Un cop condemnats per les autoritats ucraïneses i empresonats per tortures sàdiques i violació de menors, els líders del tristament cèlebre Batalló Tornado estan lliures sota les ordres de Volodímir Zelenski.

Després de prohibir la pràctica totalitat de la seva oposició política, publicar una llista negra de periodistes i acadèmics estrangers acusats de fer “propaganda russa” i aprovar una llei que exclou el 70% dels ucraïnesos de la protecció laboral, el president ucraïnès Volodímir Zelenksi ha alliberat militants feixistes condemnats per alguns dels crims més atroços que ha vist el país des de la Segona Guerra Mundial.

Segons un informe de l’11 de juliol als mitjans de comunicació ucraïnesos, Ruslan Onishenko, comandant de l’ara dissolt Batalló Tornado, va ser alliberat com a part del pla del president Zelenski per alliberar els presoners amb experiència de combat. A més d’un compromís incommovible amb el feixisme, Onishenko és conegut com un sàdic psicòpata que va participar en agressions sexuals a nens, tortures brutals a presoners i assassinats.

L’alliberament d’Onishenko es produeix després que Zelenski ordenés el 27 de febrer l’alliberament d’altres antics membres de Tornado condemnats, com Danil “Mujahed” Lyashuk, un fanàtic de Bielorússia que ha emulat obertament l’ISIS i presumeix de torturar els captius per pur plaer. Segons el decret de Zelenski, als presoners amb experiència de combat se’ls permetria “compensar la culpa” lluitant als “punts més calents.”

Ja el 2015, quan l’Estat ucraïnès va donar suport oficial al seu Batalló Tornado, Onishenko va enviar missatges de text a dos companys “patriotes”, Voldomor i Svetlana Savichuk, proposant a Svetlana Savichuk “xuclar-me la polla davant dels nens [petits]” (veure captures de pantalla de la conversa aquí). També va demanar a Savichuk que fes actes lascius amb els seus fills per al seu plaer visual, malgrat la magnitud dels seus crims, que incloïen tortura, assassinat, violació –inclosa la de nens–, segrest, amputació i més, Onishenko va ser condemnat a tan sols 11 anys de presó l’11 d’abril del 2017.

Ara, després de complir només cinc anys de la seva condemna, el depredador convicte ha estat alliberat per un president aclamat pels mecenes occidentals com a defensor de la democràcia.

El moviment de Zelenski no és només un senyal de desesperació mentre el seu exèrcit és reduït per les forces russes a l’est. Estén la virtual impunitat de què han gaudit els batallons ucraïnesos infestats de criminals i neonazis durant més de vuit anys com a executors oficials del règim posterior al Maidan.

Mentre les unitats regulars deserten després del Maidan, els batallons omplen el buit

El febrer del 2014, quan el cop d’estat de l’Euromaidan, recolzat pels Estats Units, va expulsar el president democràticament elegit d’Ucraïna, el nou règim de Kíev es va enfrontar a una crisi. Arreu del país, les unitats militars i els governs locals seguien plens de russos ètnics i altres elements suposadament “antipatriòtics”. Els polítics d’ètnia russa, la majoria de l’est, van ser titllats de “diputats radicals” i segrestats, perseguits o forçats a fugir.

El 23 de febrer del 2014, Oleksandr Valentynovych Turchynov es va convertir en el president en funcions d’Ucraïna i va promulgar una àmplia legislació sense un mandat electoral o constitucional. Al llarg d’Ucraïna, la majoria dels ciutadans es van negar a reconèixer la legitimitat del nou règim colpista. Les zones a l’est del riu Dnièper, habitades per un gran nombre de russoparlants, jueus, musulmans i altres minories nacionals, aviat es convertirien en objectiu de paramilitars de dretes com el batalló Tornado d’Onishenko.

A les ciutats orientals de Lugansk, Donetsk, Mariúpol, Odessa i Kharkiv, els residents van assetjar els edificis del govern local i dels serveis de seguretat ucraïnesos per pressionar per un referèndum d’independència. Ni els militars locals ni la policia van intentar detenir aquests manifestants.

