Una mirada transformadora sobre un món en estat crític (Joan Carrero, Facultat d’Òptica de Terrassa, 10.12.15)

Autoritats, professors, investigadors i personal de suport de la Facultat, nous graduats, familiars i amics …

M’enfronto en aquest moment a les mateixes preguntes que han rondat per la meva ment i el meu cor en aquests últims dies: Què puc dir a uns joves davant els qui s’obre en el dia d’avui un nou horitzó, un horitzó tan important per a ells, després de formar-se en aquella professió per la qual van optar? Què puc dir-los que no sigui tan sols un discurs teòric sinó alguna cosa que els sigui realment útil en aquest futur que avui s’obre davant d’ells? I, després d’aquestes preguntes, gairebé totes les respostes que m’han anat apareixent tenen a veure amb la més profunda aspiració de l’ésser humà: l’anhel de felicitat.

A la vida hi ha axiomes, proposicions que es consideren evidents en si mateixes i s’accepten sense requerir demostració prèvia. I, segurament, aquesta seria una d’elles: l’aspiració a la felicitat és un profund impuls en l’ésser humà. Tots sabem que tal anhel queda frustrat en tantes i tantes vides; tots ens preguntem si benestar, confort o plaer són sinònims de la paraula felicitat; tots “traduïm” o interpretem la paraula felicitat segons la nostra pròpia mirada sobre la realitat… Però, en principi i en termes generals, tots estaríem d’acord en què, exceptuant les situacions que podríem considerar com a patològiques, la profunda aspiració a “estar bé” és un fet indiscutible.

De moment no ens aturarem en si aquest “estar bé” ho busquem per la via del déu diner, com és tan freqüent en la nostra societat capitalista i consumista; o si fins i tot ho busquem per la via autodestructiva de tants paradisos artificials, com el de les drogues; o si, per contra, el busquem per la via d’escoltar el nostre més profund instint que ens porta a viure en harmonia amb el nostre cos, el nostre psiquisme, el nostre entorn natural i els nostres semblants. De moment només ens quedarem amb la constatació que aquesta aspiració a la felicitat marca totes les nostres vides.

Permeteu-me ara fer un excursus, en bona mesura científic, al voltant d’aquest profund anhel. Aquesta dissertació meva no havia de tenir en principi cap caràcter científic o tècnic ni estar relacionada d’alguna manera amb l’Òptica i l’Optometria. Segons les indicacions de l’equip directiu de la Facultat, havia de ser tan sols un intent d’aportar una visió o experiència més humanista, una reflexió sobre el paper que podem tenir cada un de nosaltres a l’hora de fer un món millor. Però, com podreu comprovar a continuació, els dos territoris -el científic i l’humanista- se solapen en bona mesura en allò que exposaré breument.

Segurament coneixereu tant o millor que jo que Charles Darwin va integrar la botànica i la zoologia en la seva teoria de l’evolució de les espècies i en la ciència global de la vida sorgida després d’aquesta teoria, ciència a la qual anomenem Biologia. Tot i això, fa unes tres dècades va sorgir als Estats Units l’anomenat disseny intel·ligent, moviment i doctrina neocreacionista que encara en les seves versions més moderades segueix creient en certes intervencions directes de Déu en alguns moments puntuals del procés evolutiu, com per exemple en la creació del complex ull dels mamífers.

Mireu quina meravella és l’ull, objecte de la vostra professió, que quan els neocreacionistes han tingut necessitat d’argumentar que hi ha coses tan prodigioses que només poden haver estat creades directament per Déu, han recorregut a aquest gran portent que és l’ull dels mamífers. És evident que es tracta d’un argument religiós pseudocientífic sense base empírica. L’evolucionisme ha tancat un cicle. La genial aportació de, sobretot, Charles Darwin (feta d’observació, intuïció, anys d’estudi i esforç…) explica coherent i plenament els processos biològics.

