Els carrers desolats de París, que hem contemplat a les nostres pantalles de televisió, ens haurien de fer reflexionar seriosament als qui habitem aquestes illes. Illes que, al costat de la capital francesa, són dues dels més importants destinacions turístiques del món. La nit de dimarts passat, el coronel Pedro Baños Bajo, que va ser cap de Contrainteligencia i Seguretat del Cos de l’Exèrcit Europeu, va deixar molt clara -a l’Aljub d’Es Baluard- la relació causa efecte entre les nostres agressions a l’Iraq, Líbia i Síria (inclosa l’artificial creació de l’Estat Islàmic) i els atemptats gihadistes a França i tants altres països. I encara hi ha conciutadans nostres que alegrement s’apuntarien a bombardejar Síria, passant així Espanya a formar part del bloc agressor! No n’hi ha prou amb les bases de Morón i Rota?

És que a la nostra espècie (d’”animals racionals”, diuen) això dels reflexos condicionats (por, agressivitat, venjança…) és força habitual. De fet, els índexs d’aprovació de François Hollande pels francesos han pujat no sé quants punts des que va reaccionar com un mascle, com ha de ser: bombardejant Síria. Per què han de gastar en recerca i fabricació de robots, cada vegada més sofisticats, els qui pretenen manipular i controlar el món si ja ens tenen a nosaltres. Què ens està passant? Ens estem tornant autistes? Com hem pogut arribar a banalitzar de tal manera tant sofriment i mort… dels altres! (dels altres, per ara)? Han aconseguit idiotizar-nos totalment?

No crec que tinguem res a fer a Síria (a les ordres dels qui en aquestes últimes dècades estan cometent grans crims contra la pau un darrere l’altre), derrocant el seu legítim Govern (“el règim al-Assad”, com diuen, pervertint una vegada més el llenguatge). Sí, legítim, ja ho veurem un altre dia. Més legítim que el de la monarquia absoluta de l’Aràbia Saudita, per exemple, que fa uns dies, sense anar més lluny, va executar per decapitació cinquanta persones. I tan legítim com el de Turquia, que, com va revelar WikiLeaks, recentment fins i tot es va autoatacar amb un dels anomenats atacs de falsa bandera i, igual que “el règim Hollande”, va aconseguir exaltar molts turcs, que van donar el seu vot a Tayyip Erdogan.

Rússia, almenys, està actuant allà a petició d’aquest legítim govern; està colpejant realment l’Estat Islàmic (a diferència dels “curiosos” bombardejos que els Estats Units i altres dels nostres països “alliberadors” van dur a terme durant mesos); està colpejant també altres grups gihadistes que Occident pretén fer passar per “rebels moderats”; està tallant les vies per les quals des de Turquia, avançada de l’OTAN, entren a Síria milers de “rebels sirians” (mercenaris de totes les nacionalitats possibles) i surten d’ella ingents quantitats de cru, del qual s’han apropiat a sang i foc aquests “nobles” gihadistes creats pels qui ara diuen combatre però que en realitat els han creat, els donen suport i fins es dediquen a comprar el seu cru tacat de la sang del poble sirià…

I l’operació russa està sent tan eficaç en aquesta tasca de segellar la frontera, que ara fins i tot les hosts del premier Cameron corren també a bombardejar Síria (millor no saber a quin objectiu dirigiran les seves bombes) abans que sigui massa tard (per a ells i les seves pretensions de reordenar aquesta regió). Encara que Vladímir Putin continua impertorbable el seu camí, sense caure en la provocació que es pretenia amb l’abatiment del seu bombarder Su-24, del pla de vol del qual Rússia n’havia informat hores abans als Estats Units.

Ja sabíem (o almenys ho sabien molts professionals de la informació que ho haurien d’haver explicat en els grans mitjans) que, tal com han denunciat personalitats tan rellevants com el general Wesley Clark, l’aniquilació de l’Estat Sirià és només una etapa més d’un projecte que va avançant inexorablement, arrasant un país rere l’altre. Abans ja vam saber coses tan dures com aquella que, després de l’11-S, Estats Units hauria d’haver actuat a l’Aràbia Saudita però es va dedicar a instaurar el caos total a països que, com l’Iraq, no tenien res a veure amb els atemptats. Són països que no se sotmetien a la remodelació de l’Orient Mitjà que van decidir fa temps els veritables amos de tot a Occident (aquesta reordenació mereix per si sola un article independent). Per contra, l’Aràbia Saudita és el seu gran aliat petrolier i l’encarregat de finançar tots els grups gihadistes que hem creat en aquestes últimes dècades.

Podria citar aquí fins i tot a alts càrrecs de l’Administració nord-americana, però estic cansat d’intentar argumentar el que cada dia és més evident per als qui s’informen una mica en fonts independents. El fet és que quinze dels dinou terroristes que van actuar aquell nefast dia, eren saudites. Igual que Ossama Bin Laden, membre d’una poderosa família que té estretes i importants relacions amb la família Bush.

La família reial de l’Aràbia Saudita va finançar els atacs de l’11-S, com va revelar Zacarias Moussaoui, un dels acusats pels atemptats. Finançament que molts saben que està documentat en les 28 pàgines de l’Informe de 2002 del Senat nord-americà que les pressions de diversos senadors no aconsegueixen que es facin públiques. Van ser classificats per ordre de George W. Bush per protegir les relacions entre Washington i Riad… i també, com no, les de la pròpia família Bush amb la família Bin Laden.

Ara hem sabut pels informes del exempleat de la NSA Edward Snowden i per altres vies més que l’Estat Islàmic és un monstre creat per la CIA, el Mossad i l’MI6, i finançat, segons la mateixa Hillary Clinton, per les monarquies petrolieres àrabs. Monarquies que des del començament van finançar els primers mujahidins, “a petició nostra” com va deixar anar un altre general nord-americà un dia, com la cosa més natural del món Què cal més perquè arribem a reaccionar?