Divendres passat, pocs minuts després que el Parlament de Catalunya votàs a favor de proclamar la independència de Catalunya, una bona amiga de la família ens trucava des de casa seva, a Osca. Estava profundament afectada i dolguda, tan mal hemos tratado a los catalanes? Segurament, la gran majoria de ciutadans espanyols de bona fe, que mai no cridarien a por ellos!, es fan la mateixa pregunta, sense entendre els motius pels quals la majoria dels representants electes de Catalunya han pres una decisió tan dràstica. Per desgràcia, la llibertat de premsa no implica l’existència d’una premsa lliure, al menys pel que fa als grans mitjans de comunicació de masses espanyols.

A les Illes Balears, per sort, a més dels grans diaris i ràdios i televisions estatals, rebem les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio i hem pogut constatar l’existència de dos mons informatius divergents. Però, per als qui només tenen un únic món informatiu el miler de ferits per les càrregues policials de l’1 d’octubre no varen existir, TV3 manipula, les escoles catalanes adoctrinen i no ensenyen el castellà (el ministre Dastis ho va afirmar sense parpellejar a una televisió francesa), els mossos d’esquadra no obeïren les ordres judicials (malgrat tancaren el doble de col·legis electorals que la policia nacional i la guàrdia civil sense pegar ni un sol cop de porra)…

La realitat que viuen la majoria d’espanyols és la creada per uns mentiders compulsius que han demostrat no tenir el més mínim escrúpol per tal d’obtenir el poder. Amb mentides, ficaren Espanya en la guerra il·legal d’Iraq; mentiren a la població atribuint a ETA els atemptats d’Atocha; mentiren amb la major catàstrofe ecològica de la història d’Espanya, el petrolier Prestige; saquejaren les arques públiques, ja tenen més de vuit-cents imputats per corrupció; segons la fiscalia, dugueren una doble comptabilitat, cobraren en negre, finançaren il·legalment campanyes electorals, destruïren proves, obstaculitzaren la Justícia… Els grans defensors de la legalitat!

Però, el pitjor que han fet a Espanya, a la que tant diuen defensar, és enfrontar-la a Catalunya. Rajoy, com a president del Partit Popular, és responsable de la recollida de quatre milions de firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És responsable d’haver presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra el mateix Estatut, una vegada que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals d’Espanya i referendat pel Poble de Catalunya. És responsable d’haver maquinat fins a aconseguir un Tribunal Constitucional partidista (segons el constitucionalista Javier Pérez Royo, la primera inconstitucionalitat la va cometre el mateix Tribunal Constitucional en admetre a tràmit el recurs del Partit Popular). Mariano Rajoy, a més, és responsable d’haver ignorat les grans manifestacions pacífiques de Catalunya que clamaven pel seu reconeixement com a Poble. En aquest temps, a més, ha promogut, de fet, una recentralització política mitjançant lleis que envaeixen competències exclusives de la Generalitat o a través de recursos d’inconstitucionalitat que han suspès lleis autonòmiques, com la de pobresa energètica, per exemple.

Tot això, mentre s’incomplien convenis d’inversions en infraestructures, com la connexió ferroviària del Port de Barcelona, les inversions en rodalies o el famós Eix Mediterrani ferroviari que havia de connectar tot el Llevant amb Europa. Mentrestant, Catalunya, juntament amb Balears i València, finança els costosos projectes d’alta velocitat espanyols.

No, els espanyols no han fet cap mal als catalans, els ho ha fet Rajoy en el seu nom.