Vivim un temps de catarsi col·lectiva. No sé si Felipe González i els altres “barons” del PPSOE   –sí, amb dues P– que demanen a Pedro Sánchez que es retiri i deixi governar el PP (el partit dels centenars de casos “individuals” de corrupció) s’han equivocat de dates: encara falten uns dies per al carnaval i ja s’estan traient les màscares. O potser és que l’emergència és tan seriosa i urgent que ja no els importa que tothom sàpiga que el seu partit no és el PSOE sinó el PPSOE. En tot cas crec que no s’han equivocat de dates anuals sinó de moment històric. 

Suposem el que diran avui a la reunió del Comitè Federal del PSOE aquests polítics que semblen ser absolutament incapaços de mirar el món a través dels ulls i els patiments de la gran massa social cada vegada més empobrida. O potser els ha arribat de nou el moment de tornar a pagar favors als seus “padrins” capitalistes? Perquè sembla clar que tontos no ho són. Especialment Felipe González, el “noi preferit” de David Rockefeller per a la presidència del PSOE. Aquests “socialistes”, que ara ocupen càrrecs magníficament remunerats a les majors empreses espanyoles, saben bé que 62 éssers humans (o més aviat, éssers inhumans?) tenen els mateixos diners que altres 3.500 milions. És a dir, la meitat de la humanitat. I saben bé que el 99% d’ella no arriba a tenir el mateix que aquest 1% que sempre els va apadrinar a ells.

Paradoxalment avui és precisament l’aniversari de l’assassinat de Mahatma Gandhi el 30 de gener de 1948 i el dia mundial de la no violència. Aquest líder del Partit del Congrés Nacional Indi, aquest autèntic estadista, va estar a les antípodes ètiques i polítiques d’aquests “barons”. Mahatma Gandhi va ser un veritable estadista no només perquè pensava en el futur de l’Índia i no en les pròximes eleccions. Ni tan sols perquè, com deia Martin Luther King, el veritable líder és aquell que no depèn de l’opinió majoritària sinó que la crea. Va ser un gran estadista perquè, a més de tot això, va ser capaç de mantenir una escrupolosa coherència entre la fi i els mitjans (mitjans pobres per aconseguir una Índia sense desigualtats), entre les seves declaracions i les seves decisions polítiques, entre el seu ideari polític i la seva pròpia vida privada…

Es va enfrontar a l’Imperi britànic sense armes ni poder, al costat dels seus conciutadans indis també desarmats, cobert només amb un blanc dothi de lli teixit a mà, recolzat només en un fràgil bastó i calçat tan sols amb unes senzilles sandàlies per recórrer els llargs camins de la llibertat. La vida d’aquest polític que va recórrer la seva estimada Índia en vagons de tercera és, per si mateixa, una denúncia de les declaracions i posicions de tants polítics al servei dels grans financers occidentals. No és estrany que molesti tant. I que, d’una o altra manera, alguns mitjans s’entestin contínuament en desacreditar-lo. L’altre dia, sense anar més lluny, un jove i arrogant periodista d’El País s’entestava a demostrar que li resultava molt cara al seu partit la “extravagant” pobresa de Mohandas Gandhi. Bé, què hi farem… la vida ja es cuidarà de posar cadascú al seu lloc.