Un llibre recent, Quand l’Afrique bascule: Pourquoi les africains rejetten la France et l’Occident (Quan l’Àfrica bascula: per què els africans rebutgen França i Occident)[1], va ser impulsat, segons el seu autor, l’historiador i analista geopolític franco-camerunès Charles Onana, per la necessitat de desacreditar els discursos superficials, tant a l’àmbit acadèmic com als principals mitjans de comunicació, sobre la creixent (i sovint també definida com a perillosa) influència russa o xinesa a l’Àfrica, així com sobre la suposada postura antifrancesa de molts africans. Segons Onana, aquests tòpics simplistes obstaculitzen un debat geopolític exhaustiu, al mateix temps que anul·len dècades de relacions internacionals.

Onana analitza les raons per les quals alguns països africans han establert relacions més fortes amb Rússia o la Xina, situant la qüestió en un context històric: al llarg de més de mig segle, recorda múltiples relats sobre les relacions entre França, Occident en general, el continent africà i Rússia o la Xina. Per a reconstruir els diversos relats històrics, Onana utilitza una àmplia gamma de fonts, des d’informes diplomàtics, de defensa i altres informes estratègics governamentals desclassificats o documents de l’ONU, fins a testimoniatges de primera mà d’alt nivell, així com una sèrie de fonts secundàries.

Múltiples incidents històrics dels darrers 70 anys revelen que les lluites de poder geopolítiques per l’hegemonia en les quals participen diversos països han estat constants al continent africà i estan ben documentades. Onana cita un informe dels serveis secrets francesos del 1959 sobre la influència russa (soviètica) a l’Àfrica i un informe d’intel·ligència estatunidenca de la CIA de 1969 sobre el mateix tema. L’expansió xinesa també va ser objecte d’un minuciós escrutini per part de les ambaixades occidentals de l’època. Lluny de ser un fenomen recent, l’expansió xinesa i russa ja era molt intensa fa dècades.[2]

Quand l’Afrique bascule comença amb una mirada a la guerra d’alliberament francès contra l’Alemanya nazi al continent africà, una guerra lliurada amb l’enorme suport dels africans, que van lluitar al costat dels francesos contra les autoritats pro-Vichy. Aquest episodi històric sol quedar eclipsat en els relats establerts de la Segona Guerra Mundial: el moviment d’alliberament del general francès Charles de Gaulle va créixer a l’Àfrica central, al Camerun, on es va retirar després de la seva derrota a Dakar el 1940.

Tanmateix, el primer ministre francès De Gaulle va quedar horroritzat pel discurs d’emancipació pronunciat el setembre del 1958 pel nou president guineà després de la independència, Ahmed Sékou Touré, que va optar per la independència total de França en lloc d’acceptar la proposta francesa d’unir-se a l’antic colonitzador en una forma de mancomunitat. L’Operació Pérsil, una operació francesa que va inundar el mercat amb bitllets falsos per a destruir el nou sistema monetari del país, va ser només una de les moltes accions venjatives empreses per França contra l’elecció de Guinea per la independència total.[3]

De Gaulle va lluitar per l’alliberament del seu país durant la Segona Guerra Mundial, però no estava disposat a acceptar una descolonització efectiva d’una colònia francesa a l’Àfrica. Aquesta és la primera ironia de les relacions franco-africanes: la negació francesa de l’agència africana. Això comporta una major negació del reconeixement del colonialisme com a crim contra la humanitat, així com la persistència del neocolonialisme francès, la qual cosa, segons Onana, ha contribuït de manera substancial a la deterioració de les relacions entre França i les seves antigues colònies africanes.

Utilitzant pretextos com raons ètniques o religioses, l’enorme paper que exerceixen els recursos naturals del continent sol quedar eclipsat quan es debat sobre els conflictes africans, amb la finalitat d’ocultar el motiu subjacent de l’apropiació de recursos. Els informes de les darreres dècades revelen el sorprenent percentatge de l’economia mundial que l’Àfrica aportava amb els seus recursos naturals.

Onana assenyala innombrables exemples d’explotació: l’urani es considerava un mineral estratègic per a la defensa i la seguretat nacional dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, i els estatunidencs es van assegurar l’urani congolès, llavors en mans de Bèlgica, per a les dues primeres bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki; a la República Centreafricana, segons relata el president Jean-Bédel Bokassa, França simplement va robar l’urani fins i tot després de la independència; a Gabon es van estipular contractes neocolonials després de la independència que permetien a França el monopoli sobre el mineral.

La riquesa mineral africana, així com el gas natural, el petroli, la fusta i altres recursos naturals, impregnen cada relat històric.

Els capítols abasten diferents països de l’Àfrica francòfona occidental i central, però també inclouen relats sobre Angola i Sud-àfrica. Especialment inquietant és el capítol dedicat a l’apartheid a Sud-àfrica: ens assabentem que els interessos econòmics van dictar les polítiques de molts països occidentals cap a l’apartheid a Sud-àfrica, interessos que van precedir a la lluita contra el règim racista i supremacista, que per tant no va caure molt abans.

