Va ser la culminació d’un llarg procés de genocidi que encara s’endolceix a la majoria dels llibres de text d’història

“La nostra nació va néixer en el genocidi. Som potser l’única nació que va intentar, com a política nacional, acabar amb la seva població indígena. A més, vam elevar aquesta tràgica experiència a una noble croada. De fet, encara avui no ens hem permès rebutjar o sentir remordiments per aquest vergonyós episodi”.

Aquestes paraules van ser pronunciades per Martin Luther King Jr. al seu llibre de 1963 Per què no podem esperar.

Per descomptat, els Estats Units no van ser l’única nació que va intentar, com a política, eliminar els seus pobles indígenes: Canadà, Austràlia i altres van fer el mateix. Però la idea central del que King deia és correcta.

El mes de desembre és ple de celebracions i festivitats de diversa índole; tanmateix, hi ha un esdeveniment que sempre sembla convenientment passat per alt per la societat en general. Aquest 29 de desembre es compleix el 131è aniversari de la massacre dels nadius a Wounded Knee. Wounded Knee es troba a la reserva de Pine Ridge, a Dakota del Sud.

El que els blancs, com a col·lectiu, no entenen, aproven o desenvolupen, ho diabolitzen, ridiculitzen o ataquen. Part del rerefons de la massacre de Wounded Knee, rau en allò espiritual del Moviment de la Dansa dels Esperits que practiquen algunes de les Nacions Nadiues, entre elles el poble Sioux. Després de la rendició de la Nació Sioux a la guerra de 1876-1877, el govern va expulsar els Sioux de Nebraska, tot el que els va quedar va ser 35.000 milles quadrades de terra gairebé inútil.

Després de les protestes i els compromisos entre les nacions nadiues i el govern, els grups es van assentar a diverses parts del territori. Les 35.000 milles quadrades de terra concedides a la Gran Reserva Sioux van ser majoritàriament arrabassades als nadius.

Quan els sioux van matar George Armstrong Custer, del 7è Regiment de Cavalleria, l’exèrcit estatunidenc es va voler venjar. Bou Assegut, el gran cap sioux, estava exiliat al Canadà amb alguns dels seus seguidors, on hi van romandre durant quatre anys; això explica en part perquè els intrusos del govern van aconseguir recuperar la major part de les terres dels sioux.

El govern va intentar convèncer Bou Assegut que tornés als Estats Units amb la condició que lliuressin totes les armes i els cavalls, ja que se’ls considerava una amenaça per als Estats Units, el govern britànic i la Reial Policia Muntada del Canadà. El cap Bou Assegut i alguns dels seus seguidors van acabar tornant als Estats Units i van ser molt influents entre moltes de les altres nacions.

Molts dels nadius de la Reserva creien i practicaven el que es coneixia com la Dansa dels Esperits; una dansa ritual basada en la creença que els morts tornarien a la vida i que els no creients serien destruïts. Bou Assegut era molt escèptic.

La popularitat de la Dansa dels Esperits entre els nadius va preocupar el govern i es van portar soldats a algunes Reserves per aturar les cerimònies. La policia índia va ser enviada a la Reserva per treure i arrestar Ós Cocejador, que va anar a Standing Rock a ensenyar a la gent del cap Bou Assegut la Dansa dels Esperits. Bou Assegut no va prendre cap mesura contra Ós Cocejador, i es va suggerir que fos arrestat i empresonat en una presó militar.

El 15 de desembre de 1890, quaranta-tres policies indis van envoltar la cabanya de Bou Assegut, mentre que al mateix temps un grup de cavalleria esperava com a suport a uns quilòmetres de distància. Mentre eren portats pels agents d’Afers Indis, el líder de l’equip d’arrest va ser disparat, en represàlia va disparar tocant Bou Assegut; un traïdor anomenat Tomahawk Vermell assassinaria Bou Assegut allà mateix.

