Excepte el sofriment, tota la resta, o és mentida, o està manipulat. Començant pel nen Aylan Kurdi -tres o quatre anys; informació restringida-; sirià de la minoria kurda, tirat sobre la sorra com un dorment. L’única cosa certa és que és mort, la resta és espectacle. La robeta ben col·locada, els braços com per ser retratats, el cap baix, amagat, perquè d’estar mirant al cel la representació hauria estat políticament incorrecta. Ha vist vostè alguna vegada un nen ofegat? El mar trepitjant-li els cabells, amb les onades en descens. Una icona. 

La manipulació d’aquest pobre nen sobre el qual ningú es pregunta res, excepte quedar-se aclaparat davant la tragèdia, és tan descomunal que avergonyeix fins i tot escriure-ho. Al seu costat, dret, un soldat turc d’esquena, sembla prendre nota d’alguna cosa. De què? Es tracta del tràgic protagonista d’una obra en un sol acte -la mort accidental d’un nen que viatjava amb els seus pares en una barca o una llanxa pneumàtica-. Els narradors de la trampa no es posen d’acord. Els puc assegurar, amb més de quaranta anys d’ofici sobre la meva esquena molt treballada, que darrere del turc impassible de bota alta hi haurà com a tres dotzenes de persones entre fotògrafs, cronistes, canalles i autoritats. Què esperen per retirar al nen? Que arribi el jutge que aixequi el cadàver? I si va ser així, què va dir? O van esperar que el cap de policia de Bodrum donés per acabat l’espectacle.

Convé saber que Bodrum és el lloc més exquisit de la costa turca. L’equivalent europeu a Cannes o Marbella, allà on tenen seient les classes dominants turques i alguns estrangers dins de tota sospita, com el exrei de la Fórmula 1, Flavio Briatore. L’exclusivitat de la platja i el nen ofegat causen el mateix esglai que una pastera marroquina desembarcant a Marbella.

Els va faltar temps per detenir els quatre responsables de l’embarcació! Quatre sicaris de pastera, sirians per més dades. Però què va passar realment? Perquè la barca anava a Kos, illa grega a quatre quilòmetres de la platja en la qual reposa mort per als mitjans de comunicació un nen que mai sabrà que, a més d’entrar al Paradís, ocupa ja un lloc en la història del món. Una icona històrica de transcendència encara incalculable.

Perquè la veritat és que els sicaris, aquests mafiosos de pa sucat amb oli, van arribar a Kos, l’illa grega, on havien de deixar la mercaderia humana i fins i tot sembla que  van donar-hi la volta, però ningú explica per què van tornar, i va sotsobrar, i hi van morir no només el petit Aylan Kurdi, sinó el seu germà Galib, poc més gran que ell i del qual no se sap en quina platja va deixar les seves restes, ni si hi havia reporters i fotògrafs al seu voltant. I la seva mare, Rihan, 35 anys. Però aquí és on entrem en el terreny submergit del que és inconcebible.

Abdullah Kurdi, el pare, recull els cadàvers -dona i dos fills- i torna enrere des de les platges de Korum i se’ls emporta al seu poble, Kobani, a Síria. Com ho va fer és per a mi un misteri. Coneixent una mica la zona, les temperatures no permeten trasllats en una ambulància sense nevera. O es va arriscar a la brava envoltat de periodistes? La veritat és que va enterrar els seus morts a Kobani, gairebé un barri de la castigada ciutat siriana d’Alep. Hi ha fins i tot una foto, confusa i una mica equívoca, però es dóna com a oficial per les grans agències d’informació i serveis. Korum-Alep, dos països diferents -Turquia i Síria- i bastants quilòmetres per una furgoneta amb tres morts.

Algú s’imagina la diàspora espanyola del final de la Guerra Civil? Aquesta mateixa que ara cita com a exemple el desvergonyit Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea i home capaç de deixar morir de fam a mitja Grècia, nens inclosos. Que un pare republicà donés la volta per enterrar els seus fills després de passar la frontera francesa està fora de lloc, de text i de context!