Segons un informe militar estatunidenc de 2016:

“Certament, les forces prorusses no van trobar resistència armada al principi. De fet, la veritable situació sobre el terreny era fins i tot pitjor. Segons el ministre de l’Interior ucraïnès, fins al 70% de la policia de la regió havia permès o ajudat activament les preses d’edificis.”

Quan el govern posterior al Maidan es va negar a concedir a aquests ciutadans un referèndum o una representació significativa al govern, dues de les regions de l’est, Donetsk i Lugansk, van declarar la seva independència.

La crisi de legitimitat del govern posterior al Maidan va augmentar quan les unitats militars ucraïneses enviades a Donetsk per sufocar la rebel·lió van acabar desertant al costat dels colpistes anti-Maidan. Desesperat per salvar el seu nou règim, el president interí no elegit Oleksandr Turchynov va anunciar operacions antiterroristes a gran escala per “sufocar els terroristes” a l’est. Tanmateix, els militars ucraïnesos es van mantenir obstinats, negant-se en gran mesura a seguir les ordres de Kíev.

L’abril del 2014, la 25ª brigada aerotransportada de les Forces d’Assalt d’Alta Mobilitat de les Forces Armades d’Ucraïna va ser enviada a Donetsk per emprendre la guerra contra els seus residents. Tot i això, en paraules de l’amargat president interí Turchynov el 17 d’abril de 2014 a la Rada Suprema, “la 25ª brigada aerotransportada separada, els militars de la qual van mostrar covardia i van lliurar les armes, serà dissolta… El Ministeri de Defensa ha rebut aquesta instrucció.”

Turchynov va enviar la corresponent ordre a la Fiscalia General exigint el càstig penal dels militars desobedients. Tot i que el Ministeri de Defensa ucraïnès va negar que la brigada desertés al costat dels separatistes, els tancs de la unitat van començar a enarborar la bandera de la República Popular de Donetsk (RPD), com van informar fins i tot els principals mitjans de comunicació occidentals.

Dies després que el president interí “dissolgués” la 25ª Brigada, el recentment instal·lat “vicegovernador” de Dnipropetrovsk va anunciar la formació de “forces especials” per “protegir la regió” de caure en “mans de Rússia”. Mentre que el salari mitjà dels ucraïnesos el 2014 era de 3480₴ (117 dòlars), els “voluntaris” d’aquests batallons, segons el vicegovernador de la regió de Dnipropetrovsk, Hennadiy Korban, rebien 29528₴ (1000 dòlars) al mes. Això és gairebé deu vegades el salari mitjà a Ucraïna.

Després de la pèrdua de parts de les regions de Lugansk i Donetsk i de tota la península de Crimea, Kíev va creure que la regió de Dnipropetrovsk, amb la seva gran població de parla russa, seria la següent regió a declarar la independència. En no poder comptar amb l’exèrcit ucraïnès ni amb l’actual força policial, que consideraven “infiltrada pels separatistes prorussos”, Kíev va recórrer oficialment a les forces paramilitars feixistes que van funcionar com a múscul de carrer durant el cop del Maidan.

El març del 2014, Kíev va aprovar una llei que establia una “guàrdia nacional” que havia de ser supervisada pel Ministeri de l’Interior. Amb el consentiment del llavors ministre de l’Interior, Arsen Avakov, el multimilionari ucraïnès Igor Kholmoisky va finançar la creació d’algunes de les forces de defensa territorial més notòries del país. El primer d’aquests “batallons policials especials”, Dnipro-1, va néixer de la fortuna de l’oligarca. Un dels diputats de Kholmoisky, Boris Filatov, va declarar que l’objectiu d’aquests batallons especials era “tornar a unir el país”.

