Des que Pablo Iglesias començà a participar en debats televisius, vaig ser un admirador de la seva capacitat de comunicació. Trobava, i encara ho trob, que fa una diagnosi correcta de la situació política i econòmica d’Espanya i una denúncia valenta dels culpables de la crisi que patim. Encara més, he defensat Podemos en privat i, fins i tot, en algun article en els mitjans de comunicació amb l’argument que, si Podemos no pot complir les seves promeses, no farà res que no hagi fet el PP i que, en cas d’arribar al govern, difícilment ho farà pitjor que l’actual govern de Mariano Rajoy. Però, des de fa unes setmanes, no puc evitar classificar els principals portaveus de Podemos com la casta de gent que no m’agrada.

No m’agrada la casta de gent que posa dins el mateix sac els oligarques i les elits dels dos grans partits estatals amb la gent que ha tengut una llarga trajectòria política impecable i que ha combatut amb força, gairebé sense mitjans, l’actual sistema polític i econòmic. Per acció o per omissió, jo mai no puc permetre que organitzacions com ERC i la CUP a Catalunya, Compromís al País Valencià, MÉS a Mallorca i Menorca, el BNG a Galícia, la Xunta a Aragó o Esquerra Unida, entre d’altres, s’assimilin a la casta política corrupta que ha degradat les institucions.

No m’agrada la casta de gent que guanya sense esforç –només sortint a la televisió– allò que altres lluiten per guanyar amb l’esforç personal al carrer i a la societat, sense el suport dels grans mitjans de comunicació. No puc evitar demanar-me per què a les cadenes de televisió estatals només surten el PP, el PSOE, Podemos, UPyD, Ciutadans i en alguna ocasió IU, mentre que els partits que qüestionen el model territorial espanyol no existeixen.

No m’agrada la casta de gent que, amb l’excusa de defensar els drets individuals, s’oposa a la defensa dels drets col·lectius, i així perpetua l’statu quo establert per la casta política espanyola. No entenc com es pretén promoure la participació popular, mitjançant assemblees participatives, mentre s’ignora la mobilització de quasi dos milions i mig de persones que clamen per decidir el seu futur. No hi ha, en aquest moment, cap moviment més transformador i rupturista en tot Europa com el sobiranisme a Catalunya.

No m’agrada la casta de gent que utilitza la fòbia als catalans, fomentada per la casta política espanyola des de fa més de tres-cents anys, per guanyar vots a Espanya.

No m’agrada la casta de gent que compara Artur Mas, que està imputat per propiciar que el poble voti, amb Mariano Rajoy o Esperanza Aguirre, que impedeix que el poble voti.

No m’agrada la casta de gent que qualifica d’error les aliances amb el partit de Mas per defensar la sobirania, però que troba correcte coincidir amb Rajoy, Sánchez, Rivera i Díez per impedir la sobirania de Catalunya.

No m’agrada la casta de gent que creu que la seva llengua és més important que la dels altres i que pretén imposar-la, negant l’ús del català fins i tot a les assemblees en què diu que defensa les llibertats dels individus. Aquest és un debat que ja crèiem superat fa anys i que Bauzá ha intentat reobrir durant tota la legislatura.

No m’agrada la casta de gent que margina les persones que han militat a un altre partit polític o que han participat en llistes electorals, com si la militància política, per definició, fos un acte sospitós i malvat, en lloc de ser el que és, una forma més de participació política dins la societat. Pareix que es dóna per bona la cita de “tots són iguals”, que tant ha fomentat la dreta.

Per això, no m’agrada la casta de gent que traspua tanta superioritat moral que s’arriba a convertir en arrogància. Fa molt de mal que, alguns dels qui ara han descobert la política ignorin i menystinguin la lluita feta per milers de persones, dins de partits polítics, que s’han enfrontat amb valentia al caciquisme, moltes vegades a costa d’un gran sacrifici personal com, per exemple, avalar amb el patrimoni personal la suspensió de la urbanització de ses Covetes, que finalment ha estat esbucada per mor d’una sentència del Tribunal Suprem, i tantes lluites que s’han dut a terme en defensa del territori, de la llengua pròpia i dels més desvalguts.

Potser, aquesta casta de gent amb el temps superarà el mal d’altura provocat per una ascensió tan vertiginosa. Per això els dedic aquest escrit. Només llavors serà quan, juntament amb tanta gent que lluita des de fa dècades, estaran preparats per derrotar la casta.