A causa de la influència de la Dansa dels Esperits, els sioux no van prendre represàlies; al seu lloc, centenars de persones van fugir de Standing Rock als campaments propers de la Dansa dels Esperits o amb el Cap Núvol Vermell a Pine Ridge. El matí del 29 de desembre de 1890, el 7è de cavalleria de l’exèrcit dels Estats Units va envoltar un grup de Dansadors Espirituals el líder dels quals era Peu Gran, un cap sioux lakota.

Els soldats van exigir que els homes es rendissin i lliuressin totes les seves armes; no satisfets amb el nombre d’armes lliurades, els soldats van assaltar les tendes confiscant destrals i ganivets; només es van trobar dues armes de foc de la batuda. Més tard es va produir una baralla entre un nadiu i un soldat, es va disparar un tret i, segons els informes, ningú va saber per qui.

Els soldats van obrir immediatament foc de forma indiscriminada sobre la gent desarmada matant homes, dones i nens, utilitzant els canons de muntanya Hotchkiss situats als turons que dominaven el campament. Quan la matança es va aturar, 153 nadius havien mort, gairebé la meitat dones i nens; la cavalleria va patir pèrdues desproporcionades: 29 soldats morts i 39 ferits.

Una estimació és que el número final s’acosta a 300 dels 350 homes, dones i nens que hi havia al campament; a més, la indignitat que va seguir va ser deplorable. Molts dels morts o moribunds van ser abandonats al lloc on havien caigut i després es van congelar per la tempesta de neu que va seguir més tard aquell dia.

L’escena deplorable es descriu millor en una cita d’Ant Negre al llibre Enterreu el meu cor a Wounded Knee, de Dee Brown.

Ant Negre va dir:

No sabia llavors el que s’havia acabat. Quan ara miro cap enrere des d’aquest alt turó de la meva vellesa, encara puc veure les dones i nens massacrats amuntegats i escampats al llarg del barranc torçat tan clarament com quan els vaig veure amb els meus ulls encara joves. I puc veure que alguna cosa més va morir allà al fang ensangonat i va ser enterrat en la ventisca. El somni d’un poble va morir allà. Era un bell somni… el cèrcol de la nació està trencat i dispers. Ja no hi ha centre, i l’arbre sagrat és mort.

Aquell infame dia del 29 de desembre de 1890, el govern estatunidenc, alimentat per la doctrina de la supremacia blanca, va dur a terme una de les seves moltes atrocitats, que s’han repetit desenes de vegades, a llocs com My Lai, No Gun-Ri , Bola Baluk, Baghuz, la Plana de les Gerres i Kunduz, entre altres llocs del món on l’exèrcit estatunidenc ha massacrat els pobles nadius.

Aquests últims crims reiteren que la manca de voluntat dels Estats Units de “rebutjar o sentir remordiments per aquest vergonyós episodi [el genocidi dels nadius]”, com va dir Martin Luther King Jr., continua, i està incrustada en la ideologia de la supremacia blanca i el xovinisme de les grans potències que impulsa les polítiques imperialistes.

Fins avui, totes les administracions successives només han reconegut de manera hipòcrita les atrocitats comeses contra els pobles indígenes. Ja sigui la disparitat en l’assignació de recursos per al desenvolupament, l’empresonament de Leonard Peltier o els activistes que protesten contra l’oleoducte d’Enbridge, els nadius dels Estats Units continuen sent oprimits.

Els seus drets i tractats segueixen sent trepitjats i ignorats i se’ls exclou efectivament de la narrativa dominant. “Pau a tots els homes de bona voluntat” hauria d’incloure de manera significativa els pobles nadius.

Richard Dunn és un professional de la construcció jubilat, format en Arquitectura i Gestió de l’Energia. És activista per la justícia social des del 1968 i va ser especialment actiu a les manifestacions en defensa de Walter Rodney. Richard és autor, columnista de diaris, editor d’una revista de la indústria musical i gestiona un lloc web de justícia social. Es pot contactar amb Richard a: richarddunn75@gmail.com.

Font: CovertAction Magazine