1. El cercle viciós del deute il·legítim s’aferra als argentins una vegada més.
  2. El préstec de l’FMI de 50.000 milions de dòlars supera el rècord anterior de Grècia.

Sergio Ferrari de Berna, Suïssa, entrevista Eric Toussaint, especialista en deute internacional.

Després de més d’una dècada de “distància” oficial d’Argentina del Fons Monetari Internacional (FMI), el govern de Mauricio Macri acaba de trucar a les portes de la policia financera mundial. El crèdit de 50.000 milions de dòlars atorgat per l’organització durant la primera setmana de juny estableix un rècord internacional i tindrà un impacte directe en la situació econòmica i social d’aquest país sud-americà. Eric Toussaint, historiador i economista belga, un eminent especialista en aquest camp i portaveu del Comitè per l’Abolició dels Deutes Il·legítims (CADTM), amb seu a Brussel·les, ha assenyalat això. L’entrevista segueix a continuació.

P: Per què el govern argentí ha recorregut a l’FMI, a la vista de les relacions de l’Argentina amb aquesta organització internacional a finals de la dècada de 1990 i les seves nefastes conseqüències polítiques? Els alts comandaments financers de l’equip de Macri estan desesperats?

Eric Toussaint (ET): Des que el govern de Mauricio Macri va assumir el poder el desembre del 2015, les seves polítiques han portat a una situació crítica. La forta reducció dels impostos a l’exportació ha reduït els ingressos fiscals, la despesa en el servei del deute s’ha incrementat significativament (100% més el 2018 que el 2017). El país s’està quedant sense dòlars. Les reserves de divises van caure en 8.000 milions de dòlars a principis d’aquest any. Macri necessita aquest préstec de l’FMI per continuar el servei del deute. Els prestadors internacionals privats requereixen tal préstec com un requisit previ per al crèdit continu a l’Argentina. Una gran part del préstec de l’FMI es farà servir directament per pagar els creditors estrangers en dòlars.

P: Si mirem la història argentina de la dècada de 1990, aquest sembla ser un esquema de jugar amb foc…

ET: Sí, és clar. Però m’agradaria explorar més a fons els antecedents d’aquesta apel·lació a l’FMI…

P: Si us plau endavant!

ET: Això mostra que la política del govern és una falla abjecta: amb un peso que es va devaluar ràpidament; amb un tipus d’interès establert en un alt 40% pel Banc Central de la República Argentina; amb la reducció de 8.000 milions de dòlars en reserves internacionals que segueixen disminuint. I amb un servei del deute que s’ha incrementat en un 100% en comparació amb el 2017. Davant d’un balanç d’aquesta naturalesa, sens dubte és un fracàs total. Macri va afirmar que es garantiria un alt nivell de creixement i un deute viable mitjançant el pagament del deute, entre finals de 2015 i principis de 2016, i mitjançant la compensació dels fons voltor, d’acord amb el veredicte del jutge Thomas Griesa. Es va agenollar davant els fons voltor (veure: http://www.cadtm.org/Reject-the-Imminent-Agreement-with). Però els fets confirmen que aquest pla no va funcionar. El deute es va elevar a un ritme vertiginós i és sorprenent veure que va ser tan ràpid com una bola de neu. Com a resultat, es va fer impossible convèncer els creditors que Argentina podria pagar el seu deute en el futur. És per això que Macri està demanant aquest crèdit de 50.000 milions de dòlars. Hem de recordar que quan Grècia va rebre 30.000 milions de dòlars de l’FMI el 2010 en el context d’una situació dramàtica, va ser una quantitat rècord!

P: Alguns analistes diuen que el president Macri està intentant respirar una mica d’aire fresc amb l’ajuda d’aquest préstec, abans d’obtenir una posició còmoda en les eleccions d’octubre del 2019.