Però si portem a terme, un cop més, un procés d’integració o unificació en un marc cada vegada més ampli, és a dir, si observem l’origen i evolució de les espècies en el vast horitzó de les anomenades constants físiques fonamentals (com són la velocitat d’expansió de l’Univers unes fraccions de segon després del Big Bang, la velocitat de la llum en el buit, la constant gravitatòria, la massa de l’electró, del protó o del neutró, i un llarg etc.) i si ho observem igualment en el marc dels diversos esdeveniments còsmics que han marcat de manera sorprenentment convergent la formació de l’Univers, de la nostra galàxia, del nostre sistema solar i del nostre planeta perquè avui nosaltres estiguéssim aquí… és molt probable que ens sentim portats a usar de nou el terme disseny. És el que els ve succeint a científics d’inqüestionable solidesa, que res tenen a veure amb els teòrics del fonamentalisme bíblic que no arriben a acceptar l’evolucionisme. És, per exemple, el cas de John A. Wheeler.

A diferència d’Albert Einstein, el futur físic teòric John A. Wheeler va ser un autèntic nen prodigi: va ser promogut de quart a vuitè grau de primària en només un any i als seus vint-i-un ja va obtenir el doctorat en Física per la Universitat John Hopkins. Es va iniciar molt aviat en el món quàntic amb Niels Bohr i amb ell va començar a desenvolupar la teoria de la fissió nuclear. Va participar més tard en el Projecte Manhattan. Uns anys després, les seus atrevides formulacions sobre els forats negres, als quals ell mateix va donar aquest nom, es van revelar exactes. Era conegut per molts dels seus col·legues com “el físic dels físics”. En el prefaci del llibre El principi cosmològic antròpic[1], escrivia el que segueix:

“S’imagina un univers en el qual una o altra de les constants físiques fonamentals s’alterés en un petit percentatge en un o altre sentit? En aquest univers l’home mai hagués existit. Aquest és el punt central del principi antròpic. Segons aquest principi, al centre de tota la maquinària i disseny del món subjeu un factor donador-de-vida.”

Reflexionant sobre tot això, en el meu últim llibre, Els cinc principis superiors, feia les següents consideracions:

“Sabem que les espècies han anat evolucionant, fins a fer possible l’aparició de l’ésser humà sobre la terra, gràcies a un profund anhel de supervivència que mou tot ésser viu, impuls que fa avançar incansablement la vida mitjançant el procés de selecció natural. És un impuls que podem descobrir tant en els animals com en els vegetals. Els millor adaptats a l’entorn són els qui sobreviuen. […] Sigmund Freud també es va referir a una pulsió de vida i va fer d’ella, en la seva teoria psicoanalítica, un concepte important pel que fa al desenvolupament de la persona.

Però la qüestió que ara ens ocupa no és la de la selecció natural o la de l’evolució de les espècies, sinó la referent a una cosa molt anterior. I, sobre això, la pregunta que se m’ocorre és aquesta: quin seria el ‘subjecte’ mogut, des del mateix Big Bang!, per un profund anhel de vida semblant a l’impuls de supervivència dels éssers vius?, quin seria el ‘subjecte’ que podríem trobar després totes aquelles constants físiques fonamentals que estan tan exactament ajustades des de fa 13.700 milions d’anys que han permès que sorgeixi aquesta vida tan sorprenent i que segueixen permetent dia rere dia la seva supervivència i la seva evolució?

De la mateixa manera que sense aquest impuls d’adaptació i supervivència [que mou els éssers vius], l’evolució és incomprensible i insostenible, quina lògica i coherència tenen tots els esdeveniment anteriors a la vida i que es van anar obrint pas cap a ella amb la mateixa direccionalitat i energia amb la qual aquesta continua avançant cap a la consciència? Estaríem parlant, per tant, que [com es diu també en el llibre L’Univers intel·ligent] ‘l’emergència de la vida i la intel·ligència estava inscrita en el guió còsmic des dels primers moments del Big Bang’.”
[2]

