Sóc molt conscient que m’estic ficant en un vesper mitjançant la publicació d’aquest vídeo, que és viral. Els qui desitgen silenciar tot debat, aquí tenen una carta fàcil de jugar acusant-me d’adhesió a una teoria de la conspiració. Només hi ha un problema: a diferència del creador del vídeo, tinc poques conclusions per extreure sobre la relació que té el significat d’aquest vídeo amb la història oficial. No és per això que l’estic publicant.
Però sí, almenys en la meva ment i, òbviament, per una gran quantitat d’altres persones, a jutjar per la rapidesa amb què s’està estenent, suggereix que Ahmed Merabet, el policia a fora de l’oficina de Charlie Hebdo, no va rebre un tret al cap, com tots els mitjans de comunicació han estat dient.
Dit això, no prova gaire més. Això no prova que Merabet no morís en l’escena. Potser es va dessagnar fins a morir allà a la vorera de la seva ferida anterior. Certament, no prova que els germans Kouachi no fossin els homes armats o que el qui va disparar va fallar a propòsit. Potser només va fallar.
Tampoc la retirada del vídeo a la majoria de llocs web demostra que hi ha algun tipus d’encobriment massiu. Per qüestions de tacte, especialment en el període immediatament posterior a una massacre a prop de casa (és a dir, aquí a Occident), es pot arribar al consens mediàtic que un vídeo és massa molest. Això pot passar fins i tot si no mostra sang i fetge, simplement pel que comporta. L’instint gregari en aquests casos és molt fort.
Però el vídeo sense editar deixa un gust amarg, perquè llevat que algú tingui una bona explicació sembla impossible que una bala de AK-47 disparada a curta distància no hagi fet alguna cosa força dramàtica al cap d’aquest policia. I si el vídeo és real -i no sembla haver-hi cap dubte que ho sigui- es veu clarament que no va passar res de significatiu al cap, abans o després que la bala fos disparada.
Llavors, quins punts estic tractant?
El primer és més de tempteig. Sembla -encara que suposo que hi podria haver una explicació que he passat per alt- que les autoritats han mentit sobre la causa de la mort del policia. Això pot ser per diverses raons probablement desconegudes, incloent-hi que ser executat era una història més simple, més neta que no pas dessagnar-se fins a morir a terra a causa de la incompetència oficial (que ja sembla que n’hi ha hagut un munt en aquest cas).
El segon punt encara és més preocupant. La majoria dels caps de redacció dels nostres principals mitjans de comunicació van veure el vídeo sense editar. I cap d’ells va veure el problema plantejat aquí -que el vídeo no mostra el que se suposa que mostra- o algun d’ells ho va veure, però no li importava. De qualsevol manera, simplement reproduïen maquinalment una història oficial que no sembla encaixar amb la prova disponible.
Aquest és un motiu de profunda preocupació. Perquè si en aquesta ocasió els mitjans estan actuant com a portaveus col·lectius per a una narrativa oficial dubtosa, en una història d’enorme importància que se suposa que s’està examinant acuradament per a ser difosa arreu, què estan fent la resta del temps?
La lliçó és que nosaltres, com a consumidors de notícies, hem de crear la nostra pròpia distància crítica respecte a la “notícia” perquè no podem confiar en els nostres mitjans corporatius per fer aquest treball per nosaltres. Són massa a prop del poder. De fet, ells són el poder.
Les narratives oficials són inherentment sospitoses perquè el poder sempre té cura de si mateix. Aquest sembla ser un bon exemple –tant si el que mostra és relativament inofensiu com sinistre- per recordar-nos d’aquest fet.
ACTUALITZACIÓ:
Encara estic intentant imaginar una explicació plausible per al vídeo. No sóc un expert en balística, així que estic fermament en la terra de la conjectura. Però em pregunto, si la bala va colpejar el paviment prop del cap de Merabet podria haver estat possible que els fragments de bala el toquessin, possiblement matant-lo.
Aquesta possibilitat (assumint que fos així) no invalida el meu punt de vista. Si fos el cas, certament cap mitjà de comunicació ha suggerit que el pistoler no toqués Merabet i que va morir a causa dels fragments de l’explosió.
