Ahir, com molts a Brussel·les, vaig passar hores intentant esbrinar com es trobaven els meus familiars i amics. Qui, per desgràcia, hauria pogut trobar-se en aquest metre maleït, que jo també agafo per anar al despatx d’Investig’Action? Qui, per desgràcia, hauria pogut trobar-se prop de l’Starbucks de l’aeroport, on solc prendre un te mentre espero l’embarcament del meu vol? Indagacions encara més angoixants si tenim en compte que la xarxa estava evidentment saturada. 

En definitiva, com molts a Brussel·les, vaig viure, durant un dia, el que viuen des de fa anys els iraquians, els libis, els sirians i, abans d’ells, els algerians. En haver estat en més d’una ocasió en llocs que havien estat bombardejats pels occidentals, sé com són les restes de cossos dislocats que ja ningú podrà tornar a abraçar. He vist allà el dolor d’aquells als quals se’ls arrabassa per sempre el seu marit, la seva dona, el seu fill.

Com molts a Brussel·les, vaig plorar i desitjava colpejar els criminals que van carregar contra tants innocents. Però el criminal no neix, es fa. I la qüestió més important és: com han arribat a això? Negar fins a aquest punt el valor de la vida de tants innocents! Fer-los patir i aterrir-los en comptes de lluitar –amb aquests innocents–­ contra la injustícia que ens colpeja a tots. Qui ha intoxicat aquests joves, qui els ha donat l’exemple de la violència, qui els ha sumit en la desesperació i, sobretot, qui els ha armat? Criminals, sí, però potser no són també en part víctimes, encara que aquest terme resulti xocant.

Així que, quan vaig veure que el nostre primer ministre Charles Michel declarava en conferència de premsa que els belgues havien d’unir-se i esquivava amb cautela la qüestió essencial: «Com hem arribat a això, qui són els responsables?», em vaig enfurismar amb aquest home hipòcrita que ens proposa només seguir com abans, quan la pregunta que es fa la gent és precisament «com evitar que això torni a passar? Quines polítiques aplicar per posar fi a aquest engranatge infernal?».

Creuen de veritat que la vigilància i la repressió impediran nous atemptats? Alguns, sí, però tots és impossible. Per això cal canviar de política. La seva política.

Einstein deia: «No es resol un problema amb els mateixos plantejaments que l’han creat». En efecte, no s’acabarà amb el terrorisme fins que no s’hagin debatut les seves causes profundes, per tal de dur a terme una veritable prevenció.

Senyor primer ministre Charles Michel, no li estic agraït. Perquè s’ha negat a plantejar les qüestions importants: Els Saud i Qatar han finançat els terroristes? Sí, els informes dels serveis estatunidencs ho afirmen. Estats Units va crear Al-Qaida? Sí, Hillary Clinton ho ha reconegut. La CIA va organitzar un camp d’entrenament a Jordània? Sí, el cèlebre periodista estatunidenc Hersh ho ha demostrat. Fabius va impulsar el terrorisme en declarar «Al-Qaida fa una bona feina»? Sí, mirin el seu vídeo de Marràqueix el desembre de 2012.

En general ¿Estats Units ha utilitzat l’anomenat terrorisme islàmic des de Bin Laden a l’Afganistan, el 79, fins a la Síria actual, passant per Bòsnia, Kosovo, el Caucas, Algèria, l’Iraq, Líbia i molts altres països? ¿No cal crear urgentment una comissió d’investigació sobre els vincles EUA – terrorisme i sobre el rerefons estratègic de tots aquests drames? ¿Vostè i Europa, seguiran sent el gosset falder d’Estats Units? Vostè s’entusiasma com un nen quan Obama el truca. Però, per què no denuncia la seva hipocresia davant d’aquestes guerres? Senyor Michel, quan penso en tot aquest sofriment que hauria pogut evitar-se, no li estic agraït.

És cert que vostè no és l’únic que utilitza la falsa retòrica.

Senyor ministre d’Afers Exteriors Didier Reynders, tampoc li estic agraït. Ahir va declarar que els terroristes ataquen la nostra «manera de viure». Exactament les mateixes paraules que va dir Georges W. Bush l’11 de setembre abans d’atacar l’Iraq i l’Afganistan amb excuses fal·laces. Senyor Reynders, per què no va fer referència a les seves declaracions d’abril de 2013 en què elogiava «aquests joves als qui potser un dia se’ls erigeixi un monument com herois de la revolució»?

Per què no va voler venir quan el vaig convidar, el juny de 2013, a participar en el debat «Joves a Síria, com impedir que hi vagin»? Això no li preocupava? Creia que per «canviar de règim» com vostè diu, tots els mitjans eren bons, fins i tot el terrorisme? No va pensar que animant-los a cometre aquest tipus d’actes allà, alguns vindrien a fer el mateix aquí? Senyor Reynders, no li estic agraït.