En canvi, els batallons especials (Dobrobats) van reclutar el nucli d’activistes del Maidan que van lluitar contra la policia antiavalots del president deposat. Oleg Lyashko, un autoanomenat “diputat del poble” que va fundar el Partit Radical i va aparèixer a l’escenari principal durant les concentracions procop de l’Euromaidan, va intentar establir el seu propi Dobrobat anomenat “Ucraïna”. Com que Lyaschko no tenia diners per finançar un batalló formal, el seu grup va haver de fer una prova per aconseguir el suport dels oligarques, oferint-se com a voluntari per lluitar a la ciutat de Torez, a la regió de Donetsk.

Aleshores, Ruslan Onishenko era conegut com un delinqüent de carrera, amb tres condemnes per robatori, gamberrisme i empresonament il·legal (segrest) en el seu haver. Nascut com Ruslan Abalmaz, va adoptar el cognom de la seva dona, “Onishenko”, després de l’Euromaidan. Com a nadiu de Torez, es va convertir en una figura central en la “formació de prova” del nou batalló de Lyashko.

Tanmateix, el pla per recuperar Torez dels separatistes va fracassar, cosa que va portar Onishenko i el seu equip a fugir a la ciutat veïna de Dnepropetrovsk, llar del multimilionari Igor Kholmoisky. Finalment, amb el suport del ministre de l’Interior, Arsen Avakov, i del seu adjunt, el manipulador polític de dretes Anton Gerashenko, Onishenko va poder convèncer Kholmoisky que financés un nou batalló anomenat “Shaktorysk”.

El juny del 2014, es va iniciar una campanya de relacions públiques per al batalló Shaktyorsk a EspressoTv, el mitjà no oficial dels “batallons especials”, així com a UkroTV, en què s’exalçava Onishenko com “l’únic home que lluita per l’ànima del país”

Aquest mateix mes, els combatents de Shaktorysk es van sotmetre a un entrenament sota els auspicis de la prefectura de la policia regional. El 8 de juliol de 2014, la recentment encunyada unitat policial es va “graduar” oficialment i va jurar el seu càrrec abans de ser destinada a Mariúpol.

Segons l’exagent del Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU) convertit en alertador, Vassily Prozorov, “a partir de la decisió del ministre de l’Interior, Arsen Avakov, d’establir unitats especials de ‘patrulla’ policial dins de l’estructura del ministeri del Interior (MVD), aquestes divisions van començar a sortir com bolets després d’un dia de pluja”. Els batallons especials van passar de ser només dos els dies posteriors a l’Euromaidan a cinquanta-nou en diversos mesos.

Set dies abans de sortir del seu camp d’entrenament, els membres del batalló Shaktoyrsk van fer ostentació de les seves tendències sàdiques. L’1 de juliol, just una setmana abans que s’acabés l’entrenament de la unitat, un civil local anomenat Ruslan Kyrenkov estava visitant la casa d’un amic quan va ser abordat per “una banda d’homes amb armes”. El van treure de la casa, al·legant que era un separatista, i el van dur a una de les seves presons secretes, al soterrani. Tot i que el seu calvari només va durar dos dies, va dir a aquest reporter que “van semblar quinze dies”.

Kyrenkov va ser lligat a una cadira, mentre un membre emmascarat del batalló treia un bufador i li abrasava la carn del pit i els braços. Va ser torturat durant tres dies seguits. Encara avui porta les cicatrius de la tortura. “Abans eren molt més fosques”, va dir sobre les ferides de tercer grau, “però ara s’han aclarit”.

El Batalló Shaktoyrsk no era únic en la seva barbàrie. Molts dels batallons especials operaven amb total impunitat mentre els seus comandants es lucraven dedicant-se al contraban de pràcticament qualsevol bé, sabent que sempre podien establir un monopoli mitjançant la violència bruta.

Per exemple, el juliol del 2015, el Sector Dret tenia un càrtel de contraban de tabac a la ciutat de Mukachevo. Quan va esclatar un conflicte entre dues faccions de la unitat d’extrema dreta, es va produir un tiroteig i la policia va intentar intervenir-hi.

