Durant molt de temps, fins i tot durant les lluites electorals, es va parlar poc d’això a Alemanya. Actualment, però, la unificació europea i la seva identificació abusiva que atorga més poder a la Unió Europea s’han convertit un cop més en un tema de la política alemanya.

Els punts de partida van ser el discurs del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, sobre el futur de la UE, el discurs sobre Europa del president francès Emmanuel Macron i el del president del Consell Europeu, Donald Tusk. Els polítics alemanys han guardat silenci durant molt de temps.

“Estats Units d’Europa”?

No obstant això, Sigmar Gabriel, el ministre d’Afers Estrangers alemany actualment en el càrrec, es va expressar amb la demanda d’una política exterior i de seguretat europea independent. Els verds alemanys hi seguien sent favorables, segons la declaració del diputat verd Jan Pillipp Albrecht en una entrevista a “Deutschlandfunk” l’11 de desembre de 2017. Martin Schulz, president de l’SPD, va expressar el seu desig de veure els Estats Units d’Europa “com a molt tard el 2025, ancorat en un acord constitucional i acompanyat d’una línia dura contra tots els membres de la UE que no ho desitgin. La seva exigència ha d’estar al centre de les negociacions per a una coalició amb la CDU i la CSU. La senyora Merkel tindrà cura de no rebutjar-lo, tot i que encara no s’hagi expressat sobre aquest tema. No obstant això, el seu col·lega del partit, el ministre president de Renània del Nord-Westfàlia, Armin Laschet, va parlar a favor de l’expansió de la UE durant una entrevista a “Deutschlandfunk” el 6 de desembre de 2017. Tot això es recolza en el fet que la ciutat d’Aachen ha concedit el seu prestigiós premi Carlemany de l’any 2018 al president francès per la seva “visió d’una nova Europa i la revisió del projecte europeu “. A més, els ministres d’Afers Estrangers de 25 estats de la UE, a instàncies dels ministres de Defensa, van decidir l’11 de desembre de 2017 crear una “cooperació militar reforçada”. Però què s’ha de pensar de tot això?

Records de l’agent estatunidenc Jean Monnet

No podem evitar recordar el pensament estratègic de l’agent estatunidenc Jean Monnet, el “precursor de les opcions de la unificació europea” (Wikipedia), que creia, ja a la dècada de 1950, que les “crisi” eren una necessitat per fer avançar pas a pas la “unificació europea”.

A part d’això, es va inventar el mite del “projecte de pau”.

El mite del “projecte de pau”

Aquest mite, però, no se sosté. Fins i tot el discurs de Churchill a la Universitat de Zurich el setembre de 1946 va estar marcat pel començament de la Guerra Freda i les reflexions geoestratègiques. Aquesta guerra no només va ser “freda”, sinó que va costar la vida de milions de persones a Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia (només a Corea i Indoxina diversos milions)… però també als Estats Units i Europa. A això s’hi ha d’agregar la famosa frase del primer secretari general de l’OTAN, el general britànic Lord Hastings Lionel Ismay, sobre l’objectiu de l’OTAN a Europa: «To keep the Russians out, the Americans in and the Germans down» [Mantenir els russos fora, col·locar els estatunidencs al centre i tenir controlats els alemanys]. La proposta de Jean Monnet d’establir una autoritat supervisora ​​supranacional per a la producció alemanya i francesa de carbó i acer va portar el 1951 a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) amb els sis membres fundadors que van crear tot seguit la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el propòsit de la qual era monitoritzar la indústria alemanya del carbó i l’acer, va ser clarament una expressió de desconfiança cap a la incipient República alemanya.

Sigmar Gabriel: en política exterior, la força ha de prevaler sobre el dret

És interessant notar que aquests signes d’aleshores retroben una vida actualment en els debats polítics. Això no és només perquè el primer pas en molt de temps ha estat la fundació de la Unió Europea de Defensa, sinó que el discurs de Sigmar Gabriel en l’important “Fòrum de Política Exterior” del 5 de desembre de 2017, (https: // www.auswaertiges-amt.de/de/newsroom/berliner-forum-aussenpolitik/746464) titulat pel Ministeri d’Afers Exteriors alemany “Europa en un món incert” també és típic. Els arguments presentats per Sigmar Gabriel són els següents: Europa –Gabriel entén aquí la Unió Europea– està amenaçada de nou, 25 anys després del final de la guerra freda, per exemple, per Estats emergents com la Xina i Rússia, però en aquesta emergència ja no pot confiar en Estats Units. No cal dir que Gabriel pensa sobretot en Donald Trump i difícilment en Barack Obama, Hillary Clinton o George Soros. Per tant, la UE té una sola opció per complir la seva missió: enfortir-se no només econòmicament, sinó també militarment i política. “Cal que ens adonem que o tractem de formar el món i el nostre futur, o la resta del món ens imposarà el seu”. El respecte pel dret internacional ha de passar a segon lloc. En primer lloc, hi ha reflexions geoestratègiques en política. Alemanya i la UE han de “saltar a la lluita sense titubejar” per guanyar el cas, i això sense “massa controls morals i normatius”.