Això que estem vivint no té res a veure amb res, I a mi m’agradaria saber on està la Gran Oficina de Manipulació de la història d’aquest peculiar èxode retransmès per les grans cadenes, on es planteja una cosa inèdita en la història de les migracions modernes: “Al nostre país no hi ha futur”. Els pobres, des de fa segles emigren, perquè els han pres el present.

Entrem en política, perquè en definitiva és l’única que ajuda a explicar les coses. Per què s’exigeix ​​als emigrants, fugits, refugiats -els termes s’haurien d’analitzar perquè donen moltes pistes- que siguin sirians? Els brillants transmissors de la Gran Manipulació sostenen que Síria porta més de quatre anys de guerra civil. I quants en porta l’Iraq? Jo crec que José María Aznar hauria d’obrir una seu per a refugiats iraquians i habilitar la FAES per a instal·lar-hi tendes de campanya.

És el mínim que es pot demanar a un dels principals responsables del crim d’Estat i la destrossa d’aquest país que van arrasar.

I què dir dels libis, tan oblidats? El presumpte intel·lectual i notable negociant Bernard-Henry Lévy va cridar a la guerra santa “laica” per derrocar Gaddafi. Ho va aconseguir i va escombrar totes les proves de la col·lusió entre el dictador libi i la dreta francesa que es va cobrar beneficis d’aquell Estat inventat, com tots, però més fràgil, i que després de la liquidació del gran líder s’ha convertit en un lloc impossible, com si l’haguessin retirat del mapa. Sota el control de les màfies tribals i sense cap possibilitat per a la seva gent que no sigui fugir del desastre. Aquests talents d’Estat haurien d’estar obligats, com Aznar, al fet que el patiment que van provocar no l’haguessin d’assumir només les víctimes, sinó els seus promotors.

Síria és una obsessió geoestratègica des de fa molts anys. Israel ho sap molt bé. Governada per una família i una minoria xiïta, va ser sens dubte el país més estable i culte d’una regió regida per rics assassins alletats de petroli. Per liquidar el que semblava l’únic reducte laic, les monarquies del Golf, animades i armades per Estats Units, es van llançar a canviar el mapa i convertir els estats àrabs en règims confessionals; cosa que els afeblia clarament i facilitava el paper d’Israel com a cap mafiós de la zona, únic posseïdor de l’arma letal: les famoses bombes. L’operació va sortir de puta pena i van aconseguir exactament el contrari del que es proposaven. Iran, país no àrab, va sobreviure amb una dictadura a la qual van ajudar intensament algunes potències occidentals amb el beneplàcit de la intel·ligència més audaç d’Europa, ¿qui pot oblidar els textos de Foucault sobre Khomeini i la seva revolució?

No hi ha un sol Estat a la zona, Israel inclòs, que no hagi utilitzat bombes de fragmentació o gasos tòxics. Tots les tenen i òbviament les fan servir, endossant-les sempre a l’enemic. Però el nostre problema ara és un altre. Es tracta de la Gran Manipulació, segons la qual un país com Aràbia Saudita, o Qatar, patrocinador d’equips que es vanten del seu sentit democràtic per enganyar els descerebrats socials del futbol, ​​són al mateix temps els qui alimenten l’Estat Islàmic, que es dedica a arrasar fanàticament tot el que no s’ajusta als seus principis. Van néixer del suport tàctic dels Estats Units i França, principalment. Això ha portat a un fet incontestable: les ànsies d’una vida normal de milers d’iraquians, sirians, afganesos. I s’exhibeix com una cosa tan prioritària de la nostra dreta europea, que es pot assegurar que a partir d’ara la impunitat bancària i financera, l’ansietat de retallades a les cada vegada més sofertes classes populars, es convertirà en pa de cada dia.

Asseguren que Merkel i Rajoy van plorar d’emoció, commoguts, davant la icona del nen de la platja de Bodrum. No hi ha Gran Manipulació sense sentiments. Haver de callar davant la política regressiva dels governs conservadors d’Europa o que t’acusin de no ser solidari amb l’emigració. I alhora haurem de contemplar, perplexos, com ells distribueixen uns fons a partir del que ens estan robant a nosaltres.