Segons la fiscalia local:

“L’11 de juliol, a Mukachevo, cap a les 14.00 hores, 20 persones armades vestides de camuflatge i amb les etiquetes “Sector Dret” i adhesius similars als seus automòbils van acudir a una cita amb els residents locals en una cafeteria per tal de repartir-se les esferes d’influència. Va esclatar un conflicte i els homes armats van començar a disparar amb armes de foc contra l’establiment esmentat. Segons la informació preliminar, 6 policies i 3 civils van patir ferides de bala de diversa gravetat. Cinc dels homes armats amb l’etiqueta ‘Sector Dret’ també van patir ferides.”

Tanmateix, els membres de Sector Dret van acabar escapant-se de la policia, que no va poder desarmar-los. Després que la policia perseguís la banda armada, Sector Dret va prendre represàlies prenent com a ostatge un nen de 6 anys. El 25 de juliol del 2015, després de no aconseguir desarmar Sector Dret, el ministre de l’Interior, Arseniy Avakov, va suspendre el cap de policia de Mukachevo. Ara la banda de dretes no només podia seguir amb les activitats de contraban de tabac sense l’assetjament oficial, sinó que podia decidir qui seria el següent a dirigir la policia local.

Juntament amb la total impunitat, els paramilitars de dreta van rebre un arsenal aparentment interminable d’armes per part dels Estats Units. El llavors comediant Zelenski es va burlar d’aquesta tendència en una de les actuacions còmiques televisades a nivell nacional. En una part especialment notable, Zelenski va interpretar un policia post-Maidan que tenia com a única qualificació per al treball ser el nebot del cap de policia.

A l’actuació de Zelenski, una desventurada unitat de policies principiants fa explotar accidentalment un costós tanc. “No es preocupin, els Estats Units el reemplaçaran”, declaren amb un lleuger encongiment d’espatlles.

Com a president, Zelenski sembla haver oblidat el dany causat al seu país per uns Dobrobats fora de control i que no rendeixen comptes, i ha autoritzat els seus continus excessos.

Tornado es forma enmig del fracàs militar

L’agost del 2014, el Batalló Xakhtyorsk de Ruslan Onishenko va participar en una altra malaguanyada operació del govern ucraïnès per recuperar una zona controlada pels separatistes, aquesta vegada a la ciutat oriental d’Ilovaisk. Al final, els Dobrobats ucraïnesos van ser envoltats per combatents de la Milícia Popular de Donetsk i es van veure obligats a avortar la seva missió. La dolorosa derrota va ser un factor important per forçar el govern colpista d’Ucraïna a negociar amb les repúbliques escindides del Donbass sota les directrius dels Acords de Minsk.

Curiosament, malgrat retirar-se amb la cua entre les cames, el batalló Xakhtyorsk d’Onishenko va rebre una felicitació del ministre de l’Interior, Arseny Avakov, per la seva suposada valentia a Ilovaisk. Tanmateix, només un mes després, el setembre del 2014, el president Poroixenko i altres membres del gabinet van prendre sobtadament la decisió de dissoldre Xakhtyorsk, acusant-lo de saqueig.

En una confusa declaració, Avakov va dir: “Mentre es combatia intensament a Ilovasky, el batalló Xakhtyorsk va ser dissolt sota les meves ordres a causa dels nombrosos casos de saqueig a Volnovakha i altres situacions en llocs propers”.

El batalló Xakhtyorsk es va dividir així en dos grups: un que es va autoanomenar “Santa Maria”, i un segon dirigit per Onishenko anomenat “Tornado”, format en gran part per residents pro-Maidan de Lugansk i Donetsk, així com per alguns estrangers.

Mentrestant, en el marc de quatre onades de mobilització el 2015, Ucraïna va intentar ampliar les seves forces armades regulars de 130.000 al “compte oficial” de 230.000. Tot i això, el caràcter aleatori del reclutament només va aconseguir atraure soldats incapaços de participar eficaçment en cap operació de combat. El març del 2015, Iuri Birukov, un dels assessors del llavors president ucraïnès i oligarca multimilionari Petro Poroixenko, va declarar a Facebook que Ucraïna va aconseguir reclutar un gran nombre d'”alcohòlics, esquius, drogoaddictes i imbècils.”

