Mentre que els nacionalistes de línia dura treuen profit polític en exigir públicament un atac contra Gaza, el primer ministre d’Israel està optant per mantenir-hi els palestins sense veu i aïllats.
Els palestins de Gaza haurien d’haver pogut respirar alleujats la setmana passada, ja que les precàries converses sobre l’alto el foc van sobreviure a un intens intercanvi d’atacs de dos dies de durada que van amenaçar amb desencadenar un altre assalt militar a gran escala per part d’Israel.
A última hora de dimarts, després del més intens episodi de violència en quatre anys, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu i Hamàs, el moviment islàmic que governa Gaza, van aprovar una treva a llarg termini negociada per Egipte.
Tots dos estan desitjosos d’evitar que es desencadeni una explosió d’ira popular a Gaza, les conseqüències de la qual serien difícils de predir o contenir.
El diminut enclavament està en perill de mort, ja que ha patit tres atacs devastadors i sostinguts per part d’Israel, així com un bloqueig asfixiant, en l’últim decenni. Milers de cases estan en ruïnes, l’aigua subministrada és gairebé impossible de beure, l’electricitat és escassa i la desocupació està pels núvols.
Però, com sol passar, la destinació immediata de l’enclavament està en mans de polítics israelians desesperats per projectar-se com el bel·licista cap d’Israel i, per tant, obtenir un dividend electoral.
Les eleccions s’acosten ara amb força després que Avigdor Lieberman, ministre de Defensa d’Israel, dimitís dimecres arran dels enfrontaments. Va acusar Netanyahu de “capitular davant el terror” en acceptar l’alto el foc.
Lieberman s’emporta amb ell un grapat de diputats, deixant la coalició governant amb una minúscula majoria d’un escó parlamentari més. Durant el cap de setmana hi va haver molts rumors que un altre partit, l’ultranacionalista Jewish Home, estava a punt d’abandonar la coalició.
De fet, Netanyahu va provocar imprudentment aquests esdeveniments. Havia aplanat el camí cap a una treva a principis d’aquest mes suavitzant el bloqueig. S’ha permès l’entrada de combustible a l’enclavament, igual que 15 milions de dòlars en efectiu de Qatar per cobrir els sous deguts als treballadors del sector públic de Gaza.
En aquest moment crític, Netanyahu va acceptar una incursió encoberta de l’exèrcit israelià a Gaza. Quan els soldats van ser descoberts, el tiroteig que va seguir va deixar set palestins i un comandant israelià morts.
Els dos costats van pujar les apostes: Hamàs va llançar centenars de coets contra Israel, mentre que l’exèrcit israelià va bombardejar l’enclavament. Els atacs aeris van matar més d’una dotzena de palestins.
Lieberman hauria expressat la seva indignació per la transferència de diners de Qatar a Gaza, al·legant que seria impossible seguir el rastre de com es gastava. L’alto el foc va ser la gota que va fer vessar el got.
Els líders de Hamàs es van vantar d’haver creat un “terratrèmol polític” amb la renúncia de Lieberman. Però les ones de xoc poden no ser tan fàcilment confinades a Israel.
Estranyament, Netanyahu ara sona com la veu més moderada del seu gabinet. Altres polítics exigeixen que Israel “recuperi la seva dissuasió”, un eufemisme per tornar a arrasar Gaza.
Naftali Bennett, el cap del partit dels colons Jewish Home, va denunciar l’alto el foc com a “inacceptable” i va reclamar el lloc de defensa vacant.
També hi va haver crítiques per part de l’anomenada esquerra d’Israel. El líder del partit laborista de l’oposició, Avi Gabbay, va qualificar Netanyahu de “feble”, mentre que l’exprimer ministre Ehud Barak va dir que s’havia “rendit a Hamàs sota amenaça”.
Sentiments similars són compartits per la gent. Les enquestes indiquen que el 74% dels israelians està a favor d’un enfocament més estricte.
Sderot, prop de Gaza i atacat per coets, va esclatar en irades protestes. Les pancartes amb el lema “Bibi Go Home” –utilitzant el sobrenom de Netanyahu– eren evidents per primera vegada al cor del seu partit.
Amb aquest tipus d’esperó, unes eleccions a la vista i acusacions de corrupció penjant sobre el seu cap, Netanyahu pot tenir dificultats per resistir-se a augmentar la temperatura a Gaza una vegada més.
Però també té forts incentius per calmar les coses i reforçar el govern de Hamàs.
El suggeriment d’alguns comentaristes que Netanyahu ha passat pàgina com a “home de pau” no podria ser més equivocada. El que distingeix Netanyahu del seu gabinet no és la seva moderació, sinó que té el cap més fred que els seus rivals d’extrema dreta.
Creu que hi ha millors maneres d’atacar per aconseguir el seu objectiu polític central: soscavar el projecte nacional palestí. Això va ser el que va voler dir dimecres quan va atacar als crítics per passar per alt “el panorama general de seguretat d’Israel”.
A la pràctica, Netanyahu ha escoltat els seus generals, que adverteixen que, si Israel provoca la guerra amb Hamàs, pot trobar-se mal preparat per fer front a les conseqüències en altres dos fronts, el Líban i Síria.
Però Netanyahu encara té preocupacions més profundes. Com va observar el veterà analista militar israelià Ben Caspit: “L’única cosa més perillosa per a Netanyahu que enredar-se en la guerra és enredar-se en la pau”.
L’exèrcit israelià ha respost durant mesos de protestes massives contra la tanca perimetral de Gaza, majoritàriament no violentes, matant més de 170 manifestants palestins i mutilant-ne milers més.
Les protestes podrien convertir-se en un aixecament. Els palestins que assalten la tanca que els empresona són un imprevist per al qual l’exèrcit israelià no està preparat en absolut. La seva única resposta seria massacrar els palestins en massa o reocupar Gaza directament.
Netanyahu preferiria donar suport a Hamàs, perquè pugui mantenir la tapadora de les protestes en lloc d’enfrontar-se a una reacció internacional que exigeixi la negociació amb els palestins.
A més, un alto el foc que mantingui Hamàs al poder a Gaza també garanteix que Mahmud Abbas i la seva Autoritat Palestina, amb seu a Cisjordània, puguin ser mantinguts al marge.
Aquesta és en part la raó per la qual Netanyahu, en contra dels seus instints normals, va permetre la transferència de diners de Qatar, a la qual s’hi va oposar l’Autoritat Palestina. No és només un estímul per a Hamàs, és una bufetada a la cara d’Abbas.
Una Palestina desunida, dividida territorialment i ideològica, no està en condicions d’exercir pressió sobre Netanyahu –ja sigui a través d’Europa o de Nacions Unides– perquè iniciï converses de pau o concedeixi la condició d’Estat palestí.
Això encara és més urgent si es té en compte que la Casa Blanca insisteix que el pla de pau del president Trump, llargament demorat, es doni a conèixer els propers dos mesos.
Les filtracions suggereixen que els Estats Units podrien proposar una “entitat” separada a Gaza sota supervisió egípcia i finançada per Qatar. L’alto el foc s’ha de considerar com un primer pas cap a la creació d’un Estat pseudopalestí a Gaza en aquest sentit.
Els palestins estan ara atrapats entre l’espasa i la paret. Entre els fanàtics venjatius com Lieberman, que volen més carnisseria a Gaza, i Netanyahu, que prefereix mantenir els palestins callats i en gran mesura oblidats a la seva petita presó.
Font original: Jonathan Cook