Visionant aquesta conferència de Jeffrey Sachs al Parlament Europeu i sentint de boca d’aquesta eminència (amb tanta informació i honestedat) unes dades i anàlisis tan serioses i difícilment qüestionables, però tan absolutament oposades al que ens expliquen la pràctica totalitat dels “nostres” mitjans, em resulta impossible deixar de qüestionar-me algunes coses com les tres que tractaré a continuació:
– 1a El paper dels “nostres” mitjans i “els nostres” líders polítics: Què els passa als directius i professionals dels “nostres” mitjans de comunicació locals, nacionals i europeus? En quin món viuen? No tenen temps per veure documents tan importants i reveladors com aquests dos vídeos de la recent intervenció de Jeffrey Sachs al Parlament Europeu? O no hi tenen cap interès? O estan tan perduts, que ni tan sols tenen criteri per seleccionar bé les fonts i les vies d’informació? O és que fins i tot aquells escassos mitjans d’“informació” suposadament independents, en què Black Rock no és l’accionista majoritari, cobren calladament de fundacions com les de Soros i estan controlats per elles, fundacions tan generosament finançades per la criminal USAID? Com hem pogut tenir un problema tan descomunal i greu (el més descomunal i greu de tots): el problema de la idiotització d’un percentatge tan excessiu de conciutadans? Amb tantes i tan serioses mancances socials com patim, com és possible que tolerem que “les nostres” elits polítiques del partit únic (conservadors/progressistes) decideixin pel seu compte tirar endavant decisions tan importants, canallades tan greus, com la decisió que el Govern de Sánchez acaba de prendre per “rearmar Europa”: aprovar la bàrbara inversió de 135.000.000.000 d’euros els propers quatre anys? Som conscients del que és realment aquesta “inversió” de cent trenta-cinc mil milions? Com hem pogut arribar fins aquí?
Com ha estat possible que uns líders polítics, alguns dels quals fins i tot ja estan en el seu càrrec de precari des de fa temps, com és el cas de l’hiperactiu/bel·licista Macron, hagin aconseguit (en estreta col·laboració amb els grans mitjans de les “nostres” elits) idiotitzar les nostres societats fins al punt actual: que s’hagin arribat a empassar la delirant fantasia que és necessari aquest rearmament, ja que “el Putin”, el nou tsar, pretén estendre el seu imperi fins al Finisterre gallec (la Fi de la Terra)? Un tsar sobre el qual, alhora, afirmen paradoxalment que està trigant anys a conquerir l’estreta franja del Donbàs (però es cuiden sempre de referir-se tant al fet que per als habitants d’ella, d’ètnia russa, agredits des del 2014 pel Govern de Kíev, no es tracta d’una conquesta sinó d’un alliberament, com també es cuiden de referir-se al fet que les estratègies russes eviten arrasar els seus germans ucraïnesos). Un tsar –afirmen– incapaç de vèncer Ucraïna i molt menys una Europa que, incloent-hi el Regne Unit, té un pressupost militar que quadruplica el de Rússia. Un tsar de la “impotència” del qual a Ucraïna es burlen aquells mateixos que diu que és un criminal tan poderós com per pretendre sotmetre tot Europa. En què quedem? Aquesta gent són ximples o ens prenen a nosaltres per ximples? Davant d’aquestes guerres “inclusives” (cura amb el gènere!) i “sostenibles” (cura amb el medi ambient!), que són denunciades fins i tot per persones més aviat conservadores, on estan amagats els líders d’aquells partits minoritaris progressistes / ecologistes / sobiranistes en què alguns de nosaltres vam confiar un dia? O, el que és pitjor, com és possible que, seguint l’itinerari “ideològic” dels verds alemanys, algunes líders esquerrans / feministes / ecologistes siguin tan bel·licistes o més que els “mascles” del partit únic, “mascles” que provoquen descomunals desastres bèl·lics/medioambientals (començant pel de l’Iraq i acabant, per ara, amb el d’Ucraïna), mentre ens acomplexen a tots per no tenir cura de la nostra personal “petjada de carboni”?
