Anonymous va aparèixer per primera vegada el 2003 en l’escenari d’Internet com un grup de hackers que defensava la llibertat d’expressió i que operava com un «cervell digital anarquista i global». És un instrument o una arma dissenyada per ser usada en la guerra de la informació. Té un avantatge, en molts casos és molt difícil de definir exactament qui l’ha utilitzat. Però no hi havia cap problema d’aquest tipus quan Anonymous va publicar un reportatge fotogràfic del 1993 amb Angela Merkel visitant el club juvenil Elbterrassen i reunint-se amb un grup de caps rapats i altres amics, un dels quals fa la salutació nazi.

Berlín va respondre amb les degudes explicacions, però no és el que ara importa. La publicació de les fotos donades a conèixer fa 12 anys ha tingut lloc just abans de la visita de la cancellera Merkel a Washington el 9 de febrer i després de la reunió entre la cancellera alemanya, el president francès, François Hollande, i el president rus Vladimir Putin a Moscou, que va durar moltes hores.

Anonymous ha preguntat si amb un polític que va ser membre de l’organització juvenil socialista de la RDA, una “espia de Berlín Oriental» i que es feia amb els nazis, s’hi podia confiar per dirigir Alemanya.

L’atac d’informació havia estat precedit per un esdeveniment important, la cancellera s’havia oposat a la idea de proporcionar armes letals a Ucraïna. Angela Merkel es va dirigir a la Conferència de Seguretat de Munic el 7 de febrer dient «El progrés que Ucraïna necessita no pot ser aconseguit amb més armes». Va reiterar aquesta postura diverses vegades durant una visita als Estats Units i Canadà. A Amèrica, el senador John McCain i Victòria Nuland, la secretària d’Estat Adjunta per a Assumptes Europeus i d’Euràsia, van respondre primer. El senador va comparar les converses d’Angela Merkel i François Hollande amb Vladimir Putin amb l’apaivagament de Hitler per part de Neville Chamberlain. La Sra Nuland, com sol fer, va utilitzar un llenguatge obscè per parlar del cap de l’Estat líder a Europa.

Cal assenyalar que des de fa molt temps els serveis especials nord-americans han estat recollint informació a fons per ser utilitzada d’una manera o altra contra la cancellera d’Alemanya. A l’octubre del 2013, es va saber que l’Agència de Seguretat Nacional va espiar el mòbil d’Angela Merkel i l’escàndol va esclatar al revelar que l’agència havia tingut la senyora Merkel sota vigilància durant més de 10 anys. La cancellera va dir que no s’ho esperava i no va insistir a exigir una disculpa, però va ser una violació greu de la confiança i es van haver de fer grans esforços per recuperar-la. Les paraules no van ser suficients. La situació dictava la necessitat de canvis. En aquells moments, la cancellera va aplacar la indignació amb dificultats. Washington no va fer cas del que va dir. La baralla per les escoltes telefòniques va ser silenciada sense que es fessin canvis.

Angela Merkel no ha estat el primer líder europeu d’esbrinar a la pràctica que Washington ha sufocat qualsevol expressió de «lliure pensament» per part dels líders europeus, sobretot quan es tracta de Rússia. Els exemples són ben coneguts.

Hongria, encapçalada pel primer ministre Victor Orban, va signar un contracte amb Rosatom de Rússia per completar la construcció de dos nous blocs d’energia per a la central nuclear de Paks Hongria, situada a 100 km de Budapest. Estats Units va imposar sancions contra Hongria. El senador McCain, un polític que sempre es precipita, va anomenar el primer ministre d’Hongria «un dictador feixista». Ara, el president Putin ha estat convidat per Orban per visitar Budapest el 17 de febrer …

L’administració nord-americana està frustrada per la posició de Milos Zeman, el president de la República Txeca, que s’atreveix a demanar proves que les tropes russes hagin envaït Ucraïna i demana als Estats Units i a la Unió Europea que aixequin les sancions. America està utilitzant els seus canals en aquest país per emprendre una campanya per desacreditar el seu president.

En els seus dies com a primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi solia dir que la comprensió mútua entre Rússia i els Estats Units era una peça clau per a l’estabilitat europea. Va dir que els EUA actuaven irresponsablement desplegant els elements de defensa antimíssils a Polònia i a la República Txeca, reconeixent la independència de Kosovo i empenyent Geòrgia i Ucraïna vers l’OTAN.

Strauss-Kahn, exdirector gerent del Fons Monetari Internacional, va ser víctima d’una provocació ben planificada i organitzada contra ell als Estats Units, quan va ser acusat de violar una cambrera d’hotel negra durant la seva estada a Nova York. Com a resultat, va haver de fer front a un judici als Estats Units. Més tard es va revelar que la cambrera havia mentit, però això no era important. Strauss-Kahn va perdre la seva posició en el Fons Monetari Internacional i va perdre la seva oportunitat de convertir-se en president de França.

Orban, Zeman, Berlusconi, Strauss-Kahn i ara Merkel, tots ells han esdevingut blanc d’atacs de precisió nord-americans duts a terme per armes d’informació contra aquells polítics europeus que es tornen massa independents sobre qüestions de política exterior, segons l’opinió de Washington.

L’establishment nord-americà creu que Europa ha de seguir la línia i la política dels Estats Units sense desviaments. En l’opinió que és la quinta essència de la cooperació transatlàntica. Immediatament després de la reunió de Merkel, el president dels Estats Units va dir complaentment en una entrevista a Vox que els EUA estan obligats a tenir «l’exèrcit més poderós del món.» Com també va dir que, «de tant en tant hem de torçar els braços dels països que no fan el que necessitem que facin». Ho va dir sense embuts, prou per no deixar cap dubte sobre la disposició dels Estats Units a torçar els braços de qualsevol aliat que mostri punts de vista sobre els problemes del món diferents de la visió dels Estats Units.

Ni els europeus ni els aliats nord-americans asiàtics (o vassalls?) han de tenir cap dubte sobre això. S’espera que el president turc Erdogan sigui el pròxim a qui li torcin els braços. No se li perdona que hagi signat l’acord del Corredor turc de gas amb Putin l’any passat. El rellotge no s’atura.