ET: No m’agradaria involucrar-me en especulacions polítiques desgavellades. Prefereixo els fets. He llegit el contingut de l’acord signat amb l’FMI i ha imposat una reducció severa en les prestacions socials generals i els salaris dels servidors públics. La inversió pública serà gairebé eliminada i conduirà a una depressió econòmica. El pagament del deute augmentarà i l’FMI cobrarà tipus alts d’interès. El govern imposarà impostos amb taxes elevades al públic per pagar el deute, mentre segueix repartint beneficis fiscals als capitalistes. El govern encoratjarà l’exportació de la major quantitat possible de productes agrícoles i matèries primeres al mercat mundial reforçant el model extractivista exportador. La política de l’FMI portarà el país a una crisi econòmica i social encara més greu de la que va patir abans que se sancionés aquest préstec. Tornem a la teva pregunta. És molt probable que, políticament, Macri afirmi que el que està fent no és el seu projecte, sinó el que l’FMI li exigeix.

P: Això ens remunta a un passat no tan llunyà i m’agradaria destacar que la dècada de l’endeutament i el paper de l’FMI a la dècada de 1990 finalment va portar a l’esclat social del 2001. Pot repetir-se la història sense tragèdia?

ET: La història es repeteix en un país que és un pagador de deute en sèrie. Va començar amb el deute il·legítim i odiós heretat de la dictadura militar dels anys setanta. El suport de l’FMI va ser crucial perquè aquella dictadura continués fins a principis dels anys vuitanta. El cercle viciós de deutes il·legítims va persistir durant la dècada de 1990, amb el president Carlos Menem seguit de Fernando De la Rúa. La seva lleialtat a les recomanacions de l’FMI va portar a la gran crisi social de finals del 2001. El president Rodríguez Saá, en els seus pocs dies de Presidència a finals del 2001, va anunciar la suspensió del pagament del deute per dissipar la ira popular. El deute es va reestructurar el 2005, després es va renegociar amb creditors que no hi havien participat anteriorment. Va causar una crisi en el govern i va provocar fortes crítiques del poble (veure la secció sobre Argentina aquí http://www.cadtm.org/Restructuration-Audit-Suspension,11723). L’exministre Roberto Lavagna, que havia negociat la reestructuració del 2005, es va oposar a les negociacions amb els creditors externs. Les autoritats argentines mai van voler fer el que Equador va fer el 2007-2008: dur a terme una auditoria del deute amb participació ciutadana, que podria haver definit la part odiosa i il·legítima del deute (veure: http://www.cadtm.org/Vídeo-The-Equador-debt-audit-a i http://www.cadtm.org/Vulture-funds-are-the-vanguard). Això, juntament amb la inconsistència del discurs de sobirania nacional del govern de Cristina Fernández, va frustrar la gent i explica en part la victòria electoral de Macri el 2015.

P: Un curs de diverses dècades en què els deutes il·legítims condicionen les polítiques governamentals sense trobar solucions estructurals…

ET: Sí. I això ha conduït avui a aquest nou mega-préstec de l’FMI. A partir d’ara, es pot incloure en la categoria de deutes odiosos i il·legítims. Un deute odiós és un deute contret amb els interessos del poble, i els creditors saben que és il·legítim. Evidentment, un nou deute il·legítim i odiós està prenent forma.

P: Quines perspectives futures hi ha?

ET: Ja he parlat sobre el deteriorament de la crisi econòmica i social. Espero una forta reacció popular els propers mesos. També espero que les forces populars no triguin massa a consolidar la seva força per oposar-se encara més enèrgicament al govern de Macri i les pressions de l’FMI i altres creditors internacionals.

Eric Toussaint és un historiador i científic polític que va completar el seu doctorat en filosofia a les universitats de París VIII i Lieja, és el portaveu del CADTM International i forma part del Consell Científic d’ATTAC França. És l’autor de Bankocracy (2015); The Life and Crimes of an Exemplary Man (2014); Glance in the Rear View Mirror. Neoliberal Ideology From its Origins to the Present, Haymarket books, Chicago, 2012 (veure aquí), etc. Veure la seva bibliografia a https://en.wikipedia.org/wiki/%C3%89ric_Toussaint. És coautor de les xifres del deute mundial de 2015 amb Pedra Gottiniaux, Daniel Munevar i Antonio Sanabria (2015); i amb Damien Millet Debt, the IMF, and the World Bank: Sixty Questions, Sixty Answers, Monthly Review Books, New York, 2010. Des del 4 de abril de 2015, es el coordinador científic de la Greek Truth Commission on Public Debt.