En tot cas, inclús si no veiem clar o fins i tot rebutgem el principi antròpic, substituïm ara l’expressió impuls de supervivència de les espècies o l’expressió pulsió de vida (pulsió reconeguda com un fet fins per un materialista com Sigmund Freud) o l’expressió avanç continuat cap a la consciència per l’altra expressió anhel de felicitat, que he convertit en una qüestió central de la meva dissertació. No tinc ara marge per argumentar que aquesta substitució de termes no és una arbitrarietat. Però faré, de passada, una breu consideració espiritual, sense recórrer a cap de les espiritualitats teistes, que, amb la seva creença en un Déu personal, han resultat massa conflictives fins i tot per persones tan espirituals com el mateix Albert Einstein. Tan sols recordaré que l’Advaita, que a l’hinduisme és considerada l’espiritualitat superior, afirma que l’Univers sencer és Sat, Chit i Ananda (Ésser, Consciència i Benaurança) i que tots els éssers, des de la més petita formiga a l’ésser humà, evolucionen cap a una consciència i una benaurança cada vegada més plenes.

Tot això ens condueix ja al missatge que avui voldria donar-vos, un missatge que té a veure amb encertar en el camí correcte cap a la felicitat. El meu missatge és aquest: ens desviariem d’aquesta meta, una meta ben real i meravellosa, si creguéssim que és possible una felicitat no compartida. No voldria que veiéssiu en aquest missatge cap indici de paternalisme de la meva part, ja que neix tan sols de tot el meu afecte cap a vosaltres i de tot el meu desig que trobeu aquesta felicitat. Com acabo d’afirmar, no hi ha una felicitat que no sigui compartida. Així que jo no podria ser feliç sense que ho sigueu també vosaltres. Des de fa gairebé dues dècades, a la portada de la pàgina web de la nostra Fundació apareixen aquelles paraules de mahatma Gandhi amb les que intentem explicar l’esperit que ens mou: “Em sento germà de tots i per a ser feliç necessito veure feliç a l’últim dels meus semblants”.

Sovint, les circumstàncies que a molts els toca viure són desgraciades i fins i tot terribles. En aquests casos són necessàries totes les sorprenents capacitats de superació que posseïm els éssers humans. Però moltes altres persones, a les qui la vida els ha donat pràcticament tot el necessari per ser feliços i per ser una influència benèfica sobre el seu entorn, prenen voluntària, o almenys inconscientment, camins equivocats en aquesta recerca de la felicitat, camins que acaben sempre en el mateix precipici infranquejable.

Això és el que passa, per exemple, quan fem de la recerca dels diners el principal objectiu dels nostres afanys, cosa que per desgràcia és una espècie d’epidèmia a la nostra societat. Quan fem això no estem tenint en compte que hi ha coses incompatibles entre si, com són el desentendre’ns dels altres, el “passar” de tantes injustícies com hi ha al nostre món i, al mateix temps, gaudir de la més profunda i serena satisfacció a la qual pot accedir l’ésser humà. Podem optar per posar guants a les nostres mans i calls als nostres cors, de manera que les misèries de la vida no ens facin tant mal. Però amb tals cuirasses defensives perdrem també la nostra sensibilitat. No podem pretendre protegir-nos amb uns guants i gaudir alhora de la tendresa d’una carícia. Són coses incompatibles.

Aplicant aquesta mateixa anàlisi no ja al petit àmbit d’allò que és individual sinó al de la política i l’economia globals, podríem recordar aquelles paraules del jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, Louis D. Brandeis: “Podem tenir democràcia, o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir les dues”. Va fer lúcides i valentes declaracions com aquestes ara fa un segle, precisament quan naixia la Reserva Federal, violant amb nocturnitat i traïdoria la constitució estatunidenca que prohibia la creació d’un Banc Central en mans privades. Va ser llavors quan, des del meu punt de vista, es va començar a torçar tot, quan es va sembrar la llavor dels tràgics temps que vivim ara. En aquelles mateixes dates, algú com Albert Einstein també considerava que precisament aquesta concentració de la riquesa i el poder era la veritable font del mal. I això sense referir-nos a altres personalitats anteriors, com Karl Marx, que mig segle abans ja havia publicat El Capital.

