Es parla bastant de la gran coalició entre el PP i el PSOE, amb o sense Ciudadanos, com una seriosa possibilitat. Alguns fins i tot temem que ara, després del paperot del PSOE simulant intentar un projecte “progressista” amb Ciudadanos, l’establishment espanyol estigui pensant que estan donades les condicions perquè la gran coalició sigui acceptada i tolerada per la nostra societat com l’única alternativa possible. Després d’aquest paperot, en el qual en un primer moment el PSOE (que havia aconseguit una mica més de 5,5 milions de vots) va tancar uns acords amb Ciudadanos (amb només 3,5 milions de vots) i en un segon moment es va esquinçar la vestidures perquè Podemos (amb gairebé 5,2 milions de vots) no volgués unir-se a ells i ratificar submisament els seus acords, es va fer evident que al PSOE no li interessa un projecte veritablement progressista compartit amb Podemos. En bona lògica, menys encara li interessarà ara, quan la coalició Unidos Podemos (que s’acaba de pactar avui, divendres 13 de maig de 2016, dia en què escric aquestes línies) sobrepassarà previsiblement al PSOE i farà molt difícil el lideratge d’aquest en una possible aliança amb aquesta coalició.
En realitat jo no veig exactament la gran coalició com un futur gairebé inevitable. Ni tan sols com un futur possible. Jo la veig com un passat, com una realitat soterrada que ens ha acompanyat des de fa ja dècades, una realitat incontestable per més que s’hagi disfressat de bipartidisme, una realitat que les urnes del 26J no donarien a llum sinó que tan sols ratificarien en aquesta històrica cruïlla en què el referit bipartidisme ha mort. Una ratificació, per si algú dubta del terme, no és altra cosa que la legalització d’un document, o la corroboració d’un acord, mitjançant la signatura d’una o diverses persones autoritzades. El 26J aquest subjecte autoritzat no serà altre que la societat espanyola. Una societat que, en uns pocs mesos, acudirà per segona vegada a les urnes amb l’esperança que, ara sí, sorgeixi un govern estable.
Certament han existit diferències notables entre els successius programa electorals del PP i del PSOE. I també, encara que en una mesura molt menor, entre les polítiques dutes a terme pels seus respectius governs. Però no veig cap diferència en les qüestions realment importants: les que tenen a veure amb la globalització imposada pels grans financers occidentals (que s’escuden en “els mercats”, presentant-los com una mena d’entelèquia que s’autoregula per al bé comú) o les que tenen a veure amb les estratègies de dominació de l’OTAN (una Aliança “defensiva” que, incomplint les seves promeses a Mikhaïl Gorbatxov, segueix ampliant-se imparablement fins a les mateixes fronteres russes; una Aliança que acaba d’instal·lar avui mateix una nova base de míssils a Polònia; una Aliança que està sent utilitzada en grans crims contra la pau, arrasant ciutats líbies, per exemple).
En aquestes decisions importants fa ja massa temps que es ve funcionant en règim de gran coalició (seguint el model republicans-demòcrates), encara que aquesta hagi estat disfressada d’alternança. I per tot això, els dos partits se serveixen d’uns mitjans d’”informació” que en aquestes qüestions tenen línies editorials massa semblants (no hi ha alternativa a aquest nostre sistema econòmic, ens diuen; les nostres “intervencions” militars són alliberadores, mai agressions internacionals, afirmen). I tot això sense parlar de moltes altres qüestions com la de la seva actuació conjunta per acabar amb la jurisdicció universal espanyola, concedint així una repugnant impunitat als assassins d’espanyols a Rwanda, Congo, Iraq… Assassins, sobretot, dels seus propis pobles. Assassins protegits fèrriament per Estats Units, com demostren un gran nombre de cables de Wikileaks.
Fa moltes dècades que el nostre Occident funciona en règim de monopoli mentre guarda l’aparença de lliure mercat i lleial competència en règim de democràcia informada i lliure. Una elit molt més reduïda del que imaginem pacta els “preus”: les mesures, d’altíssim cost humà, que la nostra societat haurà de pagar vulgui o no vulgui. Com va quedar provat ja el 2007 en una investigació gegantina, realitzada a l’Escola Politècnica de Zuric, sobre la relació entre els propietaris de les 43.060 empreses multinacionals més grans del món, tan sols el 0,123% de tots els accionistes controlen el 80% del valor d’aquestes. És a dir, hi ha una alta concentració del control. I, el que és potser encara més important, aquests accionistes estan extremadament connectats entre ells. I són principalment institucions financeres dels Estats Units i el Regne Unit.
Em temo, doncs, que aquesta vegada tots aquells que el 26J votin a algun dels dos grans partits del bipartidisme decadent, o Ciudadanos, la flamant versió del ja vell neoliberalisme, no faran altra cosa que ratificar la gran coalició que ja porta dècades funcionant d’una manera no explícitament visible per a la gran massa social però si de manera molt real i satisfactòria per als veritables poders que decideixen per nosaltres tot allò que és realment important. Davant d’aquesta gran coalició, l’altra coalició aglutinada al voltant de Podemos no sembla que tingui massa oportunitats. Per als veritables poders a l’ombra qualsevol alternativa és bona (millor si aconsegueixen que tingui aspecte “progressista”) per tal que Podemos no arribi al poder.
