De tant en tant, hem de sentir les reflexions, les recomanacions i, de vegades, les velades amenaces d’un dels personatges polítics més tèrbols dels darrers anys: José Maria Aznar, amb el seu posat autosuficient, arrogant, de perdonavides carregat de fatxenderia, que passa més gust d’escoltar-se que de parlar, el qual compareix periòdicament per endossar-nos les seves reflexions, amb un aire de suficiència, com si aquestes fossin el més transcendental de la nostra vida. Darrerament, li ha tocat rebre a Mariano Rajoy i a la direcció del Partit Popular. Els ha acusat de no reaccionar davant els cinc avisos que l’electorat ha donat al PP, especialment el fort correctiu rebut pel partit a Catalunya. Atribueix aquest fracàs electoral que el PP, el partit que governa Espanya, no ha sabut transmetre als ciutadans que defensa millor la unitat de Espanya que Ciudadanos. El que no diu, però, és què hauria d’haver fet Mariano Rajoy per aturar l’increment del vot independentista a Catalunya. De les seves paraules hem de deduir que el Govern espanyol hauria d’haver estat més contundent. Vol dir que més contundent encara que imputar el president de la Generalitat i dues conselleres, amb la intenció d’inhabilitar-los o, qui sap, tancar-los a la presó… per haver permès posar urnes per poder fer una consulta als catalans.  

Ens parla com si ell hagués estat el millor que ha passat als ciutadans espanyols: autor del miracle econòmic espanyol, gestor eficaç, auster i honest. En poques paraules, que no es besa perquè no s’arriba, però segur que ho fa al mirall mentre es mira els abdominals. I és que el personatge ja comença a resultar patètic: a qui es pensa que engana? Ni als membres del seu mateix partit, que encara recorden com els va fer perdre unes eleccions que tenien guanyades per intentar manipular l’opinió pública en atribuir l’atemptat d’Atocha a ETA. Ni a cap de nosaltres, que relacionam l’atemptat i les 211 víctimes amb la foto que es va fer a les Açores amb Bush i Blair. I si no ens consent que relacionem l’atemptat amb la declaració de guerra a Iraq, no ens podrà negar que el considerem culpable dels milions de morts provocats per una guerra il·legal i de la destrucció d’un país. Només amb aquest historial a l’esquena, aquest subjecte no hauria de poder sortir al carrer.

De tota manera, el seu gran miracle econòmic ha estat la fàbrica d’aturats més gran de la història de l’Estat espanyol. Ell, juntament amb el “gran gestor Rato”, són els culpables de la bombolla immobiliària, estimulada des del seu Govern, fet que va provocar la construcció a Espanya, en pocs anys, de més habitatges que a Itàlia, França i Gran Bretanya juntes. Tots els mals que encara patim: tancament d’empreses, atur, precarietat, misèria… són la conseqüència d’haver apostat per l’economia del totxo i per l’especulació immobiliària i financera en comptes de promoure la innovació tecnològica i la indústria.

I si tot això no bastàs perquè Aznar tengués la decència de tenir la boca tancada, ens ha deixat l’herència de ministres imputats, investigats per cobrament de sobresous no declarats, algun dels quals ja ha passat per la presó. Ell mateix figura com a un dels perceptors de sobres en negre, segons ha denunciat Bárcenas, l’extresorer del seu partit. I tota una xarxa de finançament il·legal del partit, amb ramificacions a totes les comunitats autònomes. Una xarxa encapçalada per bona part dels convidats a les noces de la seva filla.

Finalment, perquè no tenim més espai, li hem d’agrair bona part del grandiós deute que té l’Estat espanyol. El seu disseny de la xarxa d’alta velocitat espanyola (AVE) és el disbarat més gran que s’ha comès a Espanya en tota la seva història. La planificació centralitzada, que connecta petites ciutats de províncies amb la capital i que margina la connexió entre les grans ciutats, ha generat la major part del dèficit públic de l’Estat. El manteniment de l’AVE és una hipoteca per a les futures generacions. A la vegada, el projecte d’Aznar de “connectar totes les capitals de província amb Madrid, ha ofegat la conca mediterrània, des de Catalunya, passant pel País Valencià, fins a Múrcia i Andalusia oriental, que han quedat mal comunicades per carretera i per tren entre elles mateixes i amb Europa. Les exportacions dels productes agrícoles i industrials d’aquesta zona s’han vist greument perjudicades.

Tot això, li hauríem de dir a la cara i, quan aquest personatge torni a sortir a adoctrinar-nos, tots, a cor, hauríem de cridar: “¿Por qué no te callas?”