Amb això no tinc la intenció d’augmentar els detalls tècnics o horribles sobre el cas. És per suggerir que els periodistes occidentals no informen sense por i de forma independent quan examinen els esdeveniments que es narren per fonts oficials. En la seva majoria reprodueixen maquinalment la informació confiant-hi, perquè confien que les autoritats estan dient la veritat. Fan el mateix quan s’estan examinant els actes dels enemics oficials, i altra vegada tornen a les fonts oficials del seu costat. En resum, la majoria dels periodistes no prenen distància crítica dels esdeveniments sobre els que estan informant a favor nostre.
Això ens deixa a nosaltres, consumidors ordinaris de notícies, en una posició de confiança cega en les nostres pròpies fonts oficials o bé de tractar de resoldre les coses per nosaltres mateixos. Es podria esperar que les qüestions plantejades en aquest vídeo fossin discutides pels periodistes per poder tenir una major confiança en la nostra professió i prova de la nostra independència. En lloc d’això, suposo que simplement es tirarà a la paperera de la “teoria de la conspiració”.
ACTUALITZACIÓ 2:
Quan publico una actualització, sempre és un senyal que no he pogut argumentar prou clar. Així que una segona actualització és un senyal de doble fracàs.
Com vaig advertir des del principi, sabia que hi hauria alguns lectors que intentarien silenciar els problemes que estic tractant penjant-me l’etiqueta de “teòric de la conspiració”. Tot i que no estic postulant una conspiració, ni fins i tot una teoria (bé, almenys no sobre els esdeveniments que es mostren en el vídeo).
No estic suggerint que en realitat jo sàpiga alguna cosa positiva sobre el que va passar fora de Charlie Hebdo. Més aviat, estic suggerint que tampoc ningú més que hagi vist el vídeo sense editar en sap res, a part presumiblement d’alguns experts en balística. Això inclou als periodistes.
Els periodistes han agafat la paraula de les autoritats que Merabet va rebre un tret al cap, i alhora nosaltres estem agafant la paraula dels periodistes. És tot un acte de fe. I és la base de com es creen la majoria de les notícies i es difonen la majoria de vegades. Hem de confiar que les autoritats no han mentit als periodistes i que els periodistes no ens han enganyat.
I no obstant això, no hi ha motius per a la confiança, a banda de la fe cega que les nostres autoritats són honestes i no egoistes, i que els nostres periodistes són competents i de mentalitat independent.
Entre els milions de persones que vegin aquest vídeo, una proporció significativa se sentirà sobtadament despullada d’aquesta confiança. La versió oficial del vídeo no es veu bé, tot i que, com admeto, pot ser. La gent vol respostes. I ara que el vídeo és viral, els periodistes encara tenen una excusa per plantejar aquestes preguntes i possiblement trobar respostes plausibles entrevistant experts com els formats en balística.
I no obstant això, el que passa sempre en aquests casos és que les autoritats i els periodistes fan pinya. L’incident està tancat, com un cos en un dipòsit de cadàvers, i qualsevol que intenti obrir-lo de nou per a la inspecció pública és despatxat immediatament com un teòric de la conspiració.
Aquesta negativa a retre comptes al públic, fins i tot en un sentit més bàsic, contribueix a desconfiar de les fonts oficials (cosa que és saludable), però també significa, un cop negada una narrativa oficial convincent, que ens tornem massa disposats a acceptar qualsevol anàlisi (cosa que no és saludable). Si hi ha un munt d’explicacions del que aparentment és inexplicable, no ens queda ni idea del que és veritat i el que és fals, el que va passar i el que no. Estem sense brúixola.
La raó per la que plantejo això es deu a què els mitjans de comunicació social fan que sigui més ràpid i més fàcil que mai plantejar preguntes sobre notícies d’actualitat, i hom esperaria que el periodisme “professional” hi respongués comprometent-se amb aquestes preocupacions. O cal veure si són realment un servei públic dedicat a examinar sense por el que passa realment. Però és exactament el contrari. Hi són per crear i sostenir les narratives oficials tant si són certes com si no. I les opcions disponibles per a nosaltres com a consumidors de notícies -llevat que triem esdevenir pensadors crítics- són romandre passius i apagats o cínics i sense direcció. Tots dos enfocaments juguen a favor dels interessos dels poderosos.