Fa més d’un segle i mig, exactament el 23 de juny de 2016, els ciutadans del Regne Unit van ser convocats a les urnes per tal de decidir la seva permanència a la Unió Europea o la seva sortida d’ella. En temps no gaire llunyans Gran Bretanya havia estat un gran imperi. No era per tant estrany que molts britànics es consideressin encara superiors en gran mesura als ciutadans d’altres països europeus. El narcisisme, el xovinisme, el nacionalisme excloent, la xenofòbia, la por que els estrangers traguessin els llocs de treball a molts nacionals i fins i tot el racisme van estar certament presents entre aquells que en tal referèndum van votar pel Brexit.

Però el triomf del Brexit es va deure sobretot a altres motius ben justificats, com ara sabem. Motius que els grans mitjans de comunicació occidentals (propietat de les majors corporacions occidentals) es van cuidar de què no fossin tractats en els horaris de major audiència dels grans mitjans audiovisuals. I tampoc en els espais més rellevants de la premsa en paper. Eren motius com el del rebuig dels britànics a perdre la seva mil·lenària sobirania en mans dels tecnòcrates de Brussel·les. Uns tecnòcrates al servei dels grans financers estatunidencs que pretenien impedir l’expansió d’altres potències econòmiques emergents com la Xina. Una Xina que començava a establir unes relacions privilegiades amb la City londinenca. De fet, gent molt rellevant de l’aristocràcia anglesa i del Partit Conservador, que participaven en aquest important canvi de paradigma financer, van impulsar la celebració del referèndum.

Però de tot això res en sabien aquells que es consideraven gent progressista més informada i “evolucionada” que els partidaris del Brexit. El narcisisme amb tota la seva cohort de prejudicis va estar tant o més present en aquest altre bàndol: molts dels qui van votar contra el Brexit se sentien al seu torn molt superiors intel·lectualment i èticament als barroers “hooligans” del Brexit. Amb aquest despectiu terme els va qualificar un dels experts a sou de les elits globalistes, John Carlin, en el seu article “Anglaterra, país hooligan”. Era una de les típiques manipulacions d’aquest periodista: presentar la part com el tot; convertir tot partidari del Brexit en un hooligan, en un provincià de mira estreta, insensible a més al sofriment dels refugiats i emigrants.

No obstant això, el realment greu va ser que la majoria dels contraris al Brexit van ser incapaços, amb tota la seva suposada superioritat, d’adonar-se que hi havia altres líders molt més perillosos que els dirigents dels partits xenòfobs que van demanar el vot pel Brexit. Eren uns líders que els estaven manipulant. Eren uns líders molt més astuts, hipòcrites i criminals que els líders xenòfobs que menyspreaven els refugiats: eren aquells grans globalistes que precisament van provocar l’hecatombe dels països dels que van haver de fugir tots aquells milions de refugiats. Eren aquells líders que finançaven tants professionals que en els grans mitjans de comunicació no van cessar de qualificar de populistes i demagogs tots aquells que aixecaven la seva veu a favor de Brexit.

A alguns se’ls va encomanar que tanquessin urgentment qualsevol perillosa via de contagi en altres països de la Unió Europea. Com a John Carlin, en el món hispanoparlant. Cosa que va intentar fer amb articles com el titulat “El món ha de donar gràcies al Regne Unit”. En ell defensava que: “El consens gairebé total en el món és que en votar en el referèndum de dijous a favor de la sortida de la Unió Europea, els britànics (o, més ben dit, els anglesos) van cometre un error incomprensible, demencial i d’èpiques proporcions”; que “La saludable lliçó que la resta del món ha d’aprendre del disbarat en què han caigut els anglesos […] és estar més alerta que mai al populisme barat”; que “en qüestions polítiques i econòmiques nacionals la gent és fàcilment manipulable pels qui tenen la cínica astúcia d’apel·lar als seus prejudicis i els seus sentiments més viscerals o tribals com, en el cas dels anglesos, l’ancestral menyspreu i desconfiança que els inculquen des la infància cap als deshumanitzats estrangers” [quina paradoxa, John Carlin denunciant la manipulació de les masses!]; que “la decisió sobre el complexíssim tema [de sortir de la UE o de romandre en ella], entès [tan sols] per una ínfima fracció de la població”, hauria d’haver estat presa “pels experts” i no “pel veredicte de les masses” [exactament els mateixos arguments que donaven uns anys abans que, al servei dels senyors d’una financiarització embogida, van dur a terme la gran estafa a la qual en aquell 2016 encara estava enfonsat Occident]…

John Carlin reconeixia, però, que existia un “tòpic” entre “els comentarista d’elit que escriuen per a les elits”: “el Brexit és el símptoma més alarmant fins a la data d’un fenomen global contemporani ‘antielits’.” Per a molts va ser una gran notícia que, per fi, algú amb la força i capacitat de la ciutadania anglesa parés els peus a aquestes elits. Una cosa que va ser gairebé impossible per als ciutadans grecs, que un any abans havien votat majoritàriament en contra de les condicions que els imposaven la Unió Europa, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. O per als espanyols, que en aquell mateix mes de juny de 2016 van caure en el parany de la por que li van parar els poders econòmics, mediàtics i polítics dominants i van tornar a votar majoritàriament als qui els havien imposat l’austeritat i les retallades.

Encara que per a aquests comentaristes de les elits (com era el mateix John Carlin, tot i que parlés d’ells en tercera persona), la plantada dels ciutadans anglesos no era altra cosa que un fanatisme antielits. Fanatisme davant del que estaven, segons ell, “els qui posseeixen en major abundància les facultats mentals necessàries”: els qui, com és el cas dels escocesos, havien votat contra el Brexit. A John Carlin no semblava interessar-li la complexitat de les motivacions que segurament van influir en la decisió dels escocesos, com les relacionades amb la seva independència respecte al poder central de Londres. John Carlin tan sols seguia la línia argumental amb la qual havia d’infectar l’opinió pública. I acabava el seu article amb aquesta perla: “Si el món no aprèn d’aquestes lliçons potser arribi el dia en què haguem de replantejar-nos la idea que la democràcia és el sistema polític menys dolent que ha inventat la humanitat”.