Només a la regió del Donbass, el 2015, les forces armades ucraïneses van registrar més de 16.000 casos de deserció. Algunes d’aquestes desercions es van produir després de l’aprovació d’una llei aquell any que autoritzava els oficials al comandament a disparar legalment als desertors.

El govern ucraïnès es va veure cada cop més forçat a recórrer a Dobrobats extremistes com Tornado i a líders psicòtics com Onishenko a la recerca d’ajuda per combatre els separatistes de l’est.

“Aquesta unitat està fora de control”: Funcionaris ucraïnesos i informes de drets humans patrocinats pel Departament d’Estat detallen l’increïble sadisme de Tornado

Tornado, igual que els altres Dobrobats, va reclutar una barreja de fanàtics d’extrema dreta i criminals endurits. Entre les seves files hi havia l’extremista bielorús Danil Lyashuk, que responia a l’indicatiu Mujahed i que ha fet afirmacions sobre la seva conversió a l’Islam i el seu suport a l’ISIS. Tot i que no és clar si Lyashuk va servir realment a l’ISIS, ha emulat obertament la gana de sadisme de la milícia islamista. En un enregistrament d’àudio del 2015, Lyashuk va proclamar: “sense tortura, la vida no és vida”. Això es va convertir en el seu lema.

Immediatament després de la seva formació oficial, alguns dels membres de Tornado van començar a vendre les seves armes al mercat negre. El 2 de novembre de 2014, sis combatents de Tornado van ser cridats per Kíev, desarmats i reassignats a la província oriental de Zaporizhya. Allà, van intentar extorsionar l’alcalde, Alexander Sin. Sin, tanmateix, es va mantenir ferm i va exigir el trasllat del batalló Tornado fora de la seva regió. Com calia esperar, Sin va rebre acusacions de corrupció, separatisme i traïció per part dels elements nacionalistes radicals, però al final va aconseguir que els extremistes fossin traslladats a la regió de Lugansk, que encara estava sota el control de Kíev el 2015.

El Grup de Drets Humans de Kharkiv va elaborar un informe en nom del Departament d’Estat dels Estats Units en què es detallava el terror imposat als vilatans per les “patrulles diàries” de Tornado a Lugansk:

“Persones vestides de camuflatge, que portaven metralladores, enfonsaven portes, irrompien en domicilis particulars, realitzaven registres (sense permís dels jutges), ‘requisaven’ objectes de valor, humiliaven i colpejaven els propietaris i amenaçaven de disparar-los. Van agafar persones als carrers i als llocs de control i, amb bosses al cap, les van portar als soterranis, on ‘van fer feines d’identificació del separatisme’ entre els residents del poble.”

L’informe encarregat pel Departament d’Estat continua:

“Molts homes van ser trets per la força de casa seva i portats amb escorta a l’edifici de l’hospital ferroviari de Novaya Kondrashovka. La majoria dels detinguts van ser alliberats, però hi ha hagut casos de persones que han desaparegut després de ser detingudes il·legalment pels combatents del batalló. Entre l’estiu del 2014 i finals del 2016, es van conèixer 11 casos de residents desapareguts de Stanytsia Luhanska.”

El 3 de gener del 2015, dos vilatans, Sergey Valuveskii i el seu amic, Kosta, van ser víctimes del batalló Tornado durant una visita rutinària a una botiga al poble de Mareko. Per a sorpresa dels vilatans, la botiga estava plena d’una columna d’homes vestits amb roba militar, amb la cara coberta, portant rifles automàtics completament carregats. Valuveskii va dir a un dels emmascarats de la botiga: “Estàs aquí amb una metralladora i presumint davant d’una noia”.

