En el 5è aniversari de la seva mort, tornem a publicar un dels molts articles clarividents de Parry sobre Ucraïna, aquest sobre els riscos d’ignorar el cop del 2014, el paper dels neonazis i la guerra contra els colpistes a l’est.

El president en funcions del règim colpista de Kíev anuncia que està ordenant una operació “antiterrorista” contra els manifestants prorussos a l’est d’Ucraïna, mentre que el seu cap de seguretat nacional diu que ha enviat combatents ultranacionalistes de dretes que van encapçalar el cop del 22 de febrer [de 2014] que va derrocar el president electe Víktor Ianukòvitx.

Dimarts, Andriy Parubiy, cap del Consell de Seguretat Nacional d’Ucraïna, ha acudit a Twitter per declarar: “La unitat de reserva de la Guàrdia Nacional formada per voluntaris d’autodefensa #Maidan ha estat enviada a la línia del front aquest matí”. Parubiy es referia a les milícies neonazis que van proporcionar el múscul organitzat que va derrocar Ianukòvitx, obligant-lo a fugir per salvar la vida. Algunes d’aquestes milícies s’han incorporat des de llavors a les forces de seguretat com a “Guàrdia Nacional”.

El mateix Parubiy és un conegut neonazi, que va fundar el Partit Social-Nacional d’Ucraïna el 1991. El partit barrejava el nacionalisme radical ucraïnès amb símbols neonazis. Parubiy també va crear una branca paramilitar, els Patriotes d’Ucraïna, i va defensar la concessió del títol d'”Heroi d’Ucraïna” al col·laborador nazi de la Segona Guerra Mundial Stepan Bandera, les pròpies forces paramilitars del qual van exterminar milers de jueus i polonesos per una Ucraïna racialment pura.

Durant els mesos de protestes encaminades a derrocar Ianukòvitx, Parubiy es va convertir en el comandant de l’Euromaidan, nom amb què es coneixia l’aixecament de Kíev, i després del cop del 22 de febrer Parubiy va ser un dels quatre nacionalistes ucraïnesos d’extrema dreta a qui es va donar el control d’un ministeri, el de Seguretat Nacional.

Però la premsa estatunidenca ha tret importància al seu paper perquè el seu neonazisme entra en conflicte amb la narrativa del Washington oficial que els neonazis van tenir poc o cap paper en la “revolució”. Les referències als neonazis al “govern provisional” es titllen de “propaganda russa”.

Tanmateix, Parubiy es vantava dimarts que algunes de les seves tropes d’assalt neonazis, rebatejades com a “Guàrdia Nacional”, estaven sent enviades al rebel est d’Ucraïna com a part de l’operació “antiterrorista” del govern de Kíev.

El president colpista Oleksandr Turchynov també va advertir que Ucraïna s’enfrontava a un “perill colossal”, però va insistir que la repressió dels manifestants prorussos es tractaria com una operació “antiterrorista” i no com una “guerra civil”. Tothom hauria d’entendre ja que “antiterrorista” suggereix execucions extrajudicials, tortura i “contraterrorisme”.

Tanmateix, amb gran part dels militars ucraïnesos de dubtosa lleialtat al règim colpista, l’enviament de les milícies neonazis dels partits de dreta ucraïnesos Sector Dret i Svoboda representa un avenç significatiu. Els neonazis ucraïnesos no només consideren els russos ètnics una presència estranya, sinó que aquestes milícies de dretes estan organitzades per lliurar combats de carrer com van fer en l’aixecament del febrer.

Històricament, els paramilitars de dretes han exercit papers crucials a les campanyes “antiterroristes” arreu del món. A Centreamèrica, per exemple, la dècada de 1980, els “esquadrons de la mort” dretans van fer gran part del treball brut per als règims militars recolzats pels Estats Units, mentre aixafaven les protestes socials i els moviments guerrillers.

La fusió del concepte d’antiterrorisme amb els paramilitars de dretes representa un avenç potencialment aterridor per a la població de l’est d’Ucraïna. Gran part d’aquesta informació sobre els comentaris de Turchynov i el tuit de Parubiy es pot trobar en un despatx del New York Times des d’Ucraïna.

