La modificació, que ha promogut el Partit Popular, de diversos articles de la Llei Orgànica del Poder Judicial que regulen les competències de l’Audiència Nacional espanyola per investigar i jutjar crims de genocidi, lesa humanitat, terrorisme, crims de guerra, entre d’altres, ha obert un debat que va molt més enllà de l’àmbit jurídic. És evident que l’aspecte fonamental és que, amb aquesta segona modificació, després de la que va promoure el PSOE l’any 2010, quedaran en la impunitat els crims més abominables contra els éssers humans: el cas més flagrant, encara que sigui del que menys es parla, és el genocidi hutu a Ruanda, practicat per l’actual president ruandès i els seus sicaris des de l’any 1994 fins a l’actualitat. Però, com deia abans, s’han obert altres perspectives.

La primera, la preeminència dels acords internacionals per damunt les lleis estatals. L’acord més important, el Quart Conveni de Ginebra que, en l’art. 146, estableix que cada estat “tendrà l’obligació de cercar les persones acusades d’haver comès, o ordenat cometre, qualsevol de les infraccions greus i les haurà de fer comparèixer davant els mateixos tribunals, sigui quina sigui la seva nacionalitat”. Aquest és l’argument fonamental que exhibeixen els magistrats de l’Audiència Nacional que actualment instrueixen les causes de justícia universal i que els ha duit a defensar l’anticonstitucionalitat de la reforma, concretament l’incompliment de l’art. 96, el qual estableix: “Els tractats internacionals vàlidament celebrats formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional”. Així, si el govern espanyol pretén incomplir el Conveni de Ginebra, prèviament, l’hauria de denunciar mitjançant els mecanismes prevists en el mateix Conveni.

Si amb això no n’hi havia prou, aquesta reforma vulnera els principis aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides, en resolució del 15 de desembre de 1989 en matèria d’execucions extralegals: “…els governs vetllaran perquè siguin jutjades les persones que la investigació hagi identificat com a participants en execucions extralegals, arbitràries o sumàries, en qualsevol territori sota la seva jurisdicció. Els governs faran comparèixer aquestes persones davant la justícia o col·laboraran per extradir-les a altres països que es proposin sotmetre-les a judici. Aquest principi s’aplicarà amb independència de quins siguin els perpetradors, o les víctimes, del lloc en què es trobin, de la seva nacionalitat i del lloc on es va cometre el delicte”. Més clar que l’aigua.

Però encara s’ha obert un altre debat de fons: la independència del poder judicial del poder polític. Ni més ni manco que el principi montesquià del concepte de democràcia. Si de veritat una democràcia real es fonamenta en la independència dels tres poders: governamental, judicial i legislatiu, amb aquesta reforma, el poder governamental ha utilitzat el poder legislatiu per trepitjar el poder judicial. Haurem de seguir el desenllaç dels recursos que ja han anunciat alguns magistrats per poder valorar la qualitat de la democràcia espanyola, ja prou malmesa pels actuals governants.

Però, tornant al principi, aquests interessants debats no ens haurien de fer perdre de vista l’aspecte fonamental de la qüestió: la impunitat amb què actuen molts d’estats a l’hora de practicar o d’encobrir la violència. Qualsevol acte violent practicat per ciutadans contra l’ordenament vigent és qualificat de terrorisme. Però quan la violència la practiquen membres de governs, aquesta violència s’empara o es justifica. O, encara pitjor, quan un govern legítim no és dòcil als interessos del “món democràtic”, es justifica la violència contra aquest govern practicada pel que es denomina “rebel·lió democràtica”.

Per defensar-nos d’aquestes pràctiques, l’estat de dret s’ha dotat del que s’ha anomenat Justícia Universal, que serví al jutge Garzón per processar Pinochet, o que serveix a la justícia argentina per investigar els crims del franquisme, impunes fins ara a l’Estat espanyol. Per això, aquesta Justícia Universal és tan incòmoda per als governants, siguin els xinesos pel cas del Tibet; els nord-americans pel cas Couso, o els quaranta alts càrrecs del Front Patriòtic Ruandès; sobre els quals el magistrat Fernando Andreu dictà una ordre d’arrest internacional, acusats d’un genocidi de més de sis milions de persones a Ruanda i al Congo, entre els quals hi havia nou ciutadans espanyols. Però, si volen deixar en la impunitat un genocidi de més de sis milions de persones, de què no seran capaços els nostres governants?