Els exemples de doble moral per part de França, la Unió Europea i Occident són omnipresents. Onana esmenta el recent memoràndum d’entesa de la UE amb Rwanda sobre minerals rars, estipulat el 2024, encara que se sap que aquests mateixos minerals són robats principalment de l’est del Congo mitjançant una ocupació il·legal i un genocidi. Europa recolza així una economia de genocidi a la regió dels Grans Llacs africans pels seus propis interessos econòmics.[4]

La doble moral també està arrelada en el dret internacional. La recent agressió francesa a Mali, que aquest país va denunciar davant el Consell de Seguretat de l’ONU el 2022, segueix sense ser atesa, ja que la denúncia encara no ha estat tramitada. Mali afirma tenir proves que França ha recolzat grups gihadistes a la regió, una greu acusació que hauria d’investigar-se més a fons.

Segons fonts del Ministeri de Defensa francès, publicades per Bruno Charbonneau a France and the New Imperialism: Security Policy in Sub-Saharan Africa[5], des del 1945 s’han produït més de 150 intervencions militars franceses a l’Àfrica subsahariana. Onana recorda alguns d’aquests violents canvis de règim: el derrocament, liderat per França, del president del Níger Hamani Diori el 1974; el derrocament del president de la República Centreafricana, Jean-Bédel Bokassa, el 1979, i la més recent dimissió forçosa de Michel Djiotodia el 2014; així com el canvi de règim impulsat per l’ONU i França contra Laurent Gbagbo a Costa d’Ivori el 2011, que va fer retrocedir dècades el país en els seus assoliments democràtics.

Costa d’Ivori també va patir una operació psicològica francesa el 2004, en la qual nou soldats francesos i un ciutadà estatunidenc van perdre la vida a Bouaké, Costa d’Ivori, però el cas judicial sobre l’expedient, que es va prolongar durant dècades, es va estancar a França i ningú ha estat portat davant la justícia des de llavors. L’exprimera dama de Costa d’Ivori, Simone Ehivet Gbagbo, recorda els esgarrifosos dies en què França va bombardejar el palau presidencial l’abril del 2011, un canvi de règim que l’expresident francès Nicolas Sarkozy ha admès obertament, però que no ha tingut conseqüències.

Ens parlen des de perspectives diplomàtiques africanes d’alt nivell, com les del veterà president del Txad (1990-2021) Idriss Déby, sobre la guerra contra Líbia el 2011 i com havia previst el desplegament d’una allau d’armes a la regió una vegada derrocat el president libi Moammar al-Gaddafi. Això és el que efectivament va passar. La resolució més pacífica del conflicte defensada per la Unió Africana va quedar relegada a un segon pla. El president de la Comissió de la Unió Africana (UA) i director executiu de la secretaria de la UA, Jean Ping, va preguntar el 2014: Calia assassinar Gaddafi? Encara que els analistes occidentals també reconeixen avui aquest factor de desestabilització, no subratllen que es deu a la intervenció liderada per l’OTAN per a aconseguir un canvi de règim. Aquesta negació obstaculitza una crítica molt necessària de les intervencions unilaterals o multilaterals (sovint sota la bandera de la responsabilitat de protegir) com a opció viable de política exterior.

Els països africans estan optant per allunyar-se de França i de l’Occident en general com a punt de referència o soci fiable, a causa del seu negacionisme, la seva doble moral, el seu engany, la seva manca de responsabilitat pels errors polítics del passat i la seva persistència en accions neocolonials i polítiques violentes de canvi de règim.

Al continent abunden les xarxes econòmiques opaques, l’exemple més clar de les quals a l’Àfrica és el Gabon, país productor de petroli, on la família Bongo controlava tota l’economia petroliera del país. Els Estats són ostatges d’interessos privats. En general, només en rares ocasions judicials surten a la llum alguns aspectes d’aquestes xarxes.

Quand l’Afrique bascule cita la recent autobiografia de l’empresari franco-libanès i antic assessor de molts presidents africans, Robert Bourgi, en la qual relata com el llavors president de Burkina Faso, Blaise Compaoré, va lliurar 3 milions de dòlars al president francès Jacques Chirac per a la seva campanya electoral del 2002, ocults en tres enormes djembés (tambors africans) que van ser portats directament a l’Elisi a París, com una simple anècdota d’un sistema que ha racionalitzat la corrupció entre les respectives elits franco-africanes, sovint eludint les institucions oficials. Onana cita passatges d’un dels seus mentors, el periodista de recerca francès Pierre Péan, que va publicar el 2011 un llibre el títol del qual ho diu tot: La République des mallettes (La República dels maletins).

El paper de la maçoneria és una altra capa més de les xarxes de poder superposades en les relacions franco-africanes, igual que les ONG i els bancs suïssos. El president camerunès Biya, de 92 anys, va signar nombrosos contractes amb la revista francesa Jeune Afrique per a propagar una imatge positiva del seu règim.