Propaganda de qui?

Tanmateix, a la portada del Times de dimecres hi havia un estrany article de David M. Herszenhorn en què s’acusava el govern rus de participar en una guerra de propaganda en fer molts dels mateixos comentaris que es podien trobar tot i que sense l’util context sobre els antecedents neonazis de Parubiy al mateix diari.

A l’article titulat “Rússia s’afanya a tergiversar la veritat sobre Ucraïna”, Herszenhorn es burlava del primer ministre rus, Dmitri Medvédev, per fer una publicació a Facebook que “era ombrívola i plena de por”, entre altres coses assenyalant que “s’ha tornat a vessar sang a Ucraïna” i afegint que “plana l’amenaça d’una guerra civil”.

L’article del Times continuava:

“Ell [Medvédev] va suplicar als ucraïnesos que decidissin el seu propi futur ‘sense usurpadors, nacionalistes i bandits, sense tancs ni vehicles blindats i sense visites secretes del director de la CIA’. I així va començar un altre dia de bravates i hipèrboles, de desinformació, exageracions, teories conspiratives, retòrica exagerada i, en ocasions, mentides descarades sobre la crisi política a Ucraïna que han emanat de les més altes esferes del Kremlin i reverberat a la televisió russa controlada per l’Estat, hora rere hora, dia rere dia, setmana rere setmana.”

Aquesta argumentada “notícia” es va estendre des de la portada fins a la meitat superior d’una pàgina interior, però Herszenhorn no va arribar mai a esmentar que no hi havia res de fals en el que va dir Medvédev. De fet, va ser la injuriada premsa russa la primera a informar de la visita secreta del director de la CIA, John Brennan, a Kíev.

Tot i que la Casa Blanca ha confirmat des d’aleshores aquest informe, Herszenhorn cita la referència de Medvédev a ell en el context de la “desinformació” i les “teories de la conspiració”.

Enlloc del llarg article el Times informa els seus lectors que, sí, el director de la CIA va fer una visita secreta a Ucraïna el cap de setmana passat. Presumiblement, aquesta realitat ha desaparegut ara al gran forat de la memòria juntament amb la informació sobre el terreny del 22 de febrer sobre el paper clau de les milícies neonazis.

Els mateixos neonazis han desaparegut pràcticament de la narrativa oficial de Washington, que ara sol explicar el cop com un simple cas de mesos de protestes seguides de la decisió de Ianukòvitx de fugir. Només ocasionalment, sovint enterrat en articles de notícies sense context, es pot trobar informació sobre com els neonazis van encapçalar el cop.

Un extremista ferit

Per exemple, el 6 d’abril, The New York Times va publicar un perfil d’interès humà d’un ucraïnès anomenat Iuri Marchuk que va resultar ferit als enfrontaments al voltant de la plaça Maidan de Kíev el febrer. Cal llegir molt per assabentar-se que Marchuk era un líder de Svoboda de Lviv, que si hom investigués pel seu compte descobriria que és un bastió neonazi on els nacionalistes ucraïnesos celebren desfilades amb torxes en honor del col·laborador nazi Stepan Bandera.

Sense proporcionar aquest context, el Times sí que esmenta que els militants de Lviv van saquejar un dipòsit d’armes del govern i van enviar 600 militants al dia per combatre a Kíev. Marchuk també va descriure com aquests militants ben organitzats, formats per brigades paramilitars de 100 combatents cadascuna, van llançar el fatídic atac contra la policia el 20 de febrer, la batalla en què Marchuk va resultar ferit i en què el nombre de morts es va disparar sobtadament a desenes de manifestants i al voltant d’una dotzena de policies.

Marchuk va dir més tard que va visitar els seus companys a l’Ajuntament ocupat. El que el Times no esmenta és que l’Ajuntament estava engalanat amb pancartes nazis i fins i tot amb una bandera confederada de batalla com a homenatge a la supremacia blanca.

