Washington, 4 de desembre de 2025. Signatura de l’acord de pau entre la República Democràtica del Congo (RDC) i Rwanda: un pas més en la construcció del mite de Donald Trump com a «artífex de la pau»?
Per fi ha arribat el moment tan esperat: els presidents Félix Tshisekedi i Paul Kagame han ratificat l’«acord de pau» signat a Washington el mes de juny passat, sota la mirada del president Donald Trump. El document rubricat porta per títol: «Acords de Washington per a la pau i l’estabilitat». Per tant, no es tracta encara d’un «acord de pau definitiu», com caldria esperar.
Els textos signats no contenen cap mecanisme vinculant. Per exemple, no es preveuen sancions en cas d’incompliment dels compromisos, com la retirada de les tropes ruandeses de la RDC, una expressió rebutjada per Rwanda, que ha preferit i imposat la vaga denominació de «aixecament dels seus dispositius defensius».
Per tant, sembla que el cap d’Estat congolès ha signat a contracor, ja que havia posat com a condició prèvia per a qualsevol signatura amb Rwanda la retirada de les tropes ruandeses del territori congolès. Però hi ha motius per a l’esperança, com ha donat a entendre el president Trump, que, en resposta a la pregunta d’una periodista, ha insinuat que aquesta retirada es produirà molt ràpidament.
Cal recordar que aquest acord de Washington forma part de dos processos complementaris: el de Washington (Rwanda-RDC) i el de Doha (RDC-AFC/M23). Per tant, pot considerar-se com un resultat parcial d’aquests dos processos.
La cimera tripartita de Washington del 4 de desembre de 2025 tenia per objecte ratificar un acord d’integració regional els contorns de la qual continuaven sent vagues o no s’havien revelat el dia abans de la signatura.
També cal preguntar-se qui és el guanyador i qui el perdedor d’aquest acord entre les dues parts.
L’aspecte econòmic, el més important a ulls de Washington, és el primer punt que s’aborda.
Aquesta nova arquitectura, denominada en anglès «Washington accords for peace and stability» (Acords de Washington per a la pau i l’estabilitat), agrupa els textos ja rubricats els darrers mesos, com la Declaració de Principis del 25 d’abril de 2025 i l’Acord de Pau del 27 de juny de 2025, així com documents més recents, com el marc d’integració regional que s’està ultimant.
L’objectiu declarat és unificar aquests instruments en un únic mecanisme més ampli, que emmarcaria els compromisos polítics, de seguretat i econòmics de tots dos països.
A continuació ve l’aspecte de la seguretat, considerat «opcional», la qual cosa suscita incomprensió i sorpresa.
En ell s’observa el clar compromís de la RDC amb la neutralització de les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR), condició sine qua non de Rwanda, però una promesa difusa sobre la retirada de les tropes ruandeses de la RDC, condició exigida per aquest país durant les negociacions.
De fet, en aquests dos punts, el preàmbul de l’acord de pau presentat a Washington reafirma el compromís de la RDC i Rwanda de respectar la seva sobirania i integritat territorial, així com de donar prioritat a una resolució política de les seves diferències. La qual cosa és lògic i comprensible en tals situacions. Però el més sorprenent són els compromisos de cada part per a detallar i concretar els compromisos enunciats al preàmbul:
En primer lloc, la RDC es compromet a neutralitzar els elements de les FDLR. Rwanda i diversos països de la regió hi participaran, amb un mecanisme internacional de seguiment.
En segon lloc, Rwanda ha admès que s’està considerant «l’aixecament de les seves mesures defensives», expressió que en realitat significa «retirada de les seves tropes de la RDC». Aquesta retirada començarà una vegada que es consideri efectiva la neutralització de les FDLR. Tanmateix, mai considerarà que les FDLR han estat completament neutralitzades per la RDC, ja que les crea cada vegada que ho necessita, per exemple, quan retorna a Rwanda elements de les FDLR, per les bones o per les males, per a armar-los i enviar-los de tornada a la RDC, la qual cosa li serveix de pretext per a envair i ocupar el país.
Això significa que Paul Kagame mai retirarà les seves tropes de la RDC, malgrat aquest «acord de pau». La RDC ha estat enganyada, mentre que Rwanda ha obtingut més del que demanava.
Per tant, l’acord de pau es va concloure quan Rwanda no havia retirat les seves tropes del territori congolès i continuava dirigint les operacions de l’M23 a les zones ocupades, en flagrant violació de la resolució 2773 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
A més, per a burlar-se de l’opinió pública, Rwanda presenta una evidència que ningú, i menys encara la RDC, ha reivindicat ni pot reivindicar com «la seva principal concessió» per a aconseguir aquest acord.
De fet, el ministre d’Afers exteriors de Rwanda, Olivier Nduhungirehe, declara: «Rwanda insisteix que les seves mesures defensives, situades en el seu territori, només s’aixecaran després que el Govern congolès hagi neutralitzat les FDLR, de conformitat amb les disposicions de l’acord de Washington». Ningú ha demanat a Rwanda que retiri les seves tropes de la frontera, i molt menys ha indicat on haurien de desplegar-se.
Pel que fa als Estats Units, iniciadors i mediadors d’aquests acords, estan lluny de voler restablir la legalitat internacional a la regió dels Grans Llacs; aquests acords són el resultat d’interessos estrangers motivats per vel·leïtats geoestratègiques. Per a convence’s d’això, n’hi ha prou amb veure on es va signar aquest acord: no a la Casa Blanca, sinó en un edifici anomenat «Institut Donald J. Trump per a la Pau ». Tot un símbol!
