Els iemenites volen ser escoltats. Necessiten ser escoltats. Per tant, he demanat a amics meus iemenites, homes i dones, que expliquin les seves històries per donar  raó personal de les seves experiències de la guerra al Iemen, i que m’enviïn fotos que il·lustrin els seus textos. Ho publicaré aquí en aquest lloc web, una per una. Espero que els seus escrits tindran impacte.

Layla M. Asda (26) està fent el seu mestratge en Desenvolupament Internacional i Gènere a la Universitat de Sanà. Està disposada a dur el seu país endavant. Però està encallada a la guerra. Com milions d’altres joves iemenites. En el seu text es dóna una explicació dolorosament detallada de com la guerra l’afecta a ella i al seu país. I fa una crida a les faccions en guerra per adonar-se que no hi ha cap raó per emprendre guerres. Només creen destrucció, odi i desig de venjança.

“Està plovent!” Em vaig sentir feliç perquè “la pluja és el que adoro”, em vaig dir a mi mateixa quan vaig sentir el so d’un tro. Sí, va resultar ser pluja, però un altre tipus de pluja: Estava plovent míssils! 

El meu estimat país està sent atacat. És la guerra i ha obert les portes de bat a bat a la misèria per a nosaltres. El meu país surt a les notícies, cosa que no és prometedora ni alegre en absolut, ja que no és a causa de notícies de descobriments o invencions, sinó notícies de destrucció i sofriment. És devastador veure-ho a les notícies, i tot el que veiem són ruïnes i mort. En general, veiem i llegim notícies sobre guerres en altres llocs, però escoltar-ho o llegir-ho és una cosa, viure-ho és una història completament diferent. 

La guerra està matant tota cosa bella dins nostre i dins del nostre país. És punyent perdre aquesta sensació de seguretat, d’estar en constant preocupació pels teus éssers estimats, viure el terror inacabable fins i tot arribant a perdre el més mínim sentit de la vida. La vida s’ha convertit en una visió crua per a nosaltres, una cosa sobre la que fantasiegem. I això és el que se sent quan s’està en guerra. L’aire s’esvaeix i podem escoltar els nostres cors bategant fortament quan comença el bombardeig, i ens preguntem si ha arribat el moment d’unir-nos a les víctimes sota les runes. L’aire desapareix davant la sola idea. Els nens tremolen amb molta por dient-nos que no volen morir. El meu germà petit Anas em diu que no vol dormir perquè està aterrit per la fressa de les bombes. Un cop em va preguntar amargament per què la seva infància està plena de guerra. Innocentment em va explicar que se suposa que la seva infància era per jugar no per tenir por: “Vull jugar amb alegria, no amb por”, va dir.

Per desgràcia, la nostra casa està situada prop d’una base de míssils (la zona FAJ Attan) que ha estat un objectiu. El que hem vist és l’infern: durant els atacs aeris, una olor de gas cobreix tota la zona i gairebé ens sufoca. És terrible, la mort plana sobre els nostres caps.

Quan una gran bomba va esclatar érem a casa, un so horrible va fer estremir l’edifici seguit pels sons de vidre trencat-se a tot arreu. La pressió em va empènyer sobre els vidres trencats. No sabia on era la meva mare. Vaig començar a cridar perquè ella fugís amb mi, però no hi va haver resposta. La idea em va colpejar per un moment, em vaig quedar paralitzada amb una por horrible. Què passa si la meva mare està ferida, Déu no ho vulgui? Després de moments de terror que semblaven anys, vaig sentir els seus sanglots a l’altra habitació. Llavors vaig saber que estava bé. Va ser el moment més feliç de la meva vida.

Després vam haver de fugir de casa nostra. Fa 83 dies que vam marxar de casa. La trobo a faltar, cadascun dels seus racons.

Per desgràcia, no hi ha cap lloc segur, enlloc. Ens vam traslladar a casa dels avis, que també és a prop de molts llocs que són blanc dels atacs. Quan van tocar la casa de l’ex president, ens vam escapar a l’habitació que pensàvem que podria ser més  segura. Després, un altre míssil va impactar i de altra vegada ens vam escapar cap a una altra habitació. I vam seguir així fins gairebé quedar-nos a fora, al pati, que també és molt perillós. Però ho vam fer de manera impulsiva, va ser un moment en què la ment atura el pensament i només aspira a fugir, tot i que cap lloc és segur.

Altres llocs van ser atacats en un dia, un dia de terror. Estava adormida quan de sobte es va produir una gran explosió molt a prop nostre. Vaig saltar del meu llit, vaig sortir corrent de l’habitació, però no vaig veure res, estava completament a les fosques tot i que era al matí. No podia respirar i les meves cames no em podien portar més i vaig caure, llavors em vaig desmaiar.

