A primera vista, la disputa entre els Estats Units i la Xina gira al voltant de la competència deslleial i el robatori de la propietat intel·lectual. Examinant-ho més de prop, veiem que es tracta d’una cosa molt més fonamental, o sigui, els frenètics intents de Washington per preservar la seva hegemonia sobre aquest planeta. Anem cap a un enfrontament entre els dos titans?
Poder absolut i durador
Els Estats Units surt de la Segona Guerra Mundial com un gran guanyador. Totes les superpotències antigues i emergents estan completament esgotades. A Washington somien amb un nou ordre mundial en què només ells comandin. Lamentablement, la ràpida reconstrucció de la Unió Soviètica i la ruptura del monopoli nuclear frustren aquests plans.
Mig segle després, el somni es fa realitat amb la caiguda del Mur de Berlín i la implosió de la Unió Soviètica. A partir d’ara, no hi ha més obstacles per al govern autocràtic. Per fi, els Estats Units són els líders indiscutibles de la política mundial. Volen que segueixi així. El Pentàgon el 1992:
“El nostre primer objectiu és evitar el ressorgiment d’un nou rival. Hem de mantenir el mecanisme per dissuadir els competidors potencials d’aspirar a un paper regional o mundial més ampli” .
En aquell moment, la Xina no era (encara) una amenaça. L’economia estava subdesenvolupada, el PIB era només un terç del PIB dels Estats Units. També a nivell militar el país era insignificant. En aquell moment, la Xina es considerava sobretot un paradís interessant per als beneficis: tenia un enorme contingent de mà d’obra barata i disciplinada i, a llarg termini, amb una cinquena part de la població mundial, es convertiria en un mercat atractiu per als productes occidentals. Per contra, la Xina aspirava a la inversió estrangera i al mercat mundial per desenvolupar-se ràpidament.
A la seu capitalista s’aprecia la il·lusió que amb l’obertura econòmica a la Xina el capitalisme es filtrarà irreversiblement i eventualment prendrà el relleu del ‘règim comunista’. Dos ocells d’un tret: d’una banda, perspectives favorables per a les multinacionals i, de l’altra, l’eliminació d’un rival ideològic. Per això la Xina va ser admesa a l’Organització Mundial del Comerç el 2001.
En qualsevol cas, l’adhesió a l’OMC és un veritable impuls per a l’economia xinesa. El 1995, el país ocupava l’onzè lloc en la llista d’exportadors de béns. Vint anys després, està al capdavant de la llista. Des que es va unir a l’OMC, l’economia s’ha quadruplicat. Aquesta és també una relació de guanys segurs per als Estats Units. Les multinacionals americanes estan fent excel·lents negocis a la Xina. L’any passat les vendes van ascendir a gairebé 500.000 milions de dòlars, és a dir, 100.000 milions més que el dèficit comercial entre els Estats Units i la Xina. El poder adquisitiu de la població dels Estats Units està augmentant a causa de la importació de productes xinesos barats. També hi ha importants beneficis monetaris. Per mantenir el iuan lligat al dòlar, la Xina compra una gran quantitat de dòlars, cosa que significa que els Estats Units obtenen crèdits molt barats i per tant poden mantenir les taxes d’interès baixes.
Més enllà de la il·lusió
Però, i és un gran ‘però’, pel que fa a una presa de poder capitalista interna o l’afebliment del partit comunista, gairebé res està sortint segons el que estava planejat.
“El Partit Comunista de la Xina no ha estat domat pel comerç. El Partit-Estat encara té un control ferm sobre els llocs de comandament de l’economia xinesa, tant directament com indirectament, a través de la seva influència sobre les grans empreses ‘privades’, que només poden seguir sent reeixides i privades amb el suport del Partit”, en paraules de l’economista Brad W. Setser.
Això també s’aprecia als cercles dirigents dels Estats Units. En un famós discurs, el vicepresident Pence diu sense embuts:
“Després de la caiguda de la Unió Soviètica, vam assumir que una Xina lliure era inevitable. Amb gran optimisme, a principis del segle XXI els Estats Units van acceptar donar a Pequín accés obert a la nostra economia, i vam portar la Xina a l’Organització Mundial del Comerç… però aquella esperança no s’ha complert.”
Els gegants capitalistes, ja siguin empreses financeres, industrials o digitals com Google, Amazon o Facebook, fan el que volen a tot arreu. No a la Xina. És un dels pocs llocs del món on aquests gegants hi tenen poc o cap control. A més, el Regne Mitjà ja no és un país de trànsit on es munten les mercaderies, prestant serveis pels quals el propi país no hi guanya gaire.