Això està perfectament en línia amb el comentari de l’important “Süddeutsche Zeitung” de l’11 de decembre de 2017 sobre la iniciativa de Martin Schulz: “Era hora que Martin Schultz tornés a posar Europa al centre de les negociacions de la coalició. Requereix la creació dels ‘Estats Units d’Europa’ fins a 2025, si cal sense que els països realment treballin contra Europa. El termini establert pel líder socialista és, de fet, poc realista. No obstant això, l’objectiu és correcte. Perquè només un estat federal europeu pot aconseguir que els francesos, els alemanys, els polonesos i els portuguesos mantinguin la seva sobirania contra Trump, la Xina o Amazon. Durant diversos mesos, Emmanuel Macron ha estat arribant a Alemanya. Aviat serà massa tard per fer-ho.” Així que endavant!

Resurrecció de la política d’abans de la guerra

Tot això és una reminiscència d’una sèrie d’arguments que caracteritzen no la postguerra, sinó l’època d’abans de la guerra. Aquests arguments fan pudor, perquè hi ha imatges d’enemics, prejudicis. És ben sabut que, per exemple, ni Rússia ni la Xina tenen intencions bel·licoses cap a Europa. Però els cercles oficials volen a qualsevol preu mantenir aquesta imatge equivocada de l’agressivitat d’aquests dos països. La periodista i autora de renom Gabriele Krone-Schmalz un cop més ho ha destacat magistralment en el seu últim llibre, “L’Edat de Gel. Com es demonitza Rússia i per què és tan perillós”. Rússia i la Xina sovint han presentat propostes de col·laboració a Europa i continuen fent-ho. Tots dos països proposen amb encert unes “situacions en què tots guanyen”, és a dir, oportunitats de cooperació on tots guanyen. Però la UE ha “preferit” reviure la guerra freda contra Rússia i posar sancions indescriptibles. A la Xina se li retreu sense raó de voler dividir Europa en dues amb el seu projecte de “nova ruta de la seda”.

Preguntes a l’escola

Un professor explica que a la seva classe va sorgir la pregunta de saber si era prudent presentar amb tot el seu horror la persecució i l’aniquilació dels jueus d’Europa entre 1933 i 1945. Un dels alumnes va respondre que això estava justificat perfectament, perquè tots s’havien de mantenir informats dels detalls per evitar que això tornés a passar. Un altre alumne li va respondre que se sabia molt bé el que havia succeït i que, no obstant això, encara presenciem tals crims. Després es va preguntar si el jovent d’avui estava disposat a participar en la lluita per un món millor. Un altre estudiant, un jove molt interessat en la història i en qüestions polítiques va respondre que “en principi sí”… però no sabem com fer-ho. El professor va assentir per expressar la seva comprensió.

Un cop fatal per a la democràcia

Aquest jove va parlar per molts dels seus contemporanis, joves i vells, a Alemanya i probablement també en altres països europeus. Observem que els més interessats i els més capaços de pensar, aquells doncs que tenen un fons de valors, sovint romanen sense resposta. Una política de denigració i violència, una política de poder i preparació per a la guerra (incloses les guerres en curs) és un llast. Els millors caps i els cors més nobles són empesos a l’apatia política. No és sorprenent escoltar un jove interessat en història i política dir que li falta perspectiva. Continuar d’aquesta manera és donar un cop mortal a la vida democràtica. Per als planificadors de guerra això “té sentit”, però per a tots els éssers humans és la catàstrofe.

Davant d’aquesta situació, no podem estar satisfets amb “resistir”. L’”emigració interior” o simplement “conrear el propi jardí” no són solucions acceptables. Quina podria ser la perspectiva? Per què no donar suport als qui es comprometen seriosament i honestament per la pau i la justícia?