– 2a La criminal i perillosa russofòbia combinada amb la traïció (per part del “democràtic” i “lliure” Occident) a la Rússia de Gorbatxev, al qual es va enganyar des del començament: un exemple de les moltes i serioses qüestions tractades per Jeffrey Sachs al Parlament Europeu. D’aquesta lúcida intervenció de Jeffrey Sachs se’n podrien destacar unes quantes de les temàtiques tractades. Però em limitaré a referir-me a aquesta, només a títol d’exemple. Perquè la russofòbia que han aconseguit generar en les nostres societats és un problema gravíssim. I també perquè aquell president rus va tenir relació directa amb nosaltres (igual que Jeffrey Sachs, no parlem només d’oïdes) i va recolzar decididament les nostres tasques, com es pot veure en el meu article titulat “Gràcies Mikhaïl S. Gorbachev”, que duia aquest subtítol: “Els qui et van trair, són els qui ara, després de la teva mort, t’elogien hipòcritament i preteten apropiar-se de la teva figura”. Siguin o no les nostres, es tracta sens dubte d’unes tasques importants davant d’una gran, però oblidada, tragèdia. Alhora que es tracta d’unes tasques reveladores, igual que l’episodi de la traïció a Mikhaïl S. Gorbachev. Una tragèdia en què podríem veure clarament, si arribéssim a obrir els ulls, qui són els veritables malvats mundials del darrer mig segle. Efectivament, nosaltres, “els bons” de la pel·lícula (sempre Hollywood!), som en realitat el veritable malvat que apareix tant als genocidis de l’Àfrica Central com en aquest increïble episodi geopolític que ha estat la traïció a la Rússia de Mikhaïl S. Gorbatxev. Un episodi, per tant, summament revelador de com n’és d’absolutament injustificable la russofòbia, motiu pel qual l’he triat com a exemple entre les moltes qüestions importants tractades per Jeffrey Sachs.
– 3a Hi haurà alguna possibilitat que el Parlament Europeu torni a ser com aquell que tant i tan unànimement ens va recolzar ara fa tres dècades? Torno a parlar no d’oïdes sinó per pròpia experiència. Serà possible un Parlament Europeu independent de les manipulacions i decisions dels “alts” funcionaris de les altres sis institucions europees (el Consell Europeu, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu, etc.), funcionaris que ningú ha elegit (o, millor, que tan sols han estat elegits per “les nostres” grans “famílies” financeres/“filantròpiques”)? Serà possible en el futur un Parlament Europeu diferent de l’actual, que està format ara, en una gran majoria, per gent pagada per fundacions com les de Soros, tan generosament finançades per la criminal USAID? Un Parlament Europeu capaç d’aprovar, alegrement i per una gran majoria, provocar molt greument Rússia, la potència nuclear més gran, amb el llançament d’uns míssils que arribarien al més profund d’ella. Com explica Jeffrey Sachs, són gent que viuen no en la realitat sinó en el seu propi món. Un món en què la covarda Rússia mai no s’atrevirà a un enfrontament frontal contra ells.
L’actual és un Parlament Europeu segrestat. Confirmada així la meva tesi exposada a L’hora dels grans “filantrops” sobre la terrible realitat que el 2010 ja estàvem vivint, de ple i en directe, L’Hora en què “les nostres” grans “famílies” financeres/“filantròpiques” avançaven en el segrest de l’economia, de la informació, de la política, de les universitats, de les grans ONGs, etc. No és aquest el parlament que jo vaig conèixer, el que va signar la meva carta a Clinton així com la nostra interpel·lació al Consell de ministres de la Unió Europea. Però, per acabar amb una nota d’esperança, aquesta conferència de Jeffrey Sachs, així com l’ànim i els aplaudiments dels nombrosos europarlamentaris assistents, insinuen que no tot està perdut al Parlament Europeu.