El Times va tornar a referir-se a la veritat incòmoda dels neonazis el 12 d’abril en un article sobre la misteriosa mort del líder neonazi Oleksandr Muzychko, que va morir durant un tiroteig amb la policia el 24 de març. L’article citava un dirigent local de Sector Dret, Roman Koval, explicant el paper crucial de la seva organització en la realització del cop contra Ianukòvitx.

“La revolució ucraïnesa del febrer, va dir Koval, no s’hauria produït mai sense Sector Dret i altres grups militants”, va escriure el Times. Tanmateix, aquesta realitat, tot i que de fet se’n va informar al New York Times, s’ha convertit ara en “propaganda russa”, segons el New York Times.

Aquesta narrativa estatunidenca al revés també ignora la ingerència ben documentada de destacats funcionaris estatunidencs en l’agitació dels manifestants a Kíev, que es troba a la part occidental d’Ucraïna i, per tant, és més antirussa que l’est d’Ucraïna, on hi viuen molts russos ètnics i on Ianukòvitx hi tenia la seva base política.

La secretària d’Estat adjunta per a Assumptes Europeus, Victoria Nuland, va ser una animadora de la revolta, recordant als líders empresarials ucraïnesos que els Estats Units havien invertit 5.000 milions de dòlars en les seves “aspiracions europees”, discutint sobre qui havia de substituir Ianukòvitx (la seva elecció, Arseni Iatseniuk, es va convertir en el nou primer ministre), i repartint literalment galetes als manifestants al Maidan (Nuland està casada amb la superestrella neoconservadora Robert Kagan, fundador del Projecte per al Nou Segle Americà).

Extrema parcialitat dels mitjans

Durant les protestes, el senador neoconservador John McCain (republicà d’Arizona) va pujar a l’escenari amb líders de Svoboda envoltats de pancartes en honor a Stepan Bandera i va instar els manifestants. Fins i tot abans que comencessin les manifestacions, el destacat neoconservador Carl Gershman, president de la Fundació Nacional per la Democràcia , finançada pels Estats Units, havia qualificat Ucraïna com “el premi més gran”.

De fet, en les meves més de quatre dècades en el periodisme, no he vist mai una actuació més completament esbiaixada i enganyosa per part dels principals mitjans de comunicació estatunidencs.

Fins i tot durant els dies de Ronald Reagan, quan es va crear gran part de l’estructura de propaganda moderna del govern, hi havia més independència als principals mitjans de notícies. Hi va haver estampides mediàtiques pel precipici de la realitat durant la Guerra del Golf Pèrsic de George H.W. Bush i la Guerra de l’Iraq de George W. Bush, totes dues marcades per afirmacions manifestament falses que van ser fàcilment empassades pels grans mitjans de comunicació estatunidencs.

Però hi ha una cosa totalment orwelliana en l’actual cobertura de la crisi ucraïnesa, que inclou acusar altres de “propaganda” quan els seus relats, tot i que segurament no perfectes, són molt més honestos i precisos que el que ha estat produint la premsa estatunidenca.

També hi ha el risc afegit que aquest darrer fracàs de la premsa estatunidenca es produeixi a la frontera de Rússia, un Estat amb armes nuclears que, juntament amb els Estats Units, podria exterminar tota la vida al planeta. L’esbiaixada cobertura informativa estatunidenca està alimentant ara les demandes polítiques d’enviar ajuda militar estatunidenca al règim colpista d’Ucraïna.

La despreocupació d’aquesta propaganda, que s’estén per tot l’espectre mediàtic estatunidenc, des de Fox News fins a MSNBC, des de The Washington Post fins a The New York Times, no és només periodisme miserable, sinó imprudència temerària que posa en perill la vida de molts ucraïnesos i el futur del planeta.

El difunt reporter d’investigació Robert Parry va revelar moltes de les històries de l’Iran-Contra per a The Associated Press i Newsweek la dècada de 1980. Va fundar Consortium News el 1995.

Font: Consortium News

Foto: Manifestants neonazis a les revoltes de l’Euromaidan el 2014.