Que la Xina ja no sigui el pati d’esbarjo de les grans multinacionals és dolent en si mateix. Però molt pitjor és el fet que la posició econòmica dels Estats Units s’ha afeblit, mentre que la de la Xina ha millorat significativament. El 1980, el PIB dels Estats Units era un terç del PIB mundial, mentre que el PIB de la Xina era poc més d’una vintena part. Avui dia, ambdós representen cadascun al voltant d’una quarta part.
I no és només una evolució quantitativa. L’economia xinesa també ha fet un salt qualitatiu. S’ha avançat molt en el camp tecnològic. Fins fa poc, el país era vist com un imitador de la tecnologia, avui és un innovador. En l’actualitat, el 40% de totes les patents del món són xineses, és a dir, més que els tres països següents junts: Estats Units, Japó i Corea del Sud. El 2015, es va llançar el pla “Made in China 2025” per seguir innovant en la indústria i guanyar més autonomia en deu sectors clau.
Seguint aquest camí, els productes i serveis xinesos es tornen cada vegada més competitius. A llarg termini, amenaçaran la supremacia de les multinacionals occidentals. Això, per descomptat, és un resultat indesitjable i intolerable. Peter Navarro, assessor econòmic de Trump:
“En el seu manifest polític Made in China 2025, el govern xinès s’ha centrat explícitament en indústries que van des de la intel·ligència artificial, la robòtica i la informàtica quàntica fins als vehicles sense conductor… Si la Xina captura aquestes indústries, els Estats Units simplement no tindran un futur econòmic”.
Són els militars, estúpid!
Però segons Navarro, no es tracta només d’economia, prosperitat o beneficis.
“No és només la prosperitat americana la que està en perill… La propietat intel·lectual que la Xina està tractant d’adoptar és el cor mateix d’aquest concepte i una clau per al continu domini militar dels Estats Units”.
Les declaracions de Navarro són molt reveladores. Avui el govern de Trump està fent molt soroll sobre el dèficit comercial, però aquesta no és la veritable preocupació. El que importa és mantenir el domini en tres àmbits: la tecnologia, les indústries del futur i l’armament. Aquest domini està amenaçat en primer lloc per la Xina.
Navarro no parla en el seu propi nom, sinó que expressa la política del govern. Aquesta política va ser àmpliament explicada en un informe revelador del Pentàgon de setembre de 2018. Segons aquest informe, les tres àrees –tecnologia, economia i armament– estan estretament entrellaçades. El lideratge tecnològic és necessari tant per guanyar la competència econòmica com per mantenir la superioritat militar. L’informe adverteix:
“La despesa xinesa en R + D està convergint ràpidament a la dels Estats Units i és probable que arribi a la paritat en un futur pròxim”.
Es refereix explícitament a Made in China 2025.
“Una de les principals iniciatives industrials del Partit Comunista Xinès, Made in China 2025, se centra en la intel·ligència artificial, la informàtica quàntica, la robòtica, els vehicles autònoms i de nova energia, els dispositius mèdics d’alt rendiment, els components de vaixells d’alta tecnologia i altres indústries emergents crítiques per a la defensa nacional”.
La Iniciativa Belt & Road (BRI) o Nova Ruta de la Seda també es mostra sota una mala llum. El BRI és una xarxa xinesa de rutes marítimes i terrestres repartides en 64 països, amb inversions, préstecs, acords comercials i desenes de Zones Econòmiques Especials, per valor de 900.000 milions de dòlars. “Com a part de la doctrina xinesa One Belt, One Road per projectar el poder dur i tou de la Xina, la Xina ha cercat l’adquisició d’infraestructura crítica dels Estats Units, incloent ferrocarrils, ports i telecomunicacions. Les estratègies econòmiques de la Xina, combinades amb els impactes adversos de les polítiques industrials d’altres països, representen una amenaça significativa per a la base industrial dels Estats Units i, per tant, un risc creixent per a la seguretat nacional dels Estats Units”.
Però el vincle entre tecnologia, economia i armament va encara més enllà. Per mantenir el domini militar, els Estats Units necessiten una sòlida base industrial pròpia. Des del punt de vista de la seguretat nacional, la globalització ha anat massa lluny. La deslocalització de parts de l’economia estatunidenca ha erosionat la base de la indústria bèl·lica i, per tant, ha soscavat la seguretat nacional.