Amb aquest comentari, aparentment innocu, n’hi va haver prou perquè els milicians emmascarats traguessin Valuveskii i Kosta de la botiga i els copegessin fins a deixar-los sense sentit amb les culates de les seves metralladores. Finalment, els van ficar en una furgoneta i els van dur a un soterrani de l’hospital de Novaya Kondrashova. Després de dues setmanes de tortura, va tornar a casa tan desfigurat que la seva dona no el va poder reconèixer.

Mentre que Onishenko es troba ara en llibertat gràcies a l’ordre oficial de Zelenski, diversos vilatans de Lugansk que van provocar la ira de la seva unitat romanen a la presó pels motius més enganyosos. Un exemple especialment inquietant de la crueltat de Tornado es va produir després d’una explosió en un lloc de control de la ciutat de Stanitsa Luganskaya que va matar un soldat de 36 anys el gener del 2015. Un mes després de la mortal explosió, el batalló Tornado va detenir un jubilat de 65 anys anomenat Nikolay Ruban. Segons afirma Markiyan Lubkivsky, assessor del president de l’agència d’intel·ligència ucraïnesa SBU, el pensionista va ser sorprès “in fraganti” portant TNT i una metxa amagats en un pot de mel.

Nikolay Ruban va ser torturat posteriorment en una presó subterrània improvisada a càrrec del batalló Tornado, segons el relat d’un company de presó.

“Vaig veure aquest avi, que més tard va ser condemnat per portar un pot de mel en un control de carretera”, va dir l’excompany de cel·la al Grup de Drets Humans de Kharkiv. “També era al soterrani de Motobond al mateix temps que nosaltres estàvem detinguts. En primer lloc, l’avi va rebre una gran pallissa. Estava gairebé nu i completament descalç. La seva roba estava trencada. No parava de plorar i em demanava que li expliqués per què estava detingut. Venien a pegar-lo cada dues hores. Cada vegada venien persones diferents. Quan [un company de cel·la] i jo vam ser alliberats, ell seguia allà. També hi eren els altres presos. El que els va passar desrés, no ho sé. Quan es va saber que l’havien condemnat a 15 anys, em vaig quedar impactat”.

Ruban va ser traslladat aviat a la custòdia de l’SBU, on després d’un any, durant un judici molt sospitós en què l’única prova va ser la possessió d’un pot de mel, va ser condemnat a 15 anys de presó per cometre actes de terrorisme. Pel que sembla, també va confessar ser un espia rus que tenia contactes amb el Departament Central d’Intel·ligència de Rússia (GRU).

Un altre vilatà anomenat Sergey Petrinko va afirmar que el Batalló Tornado “se’l va emportar a ell i a un amic a plena llum del dia, a mitja tarda”. Al calabós del batalló, va perdre la noció del temps i va caure en un atordiment aterridor. “Alguns eren sempre allà”, va recordar Petrinko. “A alguns els portaven, a d’altres se’ls emportaven, a d’altres els rescataven”. També va declarar que les guineus del bosc havien desenterrat els ossos d’un altre conegut el cadàver del qual va ser llançat després de morir a la cambra de tortura de Tornado.

A més d’aquests actes de crueltat, els membres del batalló Tornado s’han vantat de l’extrema violència sexual, inclosa la violació de nens petits. Va ser l’afició de la unitat per la perversió el que probablement va motivar l’ordre del Ministeri de l’Interior del juny del 2015 de dissoldre-la.

Tanmateix, el govern ucraïnès es va endur una sorpresa quan es va adonar que, després de tot, no tenia autoritat per controlar aquests batallons. Després de l’ordre de dissolució i registre de les bases de Tornado, el viceministre de l’Interior, Anton Gerashenko, va aparèixer al Canal 112, favorable a l’oposició, per queixar-se dels paramilitars extremistes que ell mateix havia secundat. “Hi ha una ordre judicial per registrar la base on es troba el batalló Tornado”, va declarar Gerashenko. “Si algú es permet no complir l’ordre judicial, en aquest cas aquesta unitat està fora de control”.

