Del llibre L’hora dels grans “filantrops” de Joan Carrero, gener 2012
pp. 144-148
Els governants africans nacionalistes, disposats a reivindicar i defensar la seva sobirania sobre els recursos del seu propi país (com ho va ser ja Patrice Lumumba), al costat de les noves potències emergents, que tenen grans necessitats d’aquests recursos i de pactar amb aquests governants africans nacionalistes, són els grans obstacles per al projecte que Occident té no només per a l’Àfrica sinó també per a una hegemonia mundial. És un Occident totalment submís als grans interessos anglosaxons, un Occident que es presenta com “el defensor” de la democràcia i els drets humans a l’Àfrica i que pretén ser ell mateix “la comunitat internacional”.
Ai dels països africans en els quals últimament Estats Units posa la seva generosa mirada! Ai dels governants africans als quals Estats Units no considera “fiables” (és a dir, totalment submisos)! Abans, les rebel·lions dels pobles que aspiraven a la democràcia i a la llibertat eren ofegades en sang pels dictadors. Ara, aquests pobles han d’enfrontar-se, a més, a “la comunitat internacional” que ve a “alliberar-los”. Els conflictes reals existents en aquests pobles són la fissura utilitzada una vegada i una altra pels “alliberadors” occidentals per desplegar les seves “intervencions humanitàries” i fer-se amb el control de regions cada vegada més extenses. Utilitzen i manipulen el descontentament dels pobles en benefici propi.
En un recent article titulat “Líbia i el món del petroli”, Noam Chomsky afirmava: “El món del petroli ofereix una guia útil per a les reaccions occidentals davant els notables aixecaments prodemocràtics al món àrab. Al dictador ric en petroli que és un client fiable se li dóna virtual llibertat d’acció”. Després d’analitzar a continuació la tolerància estatunidenca amb els règims petroliers amics així com el seu control i manipulació de les revoltes a Egipte i Tunísia, conclou: “Documents interns britànics i estatunidencs insisteixen que el virus del nacionalisme és el major temor, ja que podria engendrar desobediència”. És la mateixa anàlisi que, en un article titulat “Missió canvi de règim”, va realitzar Pepe Escobar a partir del recent conflicte a Líbia:
Pel que fa al Pentàgon, Gaddafi és una molèstia seriosa. Bloqueja el “progrés” de l’Africom; està a càrrec d’un tros estratègic de la Mediterrània; i ha fet acords amb la Xina. Com a nacionalista amb tendència panafricana, que permet la Xina l’accés al Mediterrani, és el màxim flagell per als plans del Africom de militaritzar Àfrica en benefici dels EUA Per tant, el mínim que es pot fer és aïllar-lo.
[…] Tant com Líbia permet al comerç xinès l’accés a la Mediterrània Sud, Síria permet a l’Armada Russa l’accés al Mediterrani Oriental.
Els plans del Pentàgon/OTAN/Africom són i sempre seguiran sent els mateixos. Impedir una veritable emancipació del món àrab. Impedir una veritable emancipació i unitat d’Àfrica. Malgrat tots els seus seriosos defectes com a governant, Gaddafi constituïa un mal exemple. Davant l’espantós xantatge del Fons Monetari Internacional als països africans pobres, Gaddafi va finançar projectes africans de desenvolupament.
No només es tracta de Líbia, ni molt menys. És el missatge per a l’Àfrica de les elits governants de Washington –i de les seves satrapies a Londres i París: Volem la subjugació militar total d’Àfrica i el control dels recursos naturals d’Àfrica. Si seguiu fent acords amb la Xina, això és el que us passarà. Amb l’OTAN com a Robocop global, res ens pot aturar, amb o sense canvi de règim, però sempre sota cobertura de la farsa.