M’he volgut referir a l’àmbit polític perquè en l’actualitat la concentració de la riquesa i el poder ha arribat en els nostres dies a ser tan excessiva i demencial, que no podem enfrontar-la només amb assistencialisme o voluntariat. Si, igual que mahatma Gandhi, volem veure feliços fins al més petit dels nostres semblants, segurament alguns dels més capaços i generosos d’entre la vostra generació hauran de fer el mateix que ell va fer: atrevir-se a avançar en l’àmbit de la política. El juny del 2011 en un article al qual vaig titular “Els errors que ens estan conduint cap al desastre”, vaig enumerar els que considero que són els nostres cinc errors principals:

“1r El desinterès per accedir a una informació veraç sobre les causes i la gravetat de la situació. 2n El miratge de què les “llunyanes” i cada vegada més nombroses guerres no ens afecten directament. 3r La sensació d’impotència davant aquesta situació. 4t La il·lusió que és possible una política sense dignitat. 5è La fantasia que és possible la dignitat sense la política.”

Aquest pas endavant de mahatma Gandhi en el compromís polític és el que també va donar algú ja més proper a nosaltres: Martin Luther King. Sempre acostumo a repetir que les seves últimes paraules públiques, pronunciades la mateixa nit abans del seu assassinat, així com la filmació d’aquesta escena, són una joia del patrimoni espiritual de la humanitat. Jo els facilito a continuació la transcripció d’elles, però aquesta escena ha de ser vista:

“Se’ns acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com qualsevol persona m’agradaria viure una llarga vida. Però això no em preocupa ara. Només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no arribi allà amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit sóc feliç, no em preocupa res. No tinc por a ningú! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”

Han vist vostès un moment tan ple com aquest moment final de Martin Luther King en la vida d’aquells que mai arrisquen el seu propi benestar pels altres i la seva pròpia seguretat per la veritat i la justícia? Han vist més llibertat interior i intensitat de vida? Jo no. Doncs això ens hauria d’indicar el camí de la més autèntica i profunda felicitat.

Però, igual que tants altres persones generoses i valentes, aquests dos líders de la no violència no només van tenir una vida plena sinó que van canviar moltes coses del nostre món. Especialment van obrir moltes ments i moltes consciències. És la llei de la multiplicació del bé que la generositat provoca sempre. La generositat que multiplica és el tercer dels cinc principis superiors que he elaborat a partir de les vides i el missatge d’aquests líders.

Gràcies a la ciència, i especialment a la física, estem descobrint un Univers sorprenent. Es tracta d’un model o paradigma més ampli i unificat, es tracta d’una comprensió cada vegada més profunda de la realitat. Quan anem més enllà del nostre àmbit quotidià, tant cap allò extraordinàriament gran en l’espai-temps com cap allò extraordinàriament petit en el món quàntic, tant cap allò massa llunyà com cap allò massa íntim, descobrim un àmbit nou i més ampli regit per unes lleis sorprenents: els rellotges van més a poc a poc si es viatja a molt altes velocitats o si s’està prop d’una poderosa massa, l’espai-temps es corba per efecte de la massa, les partícules es comporten com ones depenent de l’observador, els electrons estan al mateix temps a totes les parts de la seva pròpia òrbita i en cap…

Una cosa molt semblant passa en l’àmbit d’allò que és humà: quan es transcendeixen tantes trivialitats i mesquineses quotidianes, quan permetem que la magnanimitat (el terme magne no vol dir altra cosa que gran) es vagi apoderant de la nostra vida i destí, o quan ens atrevim a submergir-nos en el misteri més íntim de l’existència (el nostre jo més profund, la commovedora fragilitat dels nostres éssers estimats, el misteri del sofriment de la humanitat…), se’ns obre també un àmbit extraordinàriament ampli i profund, governat per unes lleis tan diferents de les habituals que no són fàcilment reconegudes ni acceptades, unes lleis que podríem qualificar de prodigioses, o com a mínim, de sorprenents.