En una recent entrevista, Onana diu sobre el tema de l’encobriment de les dictadures[6]: «Rebre tants diners per a difondre notícies falses a França no  només és totalment contradictori amb la pràctica i l’ètica del periodisme (especialment per a una revista de notícies), sinó que també és un suport descarat al manteniment i la promoció de règims corruptes i autocràtics a l’Àfrica».

Després que el president francès Emmanuel Macron no reconegués i s’expressés amb desesperança sobre les noves autoritats del Níger, al mateix temps que imposava un ambaixador francès que havia estat declarat persona  non grata pel Níger l’agost del 2023, les autoritats nigerines va semblar que ja en tenien prou. Onana comenta aquest episodi: «Exasperat per aquestes declaracions, el nou cap d’Estat del Níger, Abdourahamane Tchiani, no només va exigir la retirada de l’exèrcit francès del seu país, sinó que el seu Govern també va nacionalitzar l’empresa minera Somair, filial de l’empresa francesa Areva (ara Orano) al Níger. Somair portava dècades exportant urani a França. El 25 de setembre de 2025, la disputa econòmica i minera franco-nigerina, durant molt de temps tabú, va esclatar obertament. El primer ministre nigerí, Mahaman Lamini Zeine, va declarar davant l’Assemblea General de l’ONU que «en mig segle d’explotació, l’urani només ha dut als nigerins misèria, contaminació, rebel·lió, corrupció i desolació, i als francesos, prosperitat i poder». El que estem descobrint és que, darrere de la lluita contra el terrorisme, existeix principalment una veritable batalla per l’urani entre la Xina, el Canadà, els Estats Units i França en aquest país».[7] Níger també es va unir a la recentment creada Aliança d’Estats del Sahel, un pacte militar i polític entre les nacions de l’Àfrica Occidental de Mali, Níger i Burkina Faso, format el setembre del 2023.

Zeine va denunciar França davant l’ONU pels seus esforços desestabilitzadors contra el Níger, entre els quals s’inclouen l’entrenament de terroristes, el foment de conflictes interètnics, la creació d’una campanya de desinformació, l’avivament de les tensions amb els països veïns i la guerra econòmica i financera.

En un món cada vegada més multilateral i de repartiment de poder, reconèixer i canviar aquestes decisions polítiques errònies podria ser un començament per a França, i per a Occident en general, si no vol que tota l’Àfrica li doni l’esquena.

____________________

[1] Charles Onana, Quand l’Afrique Bascule, Pour quoi els Africains rejettent la France et l’Occident, París, L’Artilleur, 2025.

[2] Posteriorment, la creació del Comandament Àfrica dels Estats Units (Africom) en 2003 va ser també una reacció a les polítiques expansionistes xineses a Sudan.

[3] Sobre l’Operació Pérsil, Ndongo Samba Sylla i Fanny Pigeaud, L’arme invisible de la Françafrique: Une histoire du franc CFA, La Découverte, 2018.

[4] Onana ha escrit extensament més de deu recerques sobre la regió dels Grans Llacs africans.

[5] Bruno Charbonneau, France and the New Imperialism: Security Policy in Sub-Saharan Africa, Routledge, Nova York, 2008.

[6] «Rebre tants diners per difondre notícies falses a França no només contradiu totalment la pràctica i l’ètica del periodisme (sobretot per a una revista que es diu informativa), sinó que també suposa un suport manifest al manteniment i la promoció de règims corruptes i autocràtics a l’Àfrica», a Charles Onana: «Le rejet de la France en Afrique n’a rien à voir avec la Russie ni avec la Chine». [Entrevista]

[7] «Exasperat per les seves declaracions, el nou cap d’Estat de lNíger, Abdourahamane Tchiani, no només va exigir la sortida de l’exèrcit francès del seu país, sinó que el seu Govern va nacionalitzar directament l’empresa minera Somair, filial de l’empresa francesa Areva, que va passar a dir-se Orano al Níger. Aquesta empresa s’encarregava de l’exportació d’urani a França des de feia dècades. El 25 de setembre de 2025, el litigi econòmic i miner franco-nigerí, durant molt de temps tabú, surt a la llum. El primer ministre nigerí Mahaman Lamini Zeine declara davant la tribuna de l’ONU que «en mig segle d’explotació, l’urani només ha dut als nigerins misèria, contaminació, rebel·lió, corrupció i desolació, i als francesos, prosperitat i poder». En realitat, es descobreix que, darrere de la lluita contra el terrorisme, existeix sobretot una veritable batalla per l’urani entre la Xina, el Canadà, els Estats Units i França en aquest país». A Charles Onana: «El rebuig de França a l’Àfrica no té res a veure amb Rússia ni amb la Xina» [Entrevista]

Font: Nicoletta Fagiolo

Face à PYR amb Charles Onana: Com França i l’Occident han perdut l’Àfrica? (Cercle Aristote - Pierre Yves Rougeyron, 31.10.2025)