Els Estats Units i els seus aliats són experts en encobrir els seus crims i trobar bocs expiatoris als quals culpar. Ho estan fent ara amb les seves campanyes de desinformació contra Rússia, la Xina, l’Iran, Veneçuela, Corea del Nord i Síria. Els judicis al tribunal iugoslau de l’ONU, el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia, es van centrar en encobrir els crims de guerra de l’OTAN i en mentir per culpar de tot als serbis que es van resistir a l’agressió de l’OTAN. Utilitzen la seva influència a la Cort Penal Internacional per als mateixos fins. I ara ha sortit a la llum un document, filtrat pel Tribunal Penal Internacional per a Rwanda de l’ONU, el TPIR, que conté un informe sobre els crims de guerra del Front Patriòtic Ruandès, recolzat pels Estats Units, que va envair Ruanda des d’Uganda el 1990, va dur a terme quatre anys d’operacions terroristes contra el poble i el govern de Rwanda, i després, el 1994, va llançar la seva ofensiva final i va massacrar la població en el seu camí cap al poder. Per analitzar aquest document, marcat com a “Top Secret”, he de carregar el lector amb una breu història dels esdeveniments a partir de les proves disponibles per donar-li una mica de context.
La nit del 6 d’abril de 1994, els presidents hutus de Rwanda i Burundi, Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, i el General Nsabimana, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Ruandès, així com diversos altres dignataris i la tripulació d’un avió francès, van ser assassinats quan l’avió en què viatjaven va ser abatut sobre l’aeroport de Kigali per míssils antiaeris disparats per membres del Front Patriòtic Ruandès, dirigit pels tutsis, o FPR, amb l’ajuda dels governs de diversos països. Paul Kagame, el líder de la junta de l’FPR que ara controla Rwanda, i que va ser vist amb soldats de l’exèrcit estatunidenc al seu quarter general dos dies abans de l’esdeveniment, va donar l’ordre final per l’abatiment de l’avió, però ho va fer amb l’ajuda o complicitat dels governs dels Estats Units d’Amèrica, Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà i Uganda. Van ser els Estats Units i els seus aliats, amb l’esperança d’obtenir el control total dels recursos de l’Àfrica Central a través dels seus aliats de l’FPR tutsi, els qui van proporcionar el suport militar per a la invasió de Rwanda per l’FPR des d’Uganda a partir de 1990, canalitzant aquest suport a través d’Uganda.
Se sap que els míssils utilitzats per abatre l’aeronau provenien dels arsenals que els estatunidencs havien confiscat en la seva primera guerra contra l’Iraq, van passar a Uganda, i va ser en un magatzem de l’aeroport de Kigali, llogat per una companyia suïssa tapadora de la CIA, on es van acoblar els míssils. De fet, el jutge antiterrorista francès Jean-Louis Bruguiere, que va passar diversos anys investigant l’abatiment en nom de les famílies de la tripulació francesa, va dir a Boutros-Boutros Ghali, secretari general de les Nacions Unides el 1994, que la CIA estava involucrada en l’abatiment, cosa que afegeix força a la declaració de Boutros-Ghali a un periodista canadenc de que els estatunidencs són 100% responsables del que ha passat a Rwanda.
Hi ha fortes proves directes i circumstancials que els contingents belga i canadenc de la força de manteniment de la pau de les Nacions Unides a Rwanda el 1993-94, coneguda com UNAMIR, també van participar en l’abatiment i van ajudar l’FPR en la seva ofensiva final que es va llançar amb l’atac de decapitació dels líders a l’avió. Va ser el general canadenc Romeo Dallaire, comandant de la Força de la UNAMIR, qui va disposar el tancament d’un eix de la pista de l’aeroport a petició de l’FPR, cosa que va facilitar l’abatiment de l’avió quan aquest intentava aterrar.
Dallaire sempre va estar del costat de l’FPR durant el seu mandat, li va donar intel·ligència militar contínua sobre les posicions de l’exèrcit del govern, va rebre ordres dels ambaixadors dels Estats Units i Bèlgica i d’un altre general canadenc, Maurice Baril, al Departament d’Operacions de Manteniment de la Pau a Nova York, llavors encapçalat per Kofi Annan, que va mentir al seu cap, Jacques Roger Booh-Booh, sobre els seus coneixements sobre la preparació d’una última ofensiva de l’exèrcit ugandès amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR), i va fer els ulls grossos davant la infiltració a Kigali de possiblement 13.000 combatents de l’FPR quan només se’n permetien 600 en virtut dels Acords de Pau d’Arusha signats l’octubre de 1993. Va ser un altre canadenc, el general Guy Tousignant, qui va prendre el relleu de Dallaire després que l’FPR prengués el poder quan la UNAMIR II va ajudar l’FPR a consolidar els guanys de la seva agressió.