Són unes lleis capaces de produir el “miracle” de la multiplicació desproporcionada dels nostres petits esforços; el “miracle” de la multiplicació del bé enfront del mal; el “miracle” de trobar paradoxalment la nostra pròpia felicitat en el moment mateix de condicionar-la a la felicitat dels més desvalguts; el “miracle” que el més pesat dels jous, la renúncia a nosaltres mateixos (una càrrega que és superior a les nostres pròpies forces), es torni suau i lleuger en el mateix moment en què l’acceptem i confiem que una Força superior ens ajudi a portar-lo. Són unes lleis capaces fins i tot de produir el “miracle” que fins i tot el més petit de tots nosaltres pugui canviar el curs de la història. Sense la seva ajuda no hi haurà manera d’enfrontar-se a aquells altres poders (econòmics, mediàtics i militars) que semblen dominar el nostre món d’una manera aclaparadora. Però si ens deixem conduir per elles veurem autèntiques revolucions.

En un dels seus últims llibres[3], el conegut escriptor (autor de desenes de llibres), teòleg (un dels més destacats partidaris de la teologia de l’alliberament) i polític nicaragüenc (ministre de Cultura després de la Revolució Nicaragüenca, el juliol de 1979) Ernesto Cardenal Martínez, es refereix tant a l’actual rebel·lió ciutadana (protagonitzada sobretot pels joves) “contra la guerra, el neoliberalisme i la globalització” com a la confiança en què “un altre món és possible”, i després d’incloure-les en el dilatat marc de l’evolució de les espècies, finalitza així el capítol titulat “Som pols d’estrelles”:

És l’evolució la que està fent aparèixer tots aquests homes i dones amb una preocupació per millorar el món com mai s’havia tingut abans. És una acceleració de l’evolució, i és l’evolució fent-se cada vegada més i més conscient. Tots som productes d’un mateix Big Bang, des de les subpartícules més simples que van ser les primeres a ajuntar-se fins a les societats humanes més complexes que se segueixen ajuntant. I no seria científic pensar que nosaltres som ja el final de l’evolució. El cavall té seixanta milions d’anys. Mentre que l’home només té com a dos milions d’anys, l’Homo sapiens menys de cent mil anys, i la civilització -amb l’invent de l’agricultura i la domesticació dels animals- tot just deu mil anys. Podem imaginar el que serà la humanitat d’aquí a deu mil anys? I d’aquí a cent mil anys? I dins d’un milió d’anys? Com es pot dir llavors que estem a la fi de la història, o que ja arribem al final de les utopies?

L’evolució té reversibilitats i retrocessos, però després segueix l’avanç encara que sigui per altres camins.

Tot, des de l’ull d’un nen africà desnodrit fins a les manifestacions multitudinàries d’un poble que, aquí a Catalunya, vol fer-se amb les regnes del seu destí sobirà, és la prodigiosa manifestació d’un Élan vital misteriós, d’una Força invisible i incomprensible a la qual alguns ens dirigim amb una exclamació que sorgeix des de les nostres entranyes: Oh, Déu meu! A mesura que la consciència es torna més plena, el profund anhel de felicitat que ens mou a tots es va transformant cada vegada més en empatia amb tots els éssers, en misericòrdia entranyable, en fam i set de justícia i pau, en poderosa força moral . És indiferent que siguem creients o no, budistes, musulmans o cristians. A la paràbola del judici final[4], és el mateix Jesús el qui ho va explicar als seus:

“[…] Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.’ Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir, o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?’ El rei els respondrà: ‘Us asseguro que tot el que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi’.”

Crec que aquesta important transformació personal i col·lectiva, que cada vegada és més urgent en aquest món nostre en estat crític, es juga fonamentalment en l’àmbit de l’empatia amb el sofriment de qualsevol criatura, en el de la fascinació per la bellesa essencial de tot el que existeix, en el de la sensibilitat davant la justícia, la veritat i la bondat. La nostra mirada capta el món però també, alhora, el transforma. Acabo ja de la mateixa manera com acabo el meu citat últim llibre:

La realitat no és una cosa que estigui “allà fora”, sòlida i inamovible. No només ho afirmen nombroses tradicions espirituals mil·lenàries sinó també, ja al segle XX, la física: l’observador altera sempre allò que s’ha observat, ho altera fins i tot pel sol fet d’observar-ho. La dignitat i la generositat encara compten. L’antònim de la bella paraula utopia no és realisme [com molts pensen] sinó mesquinesa. I els seus sinònims, igualment bells, són empatia, magnanimitat, fe i coratge. No hi ha observadors neutres de la realitat.