Més tard, el 18 de juny del 2015, el fiscal militar en cap Anatoliy Matios va informar que els combatents de Tornado es van negar a desarmar-se i es van atrinxerar dins de la seva base en una escola de Severodonetsk.

Les autoritats ucraïneses van aconseguir finalment detenir Onishenko a l’aeroport de Donetsk. Els seus germans d’armes van respondre negant-se durant diversos dies a obeir les ordres de Kíev, impedint que els investigadors entressin a la base per fer registres i amenaçant amb la resistència armada si les forces de l’ordre intentaven fer-ho amb l’ús de la força.

Enmig de la crisi, Gennadiy Moskal, aleshores president de l’Administració Militar-Civil de Lugansk, va informar que els combatents del batalló Tornado havien pres posicions defensives i desplegat equip militar en preparació d’una batalla amb Kíev. Finalment, després de l’enviament d’altres unitats militars ucraïneses, el batalló rebel va ser sufocat finalment i els seus membres detinguts.

Una pel·lícula de terror de debò es desenvolupa al judici del batalló Tornado

Després de les detencions, el fiscal en cap ucraïnès va trobar proves dels horribles crims comesos per diversos membres del Batalló. Al telèfon de Daniel “Mujahed” Lyshook, el fiscal va trobar un vídeo (al minut 2:23) de dos membres més del batalló Tornado violant un tercer home en dos orificis diferents. Lyshook va afirmar durant el seu judici que va ordenar l’horrible violació perquè la trobava divertida.

Durant els judicis del 2016, una altra víctima segrestada va testificar que va estar encadenada a una bola groga gegant durant setmanes (veure després de la marca de 10 minuts). El procés judicial també va treure a la llum imatges esgarrifoses dels telèfons dels combatents del Tornado que mostraven dones desfigurades i cadàvers putrefactes embrutant les bases militars.

Al judici del batalló Tornado es van sentir les declaracions de 111 testimonis, juntament amb les proves disperses a les zones de Lugansk, almenys 80 cadàvers, atribuïbles a la violència de Tornado. Els jutges es van veure aclaparats per imatges de genitals mutilats, castracions i altres formes de tortura sexual.

Un testimoni va exhibir una cicatriu al braç: un penis i dos testicles gravats sàdicament al braç esquerre per un membre dels Tornados amb un ganivet. A la tribuna, una mare va ser obligada a escoltar el testimoni de com el seu fill va ser brutalment violat pel batalló abans de ser assassinat. Els testimonis van descriure com una nena de deu anys va ser segrestada per demanar un rescat i violada repetidament davant d’una càmera fins que va morir poc més d’una setmana després de ser capturada.

El govern de Kíev va reaccionar amb l’obligada condemna dels fanfarrons del Tornado, pintant-los com una trepa de pomes podrides que no reflectien el caràcter general dels militars ucraïnesos.

Tatyana Chornovil, activista de l’Euromaidan i exmembre del batalló ultranacionalista Aidar, es va dirigir al canal 112 poc abans del judici per fer una dramàtica declaració: “Els comandants de Tornado van ser detinguts i els seus telèfons mòbils incautats. Es tracta d’un vídeo de diverses orgies sexuals, de violacions i fins i tot diria que hi havia nadons nounats. Tinc entès que la mare d’aquest nounat va ser obligada a fer-ho sota l’amenaça de mort del seu fill. Hi va haver violacions de nenes menors d’edat. Aquests són animals, no persones.”

Ara, Zelenski deixa que els “animals” surtin de les gàbies a l’empara de la guerra.

Tot i que els membres de Tornado representen algunes de les bèsties més salvatges que han assetjat la població, 58 batallons més com aquest segueixen operatius arreu d’Ucraïna.

Esha Krishnaswamy és la conductora del podcast historicly. També ha escrit per a FAIR, criticant la cobertura dels mitjans de comunicació corporatius dels esdeveniments internacionals.

Font: The Grayzone

                 Danil "Mujahed" Lyashuk