“La pèrdua de més de 60.000 fàbriques estatunidenques, empreses clau i gairebé 5 milions de llocs de treball en el sector manufacturer des de l’any 2000 amenaça de soscavar la capacitat i les habilitats dels fabricants dels Estats Units per complir amb els requisits de la defensa nacional i suscita preocupació per la salut de la base industrial manufacturera i de defensa… Avui en dia, depenem de fonts nacionals úniques per a alguns productes i de cadenes de subministrament estrangeres per a d’altres, i ens enfrontem a la possibilitat de no poder produir components especialitzats per a l’exèrcit a casa”.
La política proteccionista del govern de Trump no està motivada principalment pel dèficit comercial. L’informe només esmenta això de passada. El dèficit comercial és un efecte secundari d’un problema més profund. El que importa és assegurar una “base industrial de defensa vibrant”, basada en un “sector manufacturer nacional vibrant” i en “cadenes de subministrament resistents”. Es tracta d’una “prioritat nacional”.
“Capacitats de defensa”, o en altres paraules, preparació per a la guerra, d’això es tracta. El que el Pentàgon té al cap no són conflictes a petita escala i aïllats, sinó principalment un esforç bèl·lic massiu i durador contra les “potències revisionistes”, o més precisament contra la Xina i Rússia. L’informe recomana “reequipar” a fons l’economia dels Estats Units i preparar-se per un “escenari de conflicte entre grans potències”. En paraules d’un alt funcionari de seguretat nacional:
“Hem estat ocupats lluitant en conflictes de baixa tecnologia contra gent que llança coets per la part del darrere dels camions, i al llarg de tot aquest temps la Xina s’ha tornat experta i s’ha acostat a nosaltres. Aquest és ara el nostre objectiu”.
Al segle XX, els principals esforços dels Estats Units es van dirigir contra la Unió Soviètica, mentre que els del segle XXI se centren ara en el “perill xinès”. En el context de les discussions sobre el pressupost per a 2019, el Congrés va declarar que “la competència estratègica a llarg termini amb la Xina és una prioritat principal pels Estats Units”. No es tracta només d’aspectes econòmics, sinó d’una estratègia global que s’ha de dur a terme en diversos fronts. L’enfocament requereix “la integració de múltiples elements del poder nacional, incloent elements diplomàtics, econòmics, d’intel·ligència, policials i militars, per protegir i enfortir la seguretat nacional”.
Ens limitem als aspectes econòmics i militars.
Un teló d’acer econòmic
Trump aspira a un restabliment total de les relacions econòmiques entre els Estats Units i la Xina. En el seu conegut estil:
“Quan vaig arribar, anàvem en una direcció que havia de permetre a la Xina ser més gran que nosaltres en un període de temps molt curt. Això ja no passarà”.
Per tant, per evitar l’ascens de la Xina cal dissociar econòmicament els Estats Units de la Xina tant com sigui necessari. Tant les inversions xineses als Estats Units com les inversions estatunidenques a la Xina han d’estar limitades i prohibides. En primer lloc, es dirigeixen a sectors estratègics.
També cal restringir el comerç mutu. Estats Units ja imposa aranzels a prop de la meitat de les importacions de la Xina. Trump ha amenaçat de sotmetre totes les importacions a aranzels si cal. També l’exportació a la Xina és un objectiu. Per a la seva economia, la Xina depèn en gran mesura de components estratègics com els xips. El maig de 2018, l’exportació de xips a ZTE, un gran grup xinès de telecomunicacions que dóna feina a 75.000 persones, es va interrompre temporalment, amenaçant amb la fallida de l’empresa. L’alta directiva Kathleen Gaffney prediu que això és només el començament:
“Som líders en tecnologia i innovació en la indústria del xip. A llarg termini, la Xina també vol ser líder. Això és Made in China 2025. Així que és molt important que els hi posem difícil: controls d’exportació. Aquest és un senyal real que perjudicarà la Xina, però no a l’economia en general. Aquest és el tipus d’accions que veurem”.
Els observadors més seriosos estan convençuts que els aranzels comercials imposats tindran un efecte advers en l’economia estatunidenca i dirimiran el dèficit comercial amb la Xina. Però aquesta no és la veritable preocupació de Trump i els seus. El seu enfocament “està en intentar interrompre l’ascens tecnològic de la Xina abans de fer un tracte que sigui millor per a l’economia dels Estats Units”, en paraules d’un inversor.