Senyora Milquet, tampoc li estic agraït. Vostè era ministra de l’Interior en aquell moment. Vostè també es va negar a participar en aquell debat, malgrat la nostra insistència, canviant constantment de pretext! Des de llavors, guarda silenci. ¿Avergonyida per haver ignorat els crits de desesperació de les mares angoixades quan veien que els seus nens –perquè eren realment nens de 16, 17, 18 anys– se n’anaven cap a l’infern sense que Bèlgica fes res per detenir-los? No li assalten els remordiments quan veu el que ha passat? Senyora Milquet, no li estic agraït.

¿No és hora d’obrir un gran debat sobre les conseqüències de la política internacional que Bèlgica ha dut a terme els darrers anys?

1. ¿Europa ha de seguir donant suport als Estats Units i la seva política, que sembra la violència a l’Orient Mitjà?

2. ¿Bèlgica ha de seguir donant suport a la violència d’Israel, negant-se a fer respectar el dret internacional i tractant d’«antisemites» els joves que volen defensar els drets dels palestins?

3. ¿Bèlgica ha de seguir prosternant-se davant els petrodòlars dels Saud (robats als pobles àrabs en lloc d’utilitzar els diners del petroli i el gas per lluitar contra la pobresa com a Amèrica Llatina) quan tothom sap que els Saud financen la intoxicació de les ments joves mitjançant una versió enverinada i falsejada de l’islam?

4. ¿Com es justifica el rebuig a concedir asil a les víctimes de «les nostres» guerres a l’Iraq, Síria i l’Afganistan?

5. ¿Quan es farà públic per fi l’informe de la intervenció «humanitària» a Líbia, on l’OTAN es va aliar amb Al-Qaida per derrocar Gaddafi, violant la Carta de l’ONU que prohibeix aquest tipus de pràctiques, amb les conseqüències que això ha tingut: Líbia convertida en base del terrorisme internacional?

¿No és hora d’obrir al mateix temps un gran debat sobre les conseqüències de la política social, o més aviat antisocial, dels governs belgues des de fa anys?

1. ¿Poden retallar sense parar els pressupostos escolars, creant escoles–aparcadors en què els professors no tenen ni la formació adequada ni els mitjans per enfrontar-se a tantes qüestions complexes sobre el món actual?

2. ¿Poden retallar sense parar els pressupostos de presons i reinserció, amb el risc que petits delinqüents es converteixin en delinqüents irrecuperables?

3. ¿Poden retallar sense parar els pressupostos dels mitjans audiovisuals públics, de manera que els periodistes no tenen temps d’aprofundir en els temes (confidències arribades de dins de la RTBF) i es veuen condemnats al regne del copiar-enganxar i de les notícies escombraries, empenyent així els joves, que s’han tornat desconfiats, cap a la teoria del complot o pitjor encara cap als predicadors fanàtics i els reclutadors sense escrúpols?

4. ¿Poden seguir fent regals a la banca i les multinacionals que ja gairebé no paguen impostos i revertir el dèficit especialment als ajuntaments, els responsables dels quals no disposen dels mitjans necessaris per ajudar els joves? ¿No és així com creen nuclis de desesperació com Molenbeek? (però no és l’únic, també hi ha Vilvorde, Verviers, Anvers i no oblidem que els «euro-gihadistes» procedeixen de nombrosos països europeus).

5. ¿Cal estranyar-se llavors que tants joves hagin caigut a les urpes dels reclutadors professionals? Sobretot tenint en compte que quan se’ls denunciava davant la policia, no sempre però sí amb força freqüència, pares i educadors sentien la següent resposta: «Que se’n vagin a Síria, el que no volem és que tornin!».

6. ¿Té realment dret a mostrar-se sorprès davant els atemptats de París i Brussel·les quan la veu d’alarma s’havia donat fa anys i vostè es va negar a escoltar els qui van llançar l’alerta?

Ahir, cada pare va tremolar pels seus fills. Avui, tots ens interroguem sobre l’educació que cal donar-los davant d’un món cada vegada més violent. Podrem oferir-los una veritable educació i un futur? Demà quina serà la ciutat que es veurà colpejada? L’escalada de l’odi i la por, dirigida contra els musulmans, afavoreix l’extrema dreta. És això el que vostè vol?

En suma, els atemptats no són una fatalitat, són resultat d’una política. Aplicada a Washington. Després a Londres i París. Brussel·les els va seguir servilment. Senyors dirigents, en són, per tant, corresponsables. Tenim dret a debatre sobre això ­–en «democràcia»– o pressionaran de nou perquè els mitjans de comunicació callin?