar Ucraïna per recuperar les inversions realitzades pels Estats Units. Si els ucraïnesos no estan disposats a cedir, l’alternativa o l’amenaça podria ser deixar que els russos ho facin.
La meva impressió és que el conflicte en curs no és el veritable objectiu de les negociacions (sinó més aviat un pretext), i que resoldre ràpidament l’assumpte no és una prioritat per a l’administració estatunidenca. Pot ser que tinguin èxit, però si no és així, intentaran minimitzar-ho als mitjans de comunicació, fent que el tema es desviï del radar. La UE, per part seva, actuant com a representant dels demòcrates tradicionals i els globalistes, intentarà mantenir viu el tema, almenys fins que la nova onada de governs populistes/sobiranistes (per utilitzar un terme) s’hagi consolidat en algunes capitals europees.
L’administració Trump, per altra banda, intentarà utilitzar les negociacions de guerra com a palanca per obtenir concessions en altres assumptes més importants (com Groenlàndia o l’aïllament de Moscou de Pequín?), juntament amb una relaxació de les sancions. Els russos no semblen disposats a cedir fàcilment, ni a oblidar els diversos «fracassos» dels acords de Minsk, per la qual cosa la situació continua oberta, amb converses futures que poden no conduir a una solució global. Es tracta d’experiments per ambdues parts.
Pel que fa a la guerra a Ucraïna, no crec que ningú esperi un final ràpid i potser fins i tot els estatunidencs esperen que la reducció de l’ajuda i el deteriorament de la situació sobre el terreny portin Kíev a reconsiderar la seva posició.
Ucraïna ja és a l’OTAN, altrament la guerra no estaria passant. El problema és que n’ha de sortir. D’això se’n desprèn que quan Trump diu que Ucraïna no s’unirà a l’OTAN, vol dir que Ucraïna serà desmilitaritzada perquè Ucraïna, sense l’OTAN, no té armes.
Sorgirà un nou model?
La qüestió principal que hauria de sorgir a l’Aràbia Saudita és la confrontació entre dos líders mundials, representants de grans potències nuclears. No és una reunió simple, sinó un punt d’inflexió, almenys hipotètic, per al destí d’una part del món.
Trump està arrossegant tot Occident darrere seu, ens agradi o no, així que hi ha molt en joc.
Als Estats Units s’ha produït recentment una profunda transformació ideològica, la importància de la qual és difícil de subestimar. Trump i el seu grup, els seus partidaris, tenen una visió diferent del destí de la humanitat, d’Occident, d’Orient, de socis i adversaris, en comparació de les administracions anteriors. El que és sorprenent és com amb unes poques paraules de festeig cap a Rússia, cap als valors russos, cap al multipolarisme, n’hi ha prou per absoldre els Estats Units de dècades de sang i pecats mortals.
Si és cert que cal aprofitar una oportunitat política, també és cert que els estatunidencs ja van enganyar els russos una vegada fingint ser amics respectuosos que volien canviar tot el món per millor. La lliçó hauria de ser clara.
Trump certament no està fet de la mateixa pasta que els anteriors líders estatunidencs. No pertany al mateix tipus de globalisme, sinó a una versió adaptada a l’estil cypherpunk. La màscara de disfressa està enginyosament elaborada. Ell, però encara més el moviment MAGA que hi ha darrere, representa una ideologia diferent de les anteriors. Durant el primer mandat no va poder tirar endavant la seva agenda; ara, però, està preparat i té al seu costat persones d’idees afins, un equip cohesionat i ideològicament alineat, que en només tres setmanes des del retorn a la Casa Blanca ha fet molts canvis ràpids i efectius.
Putin i Trump s’han d’enfrontar en aquest mateix assumpte. Continuarà Trump la guerra amb Rússia o intentarà posar fi al conflicte? Quina és la seva visió respecte a Europa, la Xina, l’Orient Mitjà, el Sud-est Asiàtic, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina? Tot això és crucial, per a Rússia, per a Europa, però també per a la resta del món que està observant.
És en aquest context que, en trobar punts de convergència o, per contra, ressaltar conflictes i malentesos, Rússia podrà progressar. Només després que els representants d’aquestes dues grans potències hagin definit i aclarit les pautes de l’ordre mundial serà possible començar a discutir sobre Ucraïna, Europa i la resta.
Encara falta una honestedat total sobre quines són les veritables intencions. És un moment molt delicat, amb risc d’èxit o catàstrofe.
Lorenzo Maria Pacini és professor associat de Filosofia Política i Geopolítica a la UniDolomiti de Belluno, Itàlia. Consultor en Anàlisi Estratègica, Intel·ligència i Relacions Internacionals
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: El 17 de febrer, els líders europeus van tenir una reunió d’emergència a París enmig d’una creixent fractura entre Europa i els Estats Units sobre Ucraïna i altres qüestions.
Gran equivocació d'Europa: Fora de la jugada i en risc la seguretat regional | Ialta 2.0? (Alfredo Jalife, 20.02.2025)