Imagino que no sóc jo l’única amenaçada pel pervers síndrome “lucidesa creixent, ànim minvant”. Imagino que també a altres els tremola l’esperança a mesura que van tenint més dades sobre com de catastròfica es troba la situació mundial. Els qui, en ser més conscients d’on es prenen realment les decisions que afecten el planeta, incuben pensaments tòxics tipus: “Sóc un insignificant gra de pols a anys llum dels centres de poder…”; “Som inútils titelles enmig d’aquest “joc de trons”…

A qui li passi alguna cosa d’això li recomano amb insistència la lectura de l’últim llibre d’en Joan Carrero: Los cinco principios superiors – Cómo reconducir la gran transformación en la que se encuentra inmersa la especie humana (Ed. Milenio). Estic segura que molts lectors d’alandar ja coneixen l’autor però, per si hi ha algun despistat, els explico alguna cosa d’aquest mallorquí peculiar que viu amb sorprenent harmonia contrastos difícils d’integrar: cristià practicant assíduament la meditació zen i implicat fins a la medul·la en assumptes polítics globals. Domiciliat en una ermita a la serra de Tramuntana de Mallorca i activista no violent (algú l’ha anomenat “el Gandhi mallorquí”) a favor de la pau en els conflictes dels Grans Llacs. Amb diverses vagues de fam fins a l’extenuació a l’esquena i una candidatura a Premi Nobel de la Pau l’any 2000. Recolzat i admirat per personalitats tan diverses com Pérez Esquivel, Baltasar Garzón, Vicente Ferrer, Raimon Panikkar, Jon Sobrino, Casaldàliga i Jose Luis Sampedro i calumniat per sectors interessats en silenciar-lo.

Tornant al llibre: les figures d’Einstein -científic ateu-, de Gandhi -místic teista- i de Luther King acompanyen aquest viatge en el qual es troben la ciència, la mística i la religió amb un element comú: la necessitat d’entendre, de conèixer, d’obrir la ment a nous horitzons i la voluntat de lluitar per un món més just i en pau. És un llibre apassionat i amb cert desordre però després de llegir-lo (és gros, eh?, no es despatxa en una estoneta…), s’agraeix enormement l’implacable i estremidor anàlisi de l’autor sobre com estan les coses. El poder de les finances cada cop més aclaparador, l’expansionisme militar d’Occident cada vegada més maldestre i criminal, el control de l’opinió pública cada vegada més subtil però més ferri, menys d’un centenar de persones posseint la mateixa riquesa que mitja humanitat.. Però s’agraeix encara més el que el seu testimoni de fe sigui tan convincent i enèrgic i que posseeixi semblant “poder de l’assentiment”, aquesta capacitat gairebé màgica per encomanar la seva visió unificada de la realitat i posar sota els nostres peus trontollosos el terra sòlid de conviccions que ens remeten a l’Evangeli.

Segons vas llegint coses com aquestes, penses “quina raó té, quina raó té”: “Els grans canvis sempre els inicien unes poques persones, fins que es converteixen en una massa crítica que produeix veritables revolucions”, escriu. “Tot es juga fonamentalment en l’àmbit de l’empatia amb el sofriment de qualsevol criatura, en el de la fascinació per la bellesa essencial de tot el que existeix, en el de la sensibilitat davant la justícia, la veritat i la bondat”. I continua dient: “Hi ha massa gent que no és conscient de quant greu seria el menyspreu de la política, que l’abandonéssim en mans de l’elit que tant sofriment està provocant en el món i que ens limitéssim exclusivament a tasques assistencials, humanitàries o de cooperació internacional. Tenim davant nostre una tasca àrdua: recuperar la dignitat de la política”.

“El que fa en Joan aquí, això sí que és difícil”, va dir un dia d’ell en Vicent Ferrer en una conferència a Palma de Mallorca. Estem en temps d’eleccions, en temps de comprometre’s en aquesta tasca difícil que és dignificar la política. Encara que sigui difícil.