El govern de Trump també està tractant d’estendre la seva guerra comercial amb la Xina a d’altres països. En les recents negociacions amb el Canadà i Mèxic sobre un nou acord de lliure comerç, Trump ha inclòs una clàusula que estableix que aquests dos països no poden celebrar un acord comercial amb una “economia no subjecta a les lleis del mercat”, és a dir, amb la Xina. La intenció és signar un acord d’aquest tipus en el futur amb països com el Japó, la Unió Europea i Gran Bretanya. Si els Estats Units tenen èxit, serà un cop dur per a la Xina i el començament d’una mena de “teló d’acer econòmic” a tot el país.
L’actitud anti-Xina no es limita a Trump i alguns falcons del seu govern. Gran part de l’establishment creu que els Estats Units i la Xina estan immersos en una rivalitat estratègica a llarg termini i que l’ascens del gegant asiàtic suposa una amenaça per a la posició dels Estats Units. Hi ha un consens cada vegada més gran que les polítiques comercials i de seguretat nacional no han de seguir estant separades i que la Casa Blanca ha de donar una resposta ferma al seu rival estratègic. L’anhel de confrontació està creixent.
L’ambient antixinès es troba entre els republicans, els ideòlegs del lliure mercat, els falcons de la seguretat nacional i la gent del Pentàgon. Però també entre els demòcrates, part dels sindicats i l’esquerra. Això vol dir que l’hostilitat cap a la Xina serà probablement duradora i, en qualsevol cas, no desapareixerà amb la sortida de l’actual president.
Dispara primer
La superioritat militar dels Estats Units és aclaparadora. Compta amb 800 bases militars repartides en 70 països i més de 150.000 efectius en 177 països. La despesa militar anual supera els 600.000 milions de dòlars, és a dir, més d’un terç del total mundial. És tres vegades més gran que la Xina i per habitant és fins i tot 12 vegades més gran.
Durant 70 anys, l’exèrcit estatunidenc ha dominat els mars i l’espai aeri de gairebé tot el planeta, inclosa l’Àsia oriental. Tenia una llibertat de moviment gairebé completa i la capacitat de negar als enemics aquesta llibertat. Trump vol que segueixi així:
“Amèrica mai acceptarà ser el número dos. Faré que les nostres forces armades siguin tan fortes que mai haurem de témer un altre poder”.
Segons l’Estratègia de Seguretat Nacional de 2017, la Xina està construint “l’exèrcit més capaç i millor finançat del món, després del nostre”. “L’altra potència” de què parla Trump és la Xina. Segons el Pentàgon, cal fer tot el possible per preservar la supremacia a l’Àsia Oriental. Això vol dir frenar la Xina.
“A mesura que la Xina continuï el seu ascens econòmic i militar, afirmant el seu poder a través d’una estratègia a llarg termini per a tota la nació, continuarà perseguint un programa de modernització militar que busca l’hegemonia regional indopacífica a curt termini i el desplaçament dels Estats Units per aconseguir la preeminència mundial en el futur”.
En el seu discurs de la Guerra Freda del passat mes d’octubre, el vicepresident Pence no deixa cap dubte:
“El nostre missatge als governants de la Xina és aquest: Aquest president no es farà enrere. Mentre reconstruïm el nostre exèrcit, seguirem afirmant els interessos americans a l’Indo-Pacífic”.
L’estratègia militar cap a la Xina té dues vies: una cursa d’armaments i un setge al país.
La cursa armamentista està en ple apogeu. Els Estats Units gasten 150.000 milions de dòlars l’any en investigació militar, és a dir, cinc vegades més que la Xina. Estan treballant febrilment en una nova generació d’armes altament sofisticades, drons i tota mena de robots, als quals un futur enemic no podrà fer-hi front. L’F-35 conté la millor tecnologia del moment i té un avantatge d’entre 15 i 20 anys sobre els avions de caça xinesos. En el desenvolupament d’aquestes armes d’alta tecnologia, la intel·ligència artificial, la mecànica quàntica, la tecnologia làser, les velocitats supersòniques, les ignicions nuclears i la guerra electrònica tenen un paper cada vegada més important. Són les ciències de la guerra del futur.
Per mantenir el lideratge en aquesta carrera armamentista, els xinesos han de mantenir-se a distància. Segons l’Estratègia de Seguretat Nacional de desembre de 2017:
“Part de la modernització militar i l’expansió econòmica de la Xina es deu al seu accés a l’economia d’innovació dels Estats Units, incloent-hi les universitats de categoria mundial dels Estats Units”.
