La guerra que comença a la Mediterrània ha d’establir qui tindrà dret a explotar els jaciments de gas i qui podrà transportar-los. Contràriament a la creença popular, Turquia no només està abusant militarment dels seus veïns, sinó que està reclamant drets que mai han estat definits però que no han estat un problema important fins ara.

A la Mediterrània Oriental, a les profunditats de la qual s’hi han descobert grans dipòsits de gas natural a alta mar, hi ha una amarga disputa sobre la definició de les zones econòmiques exclusives, dins de les quals (fins a 200 milles de la costa) cadascun dels països riberencs hi té els drets d’explotació dels dipòsits. Els països directament involucrats són Grècia, Turquia, Xipre, Síria, Líban, Israel i Palestina (els dipòsits, a les aigües de Gaza, estan en mans d’Israel), Egipte i Líbia. L’enfrontament entre Grècia i Turquia, tots dos membres de l’OTAN, és particularment tens.

El joc no és només econòmic. El veritable joc que s’està jugant a la Mediterrània Oriental és geopolític i geoestratègic, i involucra les majors potències del món. Aquest és el marc per a l’EastMed, el gasoducte que portarà gran part del gas d’aquesta zona a la Unió Europea. La seva realització es va decidir a la cimera celebrada a Jerusalem el 20 de març de 2019 entre el primer ministre israelià Netanyahu, el seu homòleg grec Tsipras i el president xipriota Anastasiades. Netanyahu va subratllar que “el gasoducte s’estendrà des d’Israel a Europa a través de Xipre i Grècia” i que Israel es convertirà així en una “potència energètica” (que controlarà el corredor energètic cap a Europa); Tsipras va subratllar que “la cooperació entre Israel, Grècia i Xipre, acordada a la sisena cimera, s’ha convertit en estratègica”. Això es confirma pel pacte militar estipulat pel govern de Tsipras amb Israel fa cinc anys [1]. El secretari d’Estat dels Estats Units Mike Pompeo va participar a la Cimera de Jerusalem (les actes estan publicades per l’Ambaixada dels Estats Units a Xipre), subratllant que el projecte EastMed llançat per Israel, Grècia i Xipre, “socis fonamentals dels Estats Units per a la seguretat”, és “increïblement oportú” perquè “Rússia, la Xina i l’Iran estan tractant d’assentar-se a Orient i Occident”.

Es declara l’estratègia estatunidenca: reduir i finalment bloquejar les exportacions de gas rus a Europa, substituint-les per gas subministrat o almenys controlat pels Estats Units. El 2014, van bloquejar el SouthStream, que a través del Mar Negre hauria portat el gas rus a Itàlia a preus competitius, i estan tractant de fer el mateix amb el TurkStream, que a través del Mar Negre porta el gas rus a la part europea de Turquia per dur-lo a Europa.

Al mateix temps, Estats Units està intentant bloquejar la Nova Ruta de la Seda, la xarxa d’infraestructura planejada per connectar la Xina amb la Mediterrània i Europa. A l’Orient Mitjà, Estats Units ha bloquejat amb la guerra el corredor energètic que, en base a un acord estipulat el 2011, hauria transportat el gas iranià a través de l’Iraq i Síria fins a la Mediterrània i Europa.

Ben en línia amb aquesta estratègia hi ha Itàlia, on (a Puglia) hi arribarà el EastMed que també portarà gas a d’altres països europeos. El ministre Stefano Patuanelli (Moviment 5-Estrelles), va definir el gasoducte, aprovat per la UE, com un dels “projectes europeus d’interès comú”, i la subsecretària Alessandra Todde (també M5E) va expressar l’adhesió d’Itàlia al Fòrum del Gas de la Mediterrània Oriental, seu del “diàleg i la cooperació” sobre el gas a la Mediterrània Oriental, en el qual hi participen Egipte i l’Autoritat Palestina, juntament amb Israel, Grècia i Xipre. Jordània també forma part d’aquest fòrum, tot i que no té dipòsits de gas en alta mar, ja que no té costa a la Mediterrània, però l’importa d’Israel. Queden exclosos del Fòrum el Líban, Síria i Líbia, que té dret a part del gas de la Mediterrània Oriental. Estats Units, França i la UE han anunciat prèviament la seva adhesió. Turquia no hi participa a causa de la disputa amb Grècia, que no obstant l’OTAN està tractant de resoldre: les “delegacions militars” dels dos països ja s’han reunit sis vegades a la seu de l’Aliança a Brussel·les.

Mentrestant, a la Mediterrània Oriental i al Mar Negre adjacent, s’hi està duent a terme un creixent desplegament de forces navals dels Estats Units a Europa, amb seu a Nàpols Capodichino. La seva “missió” és “defensar els interessos dels Estats Units i els seus aliats i dissuadir l’agressió”. La mateixa “missió” per als bombarders estratègics B-52 dels Estats Units, que volen sobre la Mediterrània Oriental flanquejats per caces grecs i italians.

[1] « Pacte militaire Grèce-Israël », Manlio Dinucci, Il Manifesto (Italie) , Réseau Voltaire, 29 juliol 2015.

Font: Réseau Voltaire