Burundi va participar, tant permetent que 600 soldats de les Forces Armades dels Estats Units estiguessin a Burundi en cas que l’FPR els necessités, com envaint Rwanda des del sud el maig de 1994 per connectar-se amb les forces de l’FPR. Tanzània va participar tant en la planificació de l’abatiment com en la invasió de Rwanda des de l’est i el sud, bloquejant les rutes de fugida per als refugiats hutus que s’escapaven de les atrocitats de l’FPR en el seu avanç cap a Kigali.
Finalment, les proves indiquen que els soldats belgues de les Nacions Unides es trobaven a la zona immediata del lloc de llançament de míssils en el moment de l’abatiment i també hi estaven implicats.
L’informe sobre l’abatiment de l’avió pel jutge d’instrucció francès Jean-Louis Bruguière es va filtrar al diari francès Le Monde el 2004 i declara que l’FPR va ser responsable amb l’ajuda de la CIA. Però abans que el jutge francès iniciés la seva investigació, la fiscal en cap del tribunal de Rwanda, la jutgessa canadenca Louise Arbour, la mateixa dona que va inculpar el president Milosevic en nom dels Estats Units al tribunal iugoslau, va ser informada el 1997 pel seu investigador principal, l’advocat australià Michael Hourigan, que el responsable de l’abatiment va ser el grup de comandaments de l’FPR conegut com a “Network”, amb l’ajuda d’una potència estrangera, implicant-hi la CIA, que era responsable de l’abatiment.
En aquest moment , Arbour, en lloc de processar tots els implicats, com hauria d’haver fet, seguint instruccions estatunidenques va ordenar que es tanqués la investigació i la va mantenir en secret, convertint-la així en còmplice d’un crim de guerra. Els fets relacionats amb l’acció d’Arbour es detallen a la declaració jurada de Michael Hourigan, encara disponible a Internet, i al seu informe a l’Oficina de Supervisió Interna de Nacions Unides.
Durant els judicis per crims de guerra al tribunal de Rwanda, els advocats defensors, representant l’únic grup objecte d’enjudiciament, la part que va tractar de resistir l’agressió, membres del govern ruandès, les seves forces armades i els seus funcionaris, així com intel·lectuals hutus, van exigir la plena divulgació de totes les proves que la fiscalia tenia en relació amb el que havia passat a la guerra i les acusacions de crims de guerra formulades contra els nostres clients. En el judici del meu client, el general Ndindilyimana, cap d’Estat Major de la Gendarmeria, que després d’una llarga lluita va ser finalment absolt, va fer repetides sol·licituds de divulgació d’aquestes proves, però mai vam rebre la divulgació completa que exigim perquè amb el temps ens vam adonar que la fiscalia tenia molt més material del que estava disposada a mostrar-nos.
Un exemple famós d’això és l’informe Gersony elaborat per Robert Gersony, un funcionari de l’USAID adscrit a l’ONU, que va presentar un informe a l’Alt Comissionat per als Refugiats l’octubre de 1994 en el qual exposava les seves conclusions que les forces de l’FPR van participar en les massacres sistemàtiques d’hutus a tot Rwanda durant la seva ofensiva, que va qualificar de genocidi. Aquest informe també va ser mantingut en secret per l’ACNUR i pels advocats de la fiscalia en el nostre judici, arribant fins i tot a negar la seva existència. Però el 2008 el meu equip el va trobar per casualitat, als arxius de la fiscalia, i vaig poder presentar-lo com a prova en el judici, juntament amb una carta de Paul Kagame de l’agost de 1994 en la qual es refereix a una reunió amb el president ugandès Museveni en què es va discutir el “pla per al Zaire”. Els dos van coincidir que els hutus estaven obstaculitzant el “pla”, però Kagame va declarar que estaven treballant amb els serveis d’intel·ligència belgues, estatunidencs i britànics per executar el “pla” i que el problema es resoldria; les invasions del Zaire, l’extermini de centenars de milers de refugiats hutus, els assassinats de milions de congolesos en les guerres que van seguir, com es detalla en el filtrat informe Mapping de Nacions Unides de 2010, i la fragmentació del Congo per ser fàcilment explotat per les companyies mineres occidentals.