El creixent proteccionisme de la Casa Blanca no només té a veure amb el comerç, la inversió o la tecnologia, sinó també cada vegada més amb el coneixement.
Es presta especial atenció a les armes espacials.
“Si la dissuasió fracassa, estic convençut que… si ens enfrontem a un igual o gairebé igual haurem de de lluitar per la superioritat espacial”, diu el general John Raymond, comandant en Cap del Comando Espacial de la Força Aèria.
L’any passat, Trump va decidir establir un nou departament dins de l’exèrcit: la Força Espacial dels Estats Units.
Una guerra preventiva no està exclosa. Bob Work, exviceministre de Defensa, assenyala que la Xina està desenvolupant míssils que s’acosten als seus.
“Els Estats Units mai han hagut de lluitar contra un adversari capaç de llançar tan lluny i tan profusament com els Estats Units. L’ús de municions guiades en qualsevol guerra futura serà tan generalitzat i profund que tindrà molt sentit ser el primer a disparar”.
La segona via és el setge militar. Per al seu comerç exterior, la Xina depèn en un 90% del transport marítim. Més del 80% del subministrament de petroli ha de passar per l’Estret de Malacca (prop de Singapur), on els Estats Units hi tenen una base militar. Kissinger va dir una vegada: “controla el petroli i controlaràs les nacions”. En qualsevol cas, Washington pot tallar fàcilment els fluxos de petroli cap a la Xina. En l’actualitat, el país no té defensa contra això. Al voltant de la Xina, els Estats Units hi tenen més de trenta bases militars, instal·lacions o centres d’entrenament. El 2020, el 60% de la flota total dels Estats Units estarà estacionada a la regió. No és exagerat dir que la Xina està envoltada i encaixonada. Imaginin el que passaria si la Xina instal·lés una sola instal·lació militar, sense esmentar una base, prop dels Estats Units.
En aquest context, el desenvolupament de petites illes al Mar de la Xina Meridional hauria de ser vist així, com les reivindicacions d’una gran part d’aquesta zona. El control de les rutes marítimes al llarg de les quals es transporten els seus productes energètics i industrials és de vital importància per a Beijing.
El parany de Tucídides
La Xina és una amenaça per a la supremacia estatunidenca. ¿Això conduirà inevitablement a un parany mortal, descrit per primera vegada per Tucídides? Aquest antic historiador grec explica com l’ascens d’Atenes va generar por a Esparta i va fer que anés a la guerra per evitar aquest ascens. L’historiador Graham Allison descriu com els darrers 500 anys hi ha hagut 16 períodes en què una potència emergent va amenaçar amb suplantar una potència governant. Dotze vegades això va acabar en guerra.
Tot i que la història no és una fatalitat, és un indicador important. En qualsevol cas, la superioritat militar duradora dels Estats Units és la garantia per a la preservació de la seva supremacia econòmica. Quan esmentem la supremacia econòmica estem parlant d’un negoci de bilions de dòlars, un negoci extremadament poderós que té un gran suport en la política de la Casa Blanca, independentment del president en exercici. Els molts bilions de beneficis no es lliuraran sense una lluita aferrissada. Com va dir Marx fa 160 anys:
“El capital no renuncia a guanys, ni a guanys molt petits”. Si el benefici és gran, “el capital produirà audàcia positiva” i si el benefici és molt gran, “no hi ha cap crim en el que tingui escrúpols ni cap risc que no corri”.
Alguns argumentaran que el poder d’extermini de les armes actuals s’ha tornat massa gran per arriscar-se a un conflicte a gran escala. Però aquest error de pensament ja es va cometre fa cent anys, segons Katrina Mason:
“Fa poc més de 100 anys, els comentaristes van predir que les armes de guerra s’havien tornat tan avançades tecnològicament i tan letals que ningú hi recorreria. Molts van manifestar que la implacable carrera armamentística formava part d’un esforç econòmic per estimular la base industrial domèstica, i van descartar que tal empenta portaria alguna vegada al conflicte. La primera guerra mundial els va demostrar que estaven equivocats en els dos sentits “.
Com es poden sotmetre a control democràtic els gegantins interessos econòmics perquè prevalgui el sentit comú i no el benefici? Aquesta és la pregunta clau per al futur.
Marc Vandepitte és un filòsof i economista belga, autor de nombrosos llibres sobre les relacions Nord-Sud, l’Amèrica Llatina, Cuba i la Xina.
Font original: Global Research