Fa uns dies es reuniren el president del Govern espanyol i la presidenta de la Comunitat de Madrid per acordar mesures conjuntes per combatre la pandèmia, que està descontrolada absolutament a la capital i a bona part de la Comunitat de Madrid. Els resultats de la trobada foren escassos, més enllà d’anunciar la creació d’un grup de treball conjunt que s’ha de reunir periòdicament; però que no ha durat ni dos dies per la negativa de Díaz Ayuso a endurir les mesures que s’haurien d’adoptar. Això sí, la posada en escena de la roda de premsa conjunta va ser més pròpia de la Xina comunista de Mao que d’un estat modern europeu: una gran catifa vermella i desenes de banderes espanyoles i de la Comunitat de Madrid arropant els dos dirigents, ambdós coberts amb la corresponent mascareta que porta la bandera d’Espanya.
És curiós com els dirigents del PSOE i del PP, als quals podem afegir els de VOX i també els de Ciudadanos, han utilitzat la pandèmia per fer professió, millor podríem dir exhibició impúdica, del seu nacionalisme exacerbat; encara que, ja ho sabem, els nacionalistes són els altres. El tret de sortida en la cursa per demostrar l’espanyolitat el va donar Pedro Sánchez apel·lant a la unitat nacional en anunciar l’estat d’alarma, va continuar amb les rodes de premsa diàries del grup d’experts en el qual hi havia més militars que civils. L’escalada de patrioterisme histriònic ha continuat fins a la performance madrilenya dels dos presidents i si això no era suficient, la presidenta madrilenya ens regalà la seva proclama: “No podemos tratar a Madrid como al resto. Es su forma de ser, su libertad, su amplitud de horarios…”. Mentre, continuen creixent de manera alarmant els contagiats i els morts a la capital, que amenacen la resta de territoris de l’Estat. Es veu que les banderes i les proclames patriòtiques no aturen el virus.
I, voleu dir que és necessària tanta bandera? A què ve tanta exhibició d’amor a la Pàtria? A no ser que se’ls pugui aplicar el refrany que diu «diguem de què presumeixes i et diré què et falta». És ben clar, s’emboliquen amb la bandera d’Espanya per tapar la seva ineptitud. Així és, més els valdria als madrilenys, i per extensió a tots els ciutadans de l’Estat, que els patriotes governants de Madrid no haguessin desballestat la sanitat pública, ni privatitzat hospitals, ni reduït el número de professionals de la sanitat… I ara, la presidenta madrilenya s’exclama «en España no hay médicos».
Tant a uns com als altres, més els valdria que demostrassin el seu amor a Espanya investigant l’enriquiment il·lícit de la monarquia i exigint-li responsabilitats; també podrien deixar de maniobrar per controlar el poder judicial corcat, que ha estat posat en evidència pels tribunals europeus i per les Nacions Unides; així com desmantellar les clavegueres de l’Estat, que conspiren per desacreditar els adversaris polítics; podrien atacar la corrupció, que saqueja les arques públiques, i evitar el frau fiscal… Tal vegada així tendríem els recursos necessaris per tractar dignament els sanitaris i evitar que emigrin a Anglaterra, a França o a Portugal. Milers de professionals de la sanitat en acabar la carrera cada any emigren de l’Estat espanyol cercant feina o millors condicions laborals.
Però als patriotes espanyols ja els va bé aquesta Espanya. I tapen amb la bandera que no a posin remei a tots aquests problemes.