La doctrina i la pràctica de la No violència, estructurada i convertida per mahatma Gandhi en un mètode empírico-científic de transformació personal, social i política (Història dels meus experiments amb la Veritat és precisament el títol que va triar per a la seva autobiografia) sembla tenir dos “problemes”: per a uns “és una mística, la qual cosa sempre és sospitós” i per a d’altres, en l’extrem oposat, “es fica en política, la qual cosa sempre vol dir embrutar”. No obstant això, per a líders mundials com Martin Luther King o Adolfo Pérez Esquivel la presència de Déu era i és real i omnipresent. I el seu somni o projecte sobre una humanitat fraterna sense mentides ni injustícies, sense cap dominació ni imperialisme, és nítid i atractiu. Per això no van fer ni fan efecte en ells cap de les moltes incomprensions sofertes. I atès que van tenir i tenen raó, segur que la història anirà evolucionant, lentament com tot procés evolutiu, cap a la meta final que ells van somiar ( “He tingut un somni …” clamava Martin Luther King).

Molts consideren que a aquests líders els manca realisme enfront del poder dels diners, de les armes i de la manipulació mediàtica. Però la seva manera d’obrar és el resultat d’una visió més àmplia i integradora. És el resultat de l’existència d’uns principis superiors (com el de la multiplicació que la generositat genera) que no anul·len les lleis ordinàries sinó que les unifiquen en un paradigma més ampli. Un paradigma que no pot ser entès des del pur racionalisme o des de l’aferrament als propis interessos personals o familiars. Einstein entenia perfectament les teories de Newton. Però Newton, des dels seu propi limitat paradigma, no hauria pogut entendre les d’Einstein. Gandhi entenia perfectament Churchill. Però Churchill, a diferència del geni Einstein, va ser incapaç d’entendre la grandesa de la visió de Gandhi.

I quan aquesta incomprensió va acompanyada d’una autoafirmació excessiva, llavors fins i tot es converteix en agressió o traïció. Com l’agressió de Churchill a Gandhi: “És alarmant i nauseabund veure el senyor Gandhi, un advocat sediciós, posant ara com un faquir… donant gambades mig nu pujant les escales de la casa del virrei”. O aquella altra: “Ens desfaríem d’un home dolent i d’un enemic de l’Imperi si morís”. O com la traïció de Judes, que va arribar a autoconvèncer-se que el seu mestre s’equivocava. O com els enfrontaments que va patir Martin Luther King per part d’alguns dels seus mateixos companys, que no acceptaven que ell s’oposés generosament a la guerra del Vietnam i que volien que es limités a lluitar per la pròpia causa, la dels drets civils.

Des de fa uns anys, a la llista de líders mundials de la No violència cal afegir-hi el nom d’una dona ruandesa: Victoire Ingabire Umuhoza. Algunes informacions sobre ella ja són conegudes públicament: com el règim criminal de Paul Kagame, responsable de l’assassinat de milions d’hutus, tutsis i congolesos, va convertir la pregària pública de Victoire al Memorial del genocidi per totes les víctimes en una negació del genocidi dels tutsis; com va ser acusada d’organitzar guerrilles al Congo precisament per un règim que està duent a terme el pillatge sistemàtic dels recursos d’aquesta gran nació (en el meu cas vaig ser acusat per l’ONU, garant d’aquest pillatge); com la Cort Africana dels Drets Humans i dels Pobles ha dictat sentència a favor de Victoire en la demanda que va interposar contra el règim de Kigali…

Per això avui només desvelaré una mica del seu món íntim. Un admirable món espiritual que difícilment es pot trobar als diaris o a Internet. L’agost del 2009, durant els dies en què a s’Olivar madurava mitjançant la reflexió i la pregària la seva decisió d’entrar a Rwanda, vaig tenir el privilegi d’escoltar les seves confidències. L’amor al seu país i la seva gent de totes les ètnies era commovedor. La seva generositat era d’un altre món. L’única preocupació que la pertorbava era que es poguessin desfermar grans massacres si ella era assassinada, igual que va succeir el 6 d’abril de 1994 després de l’atemptat contra el president Juvénal Habyarimana. El seu sobtat alliberament ha sorprès a molts. Però no a aquells que “lluitem” per la Pau des de la certesa que, com deia el germà Roger de Taizé, “cal esperar sempre el que és inesperat”. Sense oblidar que, per contra, les nostres majors seguretats humanes són summament fràgils. Són les lleis superiors, les que tindran l’última paraula. Uns somriuen amb autosuficiència de tanta confiança en Déu per part d’aquests líders i fins i tot els acusen d’esperar-ho tot d’Ell. Altres critiquen el que, segons ells, és un activisme excessiu. Però els uns i altres són incapaços de veure que és Déu mateix qui actua a través d’aquests éssers lúcids i generosos.