La majoria social espanyola sembla tenir una mirada i una consciència tan superficials que només és capaç d’observar i entendre els significatius esdeveniments actuals –revoltes a França i altres països, brexit, procés català…– com a fets aïllats que no tenen cap relació entre si. És com si algú oblidés que les nostres Illes Balears són tan sols els emergents d’una plataforma comuna. És cert que els omnipresents grans mitjans ens presenten aquests esdeveniments de la manera que convé a les grans corporacions que en són propietàries. Però no ho és menys que hi ha una greu responsabilitat personal. La que Antonio Gramsci qualificava com a conformisme, consentiment i submissió que fan possible l’hegemonia i la dominació. Pel que sembla és massa esforç treure temps per cercar fonts independents d’informació.
Tanmateix, no caldria massa esforç per adonar-se que sota els tres esdeveniments que donen títol a aquest article –i sota molts altres– hi ha una arrel comuna: la rebel·lió contra la creixent desigualtat o, el que es el mateix, contra l’accelerat procés de concentració dels diners i centralització del poder. Concentració i centralització que Albert Einstein va qualificar ja en la seva època com “el més gran dels mals”. Concentració i centralització en una Fed (Reserva Federal) que fa i desfà al seu gust sense cap control polític. Concentració i centralització en una troica europea (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional) que no ha estat escollida per cap dels manifestants amb armilles grogues, ni per cap dels britànics que van votar a favor de brexit, ni per ningú de nosaltres –encara que ens en oblidem o fins i tot no en siguem conscients. No han estat votats per cap europeu però imposen la seva voluntat i les seves condicions a tots els nostres estats. Concentració i centralització a Madrid, des d’on, fidels als dictats de Brussel·les i al seu propi tancament, els “democràtics” i “magnífics” partits constitucionalistes han tombat totes les mesures progressistes i socials que el “colpista” Parlament català havia aprovat.
És veritat que cap dels grans mitjans ens explica com el 1913, violant la constitució estatunidenca, la Fed va passar a mans privades en una magistral però perversa operació. Ni que després de la “crisi” del 2008, se li va aconseguir fer, per primera i única vegada, una auditoria. Sobre ella el senador Bernie Sanders va afirmar: “la primera auditoria integral de la Reserva Federal va treure a la llum impressionants detalls nous sobre com els Estats Units van subministrar uns colossals 16 bilions de dòlars en préstecs secrets per rescatar bancs i negocis estatunidencs i estrangers durant la pitjor crisi des de la Gran Depressió”. I això és només el que s’ha aconseguit documentar. El prestigiós investigador James Felkerson (amb el qual hi col·laboren economistes com Joseph Stiglitz o Paul Krugman), assegura que hauríem d’estar parlant de gairebé el doble. Els grans mitjans no ho diuen, però per conèixer semblant lladronici, realitzat en una mica més de dos anys, n’hi hauria prou amb llegir una mica, llegir alguna documentació honesta i seriosa. I per prendre consciència de la magnitud d’un espoli com aquest n’hi hauria prou amb recordar que, per exemple, l’ingent malbaratament armamentístic anual mundial s’ha disparat en aquests últims anys a “només” 1,73 bilions de dòlars. És igualment veritat que tampoc ens expliquen res sobre aquests elitistes poders que campen al seu aire des de Brussel·les. Però tampoc calen grans esforços per conèixer qui és aquesta gent i per saber a qui obeeixen.
Encara que el que passa a Espanya és tan primitiu, tan revestit d’un patrioterisme ignorant dels grans interessos que s’amaguen darrere la màscara de la defensa de la “sacrosanta” unitat pàtria, que ja vaig arribar fa temps a una trista conclusió: no val la pena cansar-se exposant arguments. No val la pena, perquè “Espanya no té remei”. Crec que amb aquest terrible títol d’un llibre clarivident, Pere Sampol ho va resumir magistralment. Jo no sóc capaç d’explicar-ho millor ni amb un llarg paràgraf. Quan la catalanofòbia, atiada pels grans mitjans, arriba a convertir-se en la principal clau per decidir les eleccions andaluses, ja no serveixen de res ni el raciocini ni les paraules. És l’hora de les passions irracionals. És l’hora d’una nova croada en la qual, a mig o llarg termini, molt probablement els nous creuats acabaran com els anteriors: perduts en les seves pròpies contradiccions. I a nivell mundial, l’elit globalista occidental se sent, pel que sembla, intocable. Però s’equivoca de ple. Oblida una constant històrica: no hi ha cap Bastilla que no pugui ser presa.