Estats Units s’ha desentès d’algunes de les revoltes populars a favor de la democràcia que estan sorgint als països del Magrib i de l’Orient Mitjà i fins i tot ha col·laborat en la desactivació o fins i tot el mateix aixafament d’algunes d’elles. No obstant això, a Líbia ha aconseguit que una incipient revolta popular s’hagi convertit en una revolució armada d’una manera increïblement ràpida. No en va estava sent ja preparada a París des del 21 d’octubre de 2010, segons va revelar el periodista Franco Bechis a finals de març del 2011. S’ha aconseguit convertir aquesta revolta en una guerra civil que “exigeix” una urgent “intervenció” de la “comunitat internacional”. Però, és clar, les reserves petrolíferes de Líbia, de gran qualitat, són la més grans d’Àfrica, doblen les dels Estats Units. Són a més de molt fàcil extracció. Per afegiment, tal com proven els cables de WikiLeaks, era creixent el malestar estatunidenc enfront de les condicions que darrerament anava imposant Líbia per la seva comercialització.
I sense arribar al magnicidi i a les “intervencions humanitàries” que deixen gairebé sempre un incomptable nombre de víctimes civils, hi ha els embargaments i moltes altres mesures de pressió i xantatge econòmic que debiliten i fins i tot fan caure els governs. Hi ha també l’altra nova i molt efectiva arma, la més recent: els tribunals “internacionals”. Tribunals que en realitat no haurien de ser qualificats d’internacionals sinó d’occidentals. Cada vegada són més temibles per a aquells líders africans que pretenguin desfer-se de les urpes de la “comunitat internacional” i mantenir una certa autonomia, però no molesten mai als lacais i esbirros d’aquesta comunitat, encara que es tracti dels més sanguinaris criminals, com Paul Kagame.
Referint-se al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, algú tan autoritzat com Ramsey Clark, attorney general (ministre de Justícia) de Kennedy i Johnson, i artífex de la Llei de Drets Civils dels negres, va arribar a dir: “Estats Units ha impulsat la creació d’un tribunal contra els seus enemics a Rwanda. Aquesta forma de procedir no és altra cosa que fer la guerra per altres mitjans”. El vaig analitzar ja en el primer volum. I en el tercer dedicaré un capítol específic a aquest Tribunal. Pel que fa al Tribunal Penal Internacional, ens trobem amb una paradoxa. D’una banda, els Estats Units ha estat des del començament absolutament reticent a ell, de fet no ha arribat a reconèixer-lo i no permetrà mai que jutgi ni a un sol estatunidenc. Però de l’altra, ho està utilitzant per fer seure a la banqueta els presidents africans “incòmodes”. Pel que fa a la gran farsa de la inculpació del president del Sudan, Omar al-Bashir, pel Tribunal Penal Internacional, i respecte al penós paper del fiscal Luis Moreno-Ocampo en particular, és d’obligada lectura el llibre Al-Bashir & Darfour: la contre-enquête del qual és autor el periodista d’investigació Charles Onana, al qual em vaig referir repetidament en el primer volum d’aquest treball, donades les seves importants contribucions en la denúncia de les causes del conflicte de l’Àfrica dels Grans Llacs, així com els llaços que, en aquesta tasca, ens lliguen a ell.
I hi ha l’altra conseqüència col·lateral de totes aquestes agressives mesures: la capacitat d’espantar i dissuadir qualsevol governant africà que tingui l’atreviment, o tan sols la vel·leïtat, d’acostar-se a la Xina o a una altra potència mitjana no grata a Occident. Aquesta ostentosa impunitat dels governants africans aliats dels Estats Units i aquestes descarades agressions als indòcils és ben “persuasiva”. Cal ser un veritable heroi per assumir el risc d’enfrontar-se a tota aquesta parafernàlia d’agressions. Tot aquest creixent despotisme anglosaxó a l’Àfrica va tenir el seu inici en l’agressió a Rwanda l’1 d’octubre de 1990 i en la creació del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda a la fi de 1994. Robin Philpot veia amb tota claredat ja el 2003 aquesta funció dissuasòria que té l’acusació de genocidi, columna vertebral del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda: “Es tracta d’una mordassa! Una mordassa que agrada evidentment al Règim de Kigali, però també i sobretot interessa a certes grans potències, amb els Estats Units al capdavant, que la branden com una arma de destrucció massiva contra tot dirigent africà o tot règim recalcitrant d’Àfrica. ‘Ha vist el que els ha passat a Habyarimana i a Rwanda? ‘El mateix pot succeir-li a vostè!’”.
