Tornant a buscar inspiració i coratge en els grans mestres de la no-violència, crec que, en el convuls moment que travessa ara el Procés català, un altre important missatge seria aquest: les grans transformacions no les fem nosaltres, es fan a si mateixes i ens hi arrosseguen a nosaltres. Ningú, ni fins i tot aquests grans mestres, està preparat mai per a una gran revolució. Que no es va arribar a preveure tanta brutalitat estatal (que fins i tot podria haver arribat a un assalt armat al Parlament) ni tant acarnissament politicojudicial? Doncs val, ara ja ho sabem… gràcies a què es va intentar. Ningú pot preveure “per quants camins l’home haura de passar”. Ningú pot saber “Quants anys podrà una muntanya existir abans que l’ensorri la mar”. Però és igualment cert que ningú podrà aturar el curs de la història.

Cap gran esdeveniment històric alliberador ha estat exempt d’errors ni limitacions personals. Però, malgrat tot, un dia va arribar la llibertat. I, per cert, mai va arribar a força de planificació i càlcul. Càlculs incapaços igualment d’evitar els propis errors, encara que els intel·lectuals tendeixen a creure que ho controlen tot molt més que la resta dels mortals. No es pot planificar ni controlar la força del vent: “Això, amic meu, només ho sap el vent”. Els individus exclusivament racionals i calculadors, que (entre altres coses que els caracteritzen) no solen assumir mai riscos, no serveixen per liderar revolucions ni per generar genialitats en el camp que sigui: el de l’art, el de la ciència o el de la política. Un estadista és molt més que un gestor. En les situacions crítiques les respostes adequades neixen sempre des d’”alguna cosa” molt més subtil, directa i precisa. En podem dir instint. O veu interior, com feia Mahatma Gandhi. O “vent”. El nom és el de menys. L’únic que compta és saber escoltar: “escolta la resposta dins del vent”.

Ramana Maharshi va ser un gran místic indi contemporani de Mahatma Gandhi. Malgrat la seva senzillesa, la seva commovedora vida i la profunditat del seu missatge espiritual s’han anat guanyat dècada rere dècada el respecte i l’admiració de persones de totes les cultures i continents. Un matí, en el temps del dárshana, un seguidor va obrir un diari i va llegir unes línies en què Mahatma Gandhi confessava que no sabia on el duria el procés cap a la independència. El deixeble estava desconcertat. El torbava que el pare de l’Índia, en el qual tanta autoritat dipositava tot un immens poble, digués que no sabia cap a on anava. Ramana, aixecant la seva veu, va afirmar que precisament les paraules de Gandhi demostraven que es tractava d’un veritable home de Déu i un autèntic guia.

Ara del que es tracta és de continuar avançant, de tornar a connectar-se amb aquella força que ha inspirat tanta creativitat. No hi ha necessitat d’autoexigir-se ni flagel·lar-se tant. Ni és bo el desànim per les nostres pròpies limitacions. L’autocrítica és sempre sana. Fins i tot necessària. Però ha de ser emmarcada en un paradigma molt més ampli que englobi tot un seguit de forces i lleis que superen immensament la nostra petitesa i que sempre vénen, en l’instant precís, en auxili de la veritat i la justícia. En cas contrari, reforçarem l’arrogància, prepotència i autoritarisme dels qui han reaccionat amb molta més brutalitat de la prevista, són els veritables responsables d’una situació tan enquistada i estan més obstinats que mai a mantenir-nos en la submissió. Cal seguir fent passos atrevits que obliguin tothom a reposicionar-se, com feia Gandhi. Al terme “no-violència” s’hi sol afegir sovint l’adjectiu “activa”. I és que no hi ha no-violència sense provocació. Una provocació que desestabilitzi tot allò que sosté un sistema que ja és hora de desestabilitzar.