El resultat del referèndum celebrat al Regne Unit ha sacsejat les estructures polítiques europees. Encara que totes les enquestes havien augurat una victòria del Brexit, tothom confiava que, a darrera hora, gràcies a l’ofensiva dels principals partits, estaments empresarials i principals mitjans de comunicació, s’imposaria la voluntat majoritària dels ciutadans britànics de seguir formant part de la Unió europea; però no ha estat així i, ara, s’obre la incertesa, o l’amenaça, tant sobre el futur del Regne Unit com del conjunt de la Unió europea. De fet, l’extrema dreta, especialment a França, ja es frega les mans, somniant un escenari semblant al britànic. 

La veritat és que, des de fa temps, la Unió europea està provocant la desafecció de la majoria de ciutadans europeus. Els referèndums de ratificació de la Constitució europea celebrats l’any 2005 als Països Baixos i a França varen suposar el triomf del No. Així com el celebrat a Irlanda, l’any 2008, en què també triomfà el No. Aquests resultats ja eren un indici de la poca identificació de bona part de la ciutadania amb el projecte europeu. Des d’aleshores, amb l’esclat de la crisi econòmica, el rebuig a les polítiques europees s’ha multiplicat. Les polítiques d’austeritat imposades per uns dirigents que no són elegits directament pel poble, la xenofòbia contra els immigrants fomentada per l’extrema dreta, el rescat de grans entitats financeres… són un conjunt de factors que han debilitat aquell gran projecte polític que havia de transcendir el Mercat Comú. A tots aquests factors, hi hem d’afegir les negociacions del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units, duites amb un gran secretisme fins que Greenpeace va divulgar l’esborrany del Tractat, que revelà que donava carta blanca a les grans corporacions empresarials per burlar la legislació europea de protecció de la salut i del medi ambient.

I ara què? Cap on ha d’anar la Unió europea? El sentit comú ens diria que només hi ha un camí per salvar la Unió europea i potenciar-la: aprofundir en els valors que han fet d’Europa el territori del món amb més democràcia, benestar social i protecció dels desafavorits. Per aquest motiu, el respecte a la diversitat cultural, la sanitat universal, l’educació pública i laica, un sistema fiscal redistributiu, la regulació del sistema financer, el respecte al medi ambient, la defensa de l’Europa dels pobles… són principis que s’haurien d’enarborar per tornar a seduir la ciutadania europea. Però dubt molt que els actuals dirigents estiguin a l’alçada. Al capdavant de la Unió i de les seves institucions, com el Banc Central Europeu, s’hi han posat seguidors aferrissats de l’Escola de Chicago. Fanàtics seguidors de la doctrina de Friedman, que tan de mal ha provocat en tots els països on s’ha implantat. S’ha vist en el tractament de la crisi econòmica, quan ens han imposat unes polítiques d’austeritat que ni la Reserva Federal dels Estats Units ha seguit i que han endarrerit i fet més dolorosa la sortida de la crisi econòmica.

En definitiva, d’una banda està l’extrema dreta, que fa tornar la por i la misèria de la gent contra els immigrants, predicant un nacionalisme d’Estat suposadament alliberador. Curiosament, les persones més vulnerables són les que cerquen refugi en aquesta ideologia ja que ignoren que seran les primeres damnificades de les privatitzacions i de l’abolició dels serveis públics, fet que suposaria el triomf d’aquesta política. A l’altra banda estan els qui, com Varufakis, defensen els ideals europeus de democràcia, participació, igualtat, defensa del medi ambient… Quina Europa triomfarà?