En una entrevista a Saïf Al-Islam, fill del coronel Moammar al-Gaddafi, el periodista Jean-Philippe Rémy li preguntava: “Com viu vostè el procés que el Tribunal Penal Internacional ha llançat en contra seva?” I aquesta era la lúcida resposta de Saïf al-Islam Gaddafi, una resposta que ho diu tot sobre aquests “tribunals”: “Fa dos mesos, ens trucaven de diversos països per dir-nos: Si vostè se’n va a l’exili, nosaltres aturarem el procés i les demandes judicials, i tot això es resoldrà i no tindrà problemes. Això vol dir que no és un veritable tribunal. És una eina per posar-nos sota pressió”. La manipulació és tan descarada que a principis de juliol del 2011 la Unió Africana va decidir enfrontar-se al Tribunal Penal Internacional.
La Unió Africana va trobar el coratge per rebutjar l’execució d’una ordre de recerca i captura contra el líder libi Moammar al-Gaddafi emesa pel Tribunal Penal internacional (CPI) [sigles en anglès], el qual sembla tenir una política d’acusar “només a africans”. El president de la UA va qualificar les acusacions del Tribunal com a “discriminatòries” perquè ignoren els crims d’Occident a l’Afganistan, el Pakistan i l’Iraq. Xina ha rebut la visita del president sudanès Omar al-Bashir, un altre blanc de les ordres d’arrest del Tribunal.
La Unió Africana ha demanat a tots els seus 53 membres que no es dobleguin davant l’Ordre de recerca i captura del Tribunal Penal Internacional contra el líder libi Moammar al-Gaddafi. El Tribunal Penal Internacional, o Cort Penal Internacional, mai ha acusat a ningú que no fos africà, i molts la consideren un instrument d’Estats Units. L’Administració Obama dóna suport constantment al Tribunal de boca, tot i que els Estats Units no n’és un membre i ha rebutjat que les seves pròpies polítiques i Forces Armades hagin de retre comptes a cap autoritat externa.
La Unió Africana, reunida a Guinea Equatorial, va afirmar que l’acusació del Tribunal contra Gaddafi per presumptes “crims contra la humanitat” complica la tasca d’aconseguir un alto el foc a Líbia. Dues vegades, delegacions d’alt nivell africanes han intentat forjar un alto el foc, que protegiria els treballadors immigrants i als refugiats i permetria fer arribar l’ajuda humanitària a la població civil. Les dues vegades, els rebels i els seus patrocinadors europeus i estatunidencs van fer cas omís a la iniciativa africana, un desplegament d’arrogància occidental que va ser summament humiliant per a la Unió Africana. L’insult encara cou. Tot i que la Unió Africana no pot fer molt per impedir que l’OTAN bombardegi una nació africana a voluntat, la Unió Africana va decidir, finalment, que pot oposar-se al Tribunal Penal Internacional i als seus intents d’arrestar Gaddafi, que va ser president i gran benefactor de la Unió Africana.
I per posar el colofó a aquestes estratègies tan diversificades i complementàries, hi ha la funció de propaganda que compleixen les intervencions “humanitàries” i els tribunals “internacionals”: no només compleixen uns objectius militars, les primeres, i de coerció penal, els segons, sinó que a més, en ser presentades com a nobles missions alliberadores i justicieres, ambdues ocupen la important funció de sostenir en les societats occidentals aquestes “il·lusions necessàries”, expressió de Noam Chomsky i Edward Herman, de què el Sistema Occidental liderat per Estats Units és el millor dels mons. ¡Magnífiques estratègies! Només tenen un “problema”: són unes estratègies criminals. No sé si el Sistema Occidental és el millor dels possibles, però el conjunt de les estratègies sistemàtiques de les que se serveix per enganyar les seves pròpies societats és realment “genial”. No en va als Estats Units treballen 817.000 persones en aquestes estratègies i altres tasques semblants, com recordava qui és la cara més visible de Wikileaks, Julian Assange, en l’entrevista a El País a la qual em vaig referir a la introducció.