De vegades intentem oblidar que estem vivint en una guerra i actuar normalment. Intentem recordar bells moments de la nostra vida d’abans de la guerra i una onada de nostàlgia ens aclapara amb malenconia en la nostra vida. Recordem situacions divertides per poder riure, però darrere de cada riure hi ha un sentiment d’amargor i els nostres cors ens fan mal amb un dolor que ens ensorra en la desesperació. Aquesta guerra ha robat la nostra vida.

Milers de persones han estat assassinades, són només números en les notícies que llegeixes. Però són ànimes per aquells que van perdre els seus éssers estimats. Nombroses persones han perdut els seus llocs de treball i jo sóc una d’aquestes. Els preus s’han duplicat i moltes persones no poden alimentar els seus fills per més temps. Això dóna l’alerta que la fam està trucant a la porta, si no ha entrat ja sense fer soroll. D’acord amb l’informe de l’ONU, gairebé 20 milions de persones (80% de la població) s’enfronten a la inanició. El bloqueig que se’ns ha imposat ens està matant. Gairebé totes les necessitats bàsiques són desateses: no hi ha electricitat, ni aigua, ni gas, ni benzina, ni dièsel, per no parlar de la propagació de malalties. Aliments, medicines i subministraments mèdics estan començant a desaparèixer del mercat i només serà qüestió de setmanes que no quedi res. Hi ha milers de desplaçats interns, l’ajuda és limitada, tot i que hi ha iniciatives locals i fundacions per proporcionar ajuda. Però la necessitat és massa alta per poder ser atesa.

Altres províncies allunyades estan molt pitjor del que podríem imaginar. A Saada, Aden i Taiz, per exemple, la situació és catastròfica, sobretot pel conflicte intern. És horrible que l’ajuda no pugui arribar a aquests llocs. Els hospitals han fet una crida perquè no tenen subministraments mèdics. Els cadàvers són pertot arreu. Milers, que van tenir la sort de poder sortir, van fugir de les seves cases. La mort al meu país té moltes formes: els que no moren del bombardeig d’Aràbia Saudita o del conflicte intern, moriran de fam o malalties epidèmiques com el dengue que ha començat la seva propagació.

No hi ha paraules que puguin expressar els patiments i dolor que els iemenites suporten.

Al començament de la guerra vaig començar a llegir frenèticament anàlisi política tractant d’esbrinar quant de temps duraria aquesta guerra maleïda, i aquí estem; portem més de 100 dies i encara no hi ha senyals d’un final. Només hi ha signes de desesperació i mort que s’agiten a l’horitzó.

Estic fent el meu mestratge en desenvolupament internacional. Vaig tenir somnis i molts plans per al meu país. Estava ansiosa per participar en el desenvolupament del meu país. Però ara, em pregunto, com podem pensar en el desenvolupament quan només hi ha destrucció?

És un malson que es nega a acabar-se. Em desperto cada matí només per descobrir que aquest malson encara m’està turmentant. Cada dia que passa, em pregunto a mi mateixa, així com a les persones del meu voltant, quan s’acabarà aquesta guerra. Ho demano a la gent perquè m’agradaria que em diguessin que serà aviat, fins i tot si és una mentida. Llavors viuria sostenint-me en la mentida dins del meu cor amb un besllum d’esperança que arribaria a ser real i la guerra s’acabaria, i espero ser testimoni d’aquest moment de la meva vida.

M’agradaria que totes les persones que van provocar aquesta guerra s’adonessin que no hi ha cap raó per les guerres que lliuren. La guerra només genera odi i venjança, i promou la destrucció dels éssers humans i les llars. Maleïm aquesta guerra un trilió de vegades perquè ens ha despullat de l’alegria; s’ha endut les nostres ànimes i ens ha privat de la vida.

No sé quant de temps seguirem així. No estic segura de quant temps serà capaç la gent de suportar la càrrega d’aquesta misèria. La pau és el que necessitem. Les nostres veus han de ser escoltades. Els iemenites volen veure el seu país prosperar amb  desenvolupament, no amb guerra. La guerra de fet ha canviat els iemenites, però els ha ensenyat com sobreviure i no renunciar mai als seus somnis.

Vull viure amb seguretat a casa meva. Vull que les meves esperances i somnis d’un futur millor tornin, i vull que els meus plans per al meu país es puguin realitzar. Només volem viure en pau. És demanar massa? Mereixem viure!