“Jesús va dir: Donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.  MARC 12:17

No s’hi ha posat per poc la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) quan el seu portaveu, Ricardo Blázquez, en el discurs inaugural de l’Assemblea plenària de la CEE es mostrà “greument preocupat” davant la “greu situació” creada pels qui “al marge i en contra de la llei pretenen rompre la unitat d’Espanya” i advertí del perill de “caos” i de “divisió de la societat”. Cit textualment: Desde el espíritu de lealtad constitucional y de cristiana colaboración al bien común en un Estado de Derecho… nos preocupa gravemente la grave situación creada por quienes, al margen y en contra de la ley, pretenden romper la unidad de España. Uff!

Tot això, explicat des d’un esperit de cristiana colaboración al bien común. D’aquestes paraules hem de deduir que, segons el cardenal Blázquez, els dos milions de catalans que volen que Catalunya sigui un Estat no tenen una actitud cristiana, encara que siguin de missa diària i segueixin al peu de la lletra els evangelis. Perquè, com tothom sap, Espanya és una unidad de destino universal, que es remunta als orígens del temps, defensa espiritual de Occidente, i bla, bla, bla… Encara estan amb aquestes!

Naturalment, segons el president de la Conferència episcopal, els polítics espanyols que defensen la unitat d’Espanya sí que tenen un esperit de cristiana col·laboració al bé comú, baldament robin als seus conciutadans, vulguin imposar la seva llengua als que tenen una altra llengua materna, o els facin constantment la punyeta negant-los els recursos econòmics i les infraestructures necessàries per aconseguir el bé comú. I quan els partidaris de la unitat d’Espanya incompleixen la Constitució —com ha sentenciat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional—, no té importància perquè, per damunt de tot, està la sagrada unitat d’Espanya.

I la pregunta és òbvia: Què hi té a veure el cristianisme amb la voluntat dels catalans de tenir un Estat propi? Quin mandat diví o doctrina de Jesucrist han infringit els ciutadans de Catalunya que s’han manifestat reiteradament de forma pacífica, lúdica i festiva, amb unes mostres d’agermanament que han donat la volta al món per l’exemple de civisme i d’esperit de concòrdia? I els polítics partidaris de la independència —que per cert són majoria absoluta al Parlament de Catalunya—, quin pecat han comès? Defensen les seves idees amb un absolut respecte a les dels altres. Debaten amb un senyoriu i un savoir faire que és un exemple al món en uns moments que la política s’ha convertit en insults i renou. I a l’altra banda, de la part dels qui defensen la unitat de la patria, hi trobam la mateixa actitud de respecte a les idees dels altres? Son unos exacerbados, radicales, fascistas, nazis, corruptos…, entre molts d’altres insults, és l’aportació al debat que fan els detractors de la independència de Catalunya, des d’uns mitjans de comunicació que marginen l’adversari i adoctrinen la població. Qui són els qui prediquen i fomenten l’odi contra una part dels ciutadans?  Tenen un esperit de cristiana col·laboració al bé comú els polítics i mitjans de comunicació espanyols que, permanentment, propaguen la catalanofòbia?

Una vegada més, la Conferència Episcopal Espanyola malbarata la tasca de l’altra església, la que està formada per religiosos i seglars que viuen al costat de la gent, especialment dels més pobres. Molts d’aquests cristians han lluitat, alguns fins a donar la vida, per la llibertat del Poble de Catalunya. En part, gràcies a ells, es va mantenir la llengua i la identitat durant tres-cents anys de persecució, especialment en el temps de la dictadura franquista, quan els bisbes acompanyaven el dictador sota pal·li.

I, ja que els bisbes, una vegada més, prenen partit pels poderosos en contra dels més dèbils, nosaltres també ens permetrem criticar la seva actitud i afirmar que, a més de trobar-la poc cristiana, també està lluny del pensament del Papa Francesc quan, a la seva encíclica “Alabat siguis” diu: “la desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal”. Interpretant aquestes paraules, podem afirmar que els catalans sobiranistes, que defensen la pervivència de la seva cultura, tenen una actitud molt més cristiana que aquells que, des de fa segles, maquinen per fer desaparèixer la cultura catalana i españolizar, això vol dir castellanitzar, els alumnes catalans.

Així que, senyors bisbes, ja ho sabeu: al Cèsar el que és del Cèsar i…