No obstant això, poc sabíem mentre el nostre judici procedia que la fiscalia tenia a les mans un altre document, un informe intern datat de l’1 d’octubre de 2003 en el qual els seus propis investigadors enumeren i descriuen en 31 pàgines els crims de les forces de l’FPR que havien investigat. Aquest informe, qualificat com a Top Secret, ha estat filtrat recentment i me n’han enviat una còpia, entre altres coses, perquè l’examini, i és tan condemnatori per a l’FPR i, per tant, per als seus aliats occidentals, com per als altres.
El document, amb la referència “Informe General sobre les Investigacions Especials relatives als crims comesos per l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR) Durant el 1994”, va ser enviat al llavors fiscal Hassan Jallow per tres membres de la Unitat d’Investigacions Especials de la Fiscalia. Proporciona al fiscal les proves que han reunit de que l’APR (Exèrcit Patriòtic Ruandès) na cometre massacres de milers d’hutus en diversos llocs de Rwanda, per exemple, Byumba, Kabgayi, Rambara, Gitarama i Butare, així com l’assassinat de tres bisbes catòlics i altres nou sacerdots en una església. Les circumstàncies exposades en l’informe confirmen l’informe de Gersony sobre massacres similars i també confirmen els testimonis que vam escoltar durant els judicis de que les forces de l’APR s’havien infiltrat a les barricades civils per matar persones per tal d’acusar dels crims les forces del govern ruandès i el grup de joves conegut com els Interahamwe.
Finalment, proporcionen, un cop més, noves proves que l’APR va abatre l’avió presidencial, confirmant les conclusions de Michael Hourigan el 1997 detallades anteriorment i que Louise Arbour havia ordenat que es mantinguessin en secret, confirmant les conclusions de l’informe francès i confirmant les proves que vam presentar al judici en el mateix sentit, inclosa una intercepció radiofònica de Kagame a les seves forces, el dia després de l’impacte de l’avió, celebrant l’abatiment de l’avió com una operació reeixida. És un informe molt important i condemnatori. Es va mantenir en secret. Hom es pregunta quants informes secrets més tenen.
No hi ha espai aquí per detallar els horribles crims exposats al document, o per relatar les proves que vam sentir als judicis, el que un refugiat hutu, parlant de la caça de refugiats hutus al Congo per part de les forces de l’FPR assistida per avions observadors amb marques de la Força Aèria dels Estats Units, va anomenar el “genocidi sense nom”, de manera que ofereixo només uns pocs exemples d’aquest document per donar als lectors una idea. A la pàgina 28, en referència a la capital de Rwanda, Kigali, diu:
“Campament de Kanombe (una base militar del govern) a finals de maig de 1994. Quan l’APR va capturar Kanombe, aproximadament 1500 civils s’havien refugiat al campament. Tots van ser massacrats per l’APR”.
“Aeroport de Kanombe, a finals de maig de 1994, entre 200 i 300 civils de totes les edats van ser portats i executats…”
“Masaka, municipi de Kanombe, a finals de juliol de 1994: en cinc dies van ser executades aproximadament 6.000 dones, nens i homes, amb els braços lligats a l’esquena a l’altura del colze.”
“Campament Kami, durant la captura del camp per l’APR, milers de civils que s’havien refugiat allà van ser executats”.
El quadre és clar. Tanmateix, fins ara ni un sol membre de l’FPR ni els seus aliats occidentals han estat acusats de la seva responsabilitat per aquests crims i Paul Kagame, que va ordenar aquests assassinats, és rebut amb somriures pels líders de Canadà, França i la Xina. Els fiscals que van decidir protegir aquests criminals de guerra i que, en ocultar proves del que realment va passar, van obstruir la justícia, van conspirar per incriminar els acusats davant del tribunal, van convertir la justícia internacional en una paròdia i els van donar immunitat davant de l’enjudiciament i alè per cometre més crims, han passat a ocupar llocs lucratius. Fatima Bensouda, una d’aquestes exfiscals del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, és ara la fiscal de la Cort Penal Internacional.
On és la justícia per als 6.000 homes, dones i nens assassinats a Masaka? On és el clam pel cap de Paul Kagame com hi va ser pel cap del president Milosevic i les acusacions a les que s’enfrontava o a les que s’enfronta el president al-Àssad de Síria? On és la cridòria pel cap del general Dallaire, o per Louise Arbour, que va condonar aquests crims, com passava amb el general Mladic pel que fa a les acusacions sobre Srebrenica? No n’hi ha cap. En canvi, es converteixen en celebritats, perquè vivim en un món en què els delinqüents s’han apoderat de la moral i la justícia i les han penjat d’un arbre.
Christopher Black és un advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos de crims de guerra d’alt perfil i recentment ha publicat la novel·la “Beneath the Clouds” (A sota dels núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.
Font original: New Eastern Outlook