L’assetjament amb el qual es va aixafar l’esquerra a la petita Grècia (petita en PIB), arribant gairebé a tallar la liquiditat dels bancs, no va ser res comparat amb l’assetjament que es desplegaria aquí si Podemos arribés al Govern d’Espanya i no estigués disposat a trair o rebaixar massa els seus programes (en realitat ja els ha rebaixat bastant). Tal com semblen estar les forces sobre el tauler espanyol (amb la “perillosa” coalició Unidos Podemos que avui acaba de crear-se), l’única alternativa que els està quedant a aquesta reduïda elit per frenar l’ascens de Podemos és la gran coalició. A no ser que… aconsegueixin segrestar Podemos, o almenys domesticar-lo prou en un termini prou breu. Una cosa semblant al que van aconseguir fa ja dècades amb el tàndem republicans-demòcrates. O semblant al que van aconseguir quan van reconduir la Transició espanyola. O semblant al que han aconseguit en aixafar les il·lusions que el poble grec va dipositar en Alexis Tsipras i el seu partit Syriza. És per això que, quan en la coberta posterior del meu llibre Los cinco principios superiores vaig intentar destacar el més rellevant d’ell, vaig començar així:
“En les més decisives batalles de la humanitat, les que marcaran per sempre l’evolució mateixa de la nostra espècie, la més profunda clau és la de la dignitat. I ara n’estem lliurant una. Ni el ‘realisme’, ni la ‘prudència’, ni el pragmatisme seran efectius en aquesta hora crítica. Només la dignitat ens permetrà alliberar-nos de la ‘tutela’ dels grans financers i de les regles dels seus ‘mercats’. En aquests dies en què els ‘realistes’ somriuen davant dels qui proposen noves alternatives i els col·laboracionistes de sempre pretenen espantar-nos amb la més que probable fuga de capitals i l’abandonament, i fins i tot l’assetjament que patirem per part dels ‘mercats’, no hem d’oblidar que això és realment una guerra. I que, com davant de totes les guerres, només hi ha dues alternatives: sacrificis o submissió.”
De totes maneres, alguna cosa haurem avançat: almenys haurà caigut la màscara d’un bipartidisme en el que una de les dues parts lluitava amb energia per dur a terme polítiques d’esquerra. I si el PSOE arriba a “cometre” semblant coalició, amb la caiguda de la seva màscara començarà possiblement la seva inexorable decadència. Això és la fi d’una època per al PSOE. La possible presa de consciència per part de socialistes rellevants d’estar a la vora de l’abisme és l’única cosa que encara em manté en una fràgil esperança que el PSOE s’atreveixi finalment a pactar un govern moderadament progressista amb la coalició Unidos Podemos. Un govern a l’estil del nostre Govern. Encara que, si es donés el sorpasso de què tant es parla aquests dies, el PSOE molt probablement haurà perdut una oportunitat històrica per presidir aquesta possible coalició.
Per a un PSOE ja afeblit, serien masses els seus votants actuals que després d’una gran coalició s’adonarien que fa dècades que estàvem anomenant governs d’esquerres a governs com el d’aquell Felipe González que, després d’ajudar-lo a pujar al poder els grans financers anglosaxons (ja he exposat en diverses ocasions els arguments al respecte), ens va introduir sense més demora a l’OTAN. Un president “socialista” que encara segueix entossudit en fer-nos combregar amb rodes de molí. O com el Govern d’aquell José Luis Rodríguez Zapatero que, en lloc de dimitir, a l’estil Suarez, quan es va veure pressionat pels grans interessos financers, va esprintar com el millor corredor olímpic per canviar en un parell de setmanes la Immaculada Constitució segons la moda i el model neoliberal.
En tot cas, si es perpetra per fi la gran coalició, continuarà encara per molts anys el patiment dels més vulnerables… mentre creixerà i creixerà el nostre deute sobirà. Un deute que transmetrem als nostres fills. Sento molt haver d’exposar unes anàlisis tan dures respecte a la cúpula nacional del PSOE (són unes anàlisis que en bona mesura no serien justos si se’ls traslladés al nostre escenari autonòmic i menys encara al municipal), però aquesta crec que és la realitat. Ja vaig expressar en un article anterior el meu agraïment personal a figures socialistes de Mallorca com Francina Armengol, Teresa Riera o Mercè Amer. Però el respecte que sento cap a elles no m’impedeix veure el que veig a la cúpula nacional del seu partit.
És el mateix que podria dir de Margarita Robles, que en aquests dies és notícia per haver-se convertit en la número dos, després de Pedro Sánchez, de la llista per Madrid. No tenia per què haver signat la meva candidatura al Premi Nobel de la Pau si no fos realment una persona honesta i preocupada per les incomptables víctimes de Rwanda i Zaire-Congo. Preocupació per les víctimes que vaig poder comprovar també quan, com a secretària d’Estat del Ministeri d’Interior del Govern de Felipe González, va jugar un digne paper en la mediació amb ETA que va dur a terme Adolfo Pérez Esquivel, al qual vaig acompanyar en diverses ocasions a Euskadi a partir dels penosos dies del segrest de Miguel Ángel Blanco. Margarita Robles va impulsar la investigació del segrest i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala i va retirar els fons per a la guerra bruta del GAL. Va ser una pena que el PSOE, que podria haver estat el gran partit progressista que Espanya necessitava, es deixés segrestar pels grans poders financers. Però serà una pena encara més gran que, participant en una gran coalició, prolongui per més temps encara, en aquesta hora decisiva, tanta “austeritat” i tant patiment com el que suporta des de fa anys la nostra societat.