Què hi ha de la pau a la regió després de la signatura d’aquest acord?
Més de 10 milions de congolesos i congoleses han perdut la vida per l’únic «delicte» d’haver nascut en una terra beneïda per Déu, una terra de l’est rica en minerals estratègics.
Per a la RDC, el retorn de la pau a l’est del país exigeix l’adopció de sancions severes per part de la comunitat internacional amb la finalitat de garantir la retirada de les forces estrangeres, en particular de Rwanda, i el desmantellament de les administracions paral·leles il·legítimes, de conformitat amb la resolució 2773 del Consell de Seguretat. De fet, la situació a les províncies de Kivu del Nord i Kivu del Sud s’assembla actualment a una «annexió de facto».
Aquest acord no canviaria en res la sort de milions de congolesos desarrelats, famolencs i privats dels seus drets fonamentals.
Pel que fa a Burundi, hauria de ser conscient que és el pròxim objectiu de Paul Kagame i de les potències que l’utilitzen. Ja és en el punt de mira de Paul Kagame, franctirador en la desestabilització d’Estats, malgrat o a causa d’aquest acord de pau made in Washington.
Burundi és el més vulnerable, però també el més molest per al projecte hegemònic de Paul Kagame i els seus acòlits a la regió. A diferència d’altres Estats de la regió, no té ambicions expansionistes ni interessos econòmics directes en el conflicte.
Si Rwanda aconseguís consolidar la seva influència o controlar tot el Kivu, es crearia un important desequilibri estratègic a les fronteres de Burundi. Burundi considera que el grup armat RED-Tabara (Resistència per un Estat de dret a Burundi) ha estat creat, secundat i utilitzat per Rwanda com a instrument de desestabilització contra el seu Govern.
Burundi és ara un model de resiliència política i diplomàtica, capaç de transformar el seu propi i complex passat en una força d’estabilitat regional. Aquesta situació irrita i molesta el general Paul Kagame i altres defensors de «l’imperi Hima-Tutsi» en construcció.
Pel que fa a Tanzània, aquest país, considerat durant molt de temps el més estable i democràtic de la regió des de la independència amb Julius Nyerere, sempre ha tingut al capdavant un lideratge savi, visionari i panafricà, per la qual cosa és susceptible de resistir el nou ordre geoestratègic que les potències econòmiques estan imposant a la regió amb Paul Kagame com a agent.
Els esdeveniments que van envoltar i van seguir a les darrers eleccions van demostrar que Tanzània estava ara condemnada a sotmetre’s a aquest ordre o a ser desestabilitzada fins a convertir-se en un espai caòtic, a imatge de la Líbia de Moammar al-Gaddafi.
Després d’escapar d’aquest primer intent, ara Tanzània hauria d’unir els seus esforços als d’altres països de la regió amenaçats, com ella, a saber, la República Democràtica del Congo i Burundi, per a resistir plegats aquesta amenaça. Per tant, hauria de formar amb ells una aliança defensiva en tots els àmbits.
A mode de conclusió, no podem sinó fer una crida als actors i observadors afectats per aquesta situació.
Als polítics congolesos, especialment als que es consideren de l’oposició l’únic projecte polític de la qual, per al poble i l’Estat congolesos, és el derrocament del president en exercici, Félix Tshisekedi, els demanem que no el condemnin sistemàticament per haver acceptat signar aquest acord de pau que no porta la pau. Més aviat haurien de comprendre que el Govern està compromès amb aquest procés iniciat per la primera superpotència mundial, al qual pocs governs poden resistir-se, en lloc de presentar-lo com a «derrotista i incompetent».
En aquesta guerra, en la qual la RDC es troba clarament en una posició de feblesa militar, no s’hauria d’exigir que la seva veu compti tant com la de l’enemic, que és militarment fort, com Paul Kagame amb el seu M23/AFC, que ha conquerit dues províncies i continua avançant. Per contra, cal contribuir al fet que la RDC, com a Estat, pugui gestionar adequadament aquesta situació sense precedents per a obtenir un mínim de beneficis per a les poblacions de l’est del país, que porten molt temps patint.
Als ruandesos, víctimes de Paul Kagame, de totes les ètnies, els fem una crida perquè pensin en el després de Kagame, perquè ell no és etern. Aquest «després de Kagame» ha de marcar el retorn de la democràcia a Rwanda després de més de tres dècades, la fi de l’apartheid instaurat per Kagame per a afavorir la seva camarilla i discriminar la majoria de la població, mantinguda en la misèria, la fi de la impunitat i el regnat de la justícia en un Estat de dret.
Fem una crida als poderosos lobbies de Paul Kagame a Occident i als responsables polítics de les potències occidentals perquè s’adonin que el seu protegit ja no serveix als seus interessos a la regió, sinó que contribueix a desacreditar-los davant els pobles dels països que els interessen econòmicament i geoestratègicament.
Haurien d’abandonar el dictador Paul Kagame, que està arribant al final del seu mandat, i apostar per altres actors ruandesos més recomanables, que no en falten. Per a això, aquests lobbies haurien fins i tot d’accelerar la fi de Paul Kagame per a garantir els seus interessos a la regió, fins i tot després del parèntesi de tres dècades de Paul Kagame.
Font: Echos d’Afrique
Foto: Washington, 4 de desembre de 2025. Signatura de l’acord de pau entre la República Democràtica del Congo i Rwanda
« Notre invité » rep el geopolitòleg i escriptor Patrick Mbeko (La Nouvelle Chaîne africaine, 05.12.2025)