Presentació

Haruf, Kent; Benedicció; Edicions del Periscopi; Col·lecció Antípoda, 35; 2019; 352 pàgines.

Benedicció és el tercer volum de la Trilogia de Holt, que s’inicia amb Cançó de la plana (Periscopi, 2017) i Capvespre (Periscopi, 2018). Kent Haruf (1943-2014) explora, en les seves obres, les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural de Colorado.

Cal situar aquest extracte en la situació viscuda als Estats Units després de l’atemptat de les Torres Bessones.

Extracte

En acabat ningú no sabia què havia pretès en Lyle amb aquell sermó. Però encara no havia arribat ni a la meitat quan alguns membres de la congregació, sobretot homes, empenyent les seves dones i criatures, però també algunes dones, van començar a aixecar-se dels bancs, a clavar-li males mirades i a sortir de l’església.

(…)

L’Evangeli era el de Lluc.

Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d’agrair?

Va continuar llegint i va arribar al final del text.

Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi; llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.

Llavors es va aturar i es va quedar una estona en silenci, mirant la congregació.

(…)

Es va girar i va deixar la Bíblia sobre el púlpit. Llavors va començar a parlar.

Aquest fragment, va dir, normalment es coneix com el sermó de la muntanya. Agustí va ser el primer que el va anomenar així. El trobem als Evangelis de Mateu i de Lluc, però els dos textos presenten algunes diferències. El de Mateu té uns cent versets. El de Lluc en té només uns trenta. Mateu diu que Jesús va parlar a les multituds i als seus deixebles des d’un turó, una muntanya. L’autor de l’Evangeli de Lluc ens diu que Jesús era en un indret pla i que va parlar des d’allà. Tots dos Evangelis comencen amb les Benaurances. Els Feliços. En Mateu n’hi ha nou, i en Lluc, quatre. Però la part més important d’aquests textos bíblics diu, essencialment, la mateixa cosa. I és això que acabo de llegir. El punt crucial del tema per a nosaltres. L’ànima de la nostra lliçó i l’essència de l’ensenyança de Jesús.

Estimeu els vostres enemics. Pregueu pels qui us fan mal. Pareu l’altra galta. Doneu diners i no espereu que us els tornin.

Però de què parla Jesucrist? No ho diu pas en sentit literal. Això seria impossible. Devia parlar d’alguna idea utòpica, d’una fantasia. Devia ser una metàfora. Suggeridora d’un somni dolç. Tots els que avui som aquí ho sabem. Estem desperts a la realitat i sabem que el món no permetria una cosa així. No l’ha permesa ni la permetrà mai. D’això en podem estar ben segurs.

Perquè tornem a estar en guerra. I coneixem molt bé les indefugibles imatges de la guerra i la violència. Les hem vistes massa sovint.

La nena despullada corrent, aterrida, cap a nosaltres, cridant i plorant, fugint del foc que té al darrere.

El nen en una habitació d’hospital amb el seu germà petit i la mare espantada. Ha quedat cec, té la cara cremada. Ara sóc lleig, mare?, li pregunta.

Veiem imatges del cos sense cap llençat a la cuneta de la vora de la carretera.

Hem vist el soldat, la cosa negra i encarcarada, monstruosa, que abans era un home, cremat i penjat, arrossegat pels carrers amb un camió. Hem vist, horroritzats, les figures humanes saltant de les torres enceses.

I també coneixem la satisfacció de l’odi. Coneixem el goig dolç de la revenja. Com ens sentim de bé quan ens hi tornem. Ah, és una idea molt maca, la de Jesús. En teoria està molt bé, però no podem estimar la gent que fa mal. No és assenyat ni pràctic. No és prudent respecte al món estimar la gent que fa coses tan terribles. És impossible que puguem estimar els nostres enemics. Tornaran a fer maldats i coses repulsives. I el que és pitjor és que es pensaran que poden fer mal i tota mena de dolenteries impunement, perquè ens veuran febles i porucs. On anirà a parar, el món?

Però jo us vull preguntar, avui, aquest matí calorós de juliol a Holt: I si Jesús no feia broma? I si no parlava d’un país de mai més? I si ho deia de debò, allò, ara fa dos mil anys? I si era completament prudent respecte al món i coneixia de primera mà la crueltat, les dolenteries, el mal i l’odi? I si coneixia tot això de primera mà per experiència personal? I si, malgrat tot el que sabia, deia estimeu els vostres enemics, pareu l’altra galta, pregueu pels qui us calumnien? I si les deia amb ple convenciment, cada una de les seves paraules? On aniria a parar, el món?

I si ho provéssim? I si diguéssim als nostres enemics: Som la nació més poderosa de la Terra. Us podem destruir. Podem matar els vostres infants. Podem convertir en runa les vostres ciutats i els vostres pobles, i quan els haguem arrasat, no sabreu ni cap a on mirar per trobar els llocs on eren. Tenim la força per prendre-us l’aigua i per cremar-vos la terra, per robar-vos els fonaments de la vida. Podem convertir el dia en nit. Us podem fer totes aquestes coses. I més.

I si diguéssim, Escolteu: En comptes de cap d’aquestes coses, us donarem coses de bona gana i amb generositat. Invertirem el gran tresor nacional americà, la voluntat i les vides humanes que hauríem dedicat a la destrucció, i ho enfocarem tot cap a la creació. Us arreglarem els camins i les carreteres, us expandirem les escoles, us modernitzarem els pous i el subministrament d’aigua, salvarem els vostres artefactes antics així com l’art i la cultura, preservarem els vostres temples i mesquites. De fet, us estimarem. I ho tornem a dir, tant se val què hagi passat fins ara, tant se val què hagueu fet: Us estimarem. I ho farem de tot cor. Us tractarem com a germans i germanes. Pararem la nostra galta col·lectiva nacional perquè ens pegueu per segona vegada, si cal, i us l’oferirem. Escolteu, nosaltres…

Però llavors es va aturar en sec. Un membre de la congregació s’havia posat a caminar. Que s’ha tornat boig? S’ha begut l’enteniment!

(…)

L’home es va posar dret, era alt, portava un vestit d’estiu lleuger i mirava en Lyle de fit a fit. Està com una cabra! Es va girar d’una revolada, va agafar la mà de la seva dona, la va estirar per fer-la aixecar i va fer un gest irritat al seu fill petit. Van abandonar el banc i van recórrer el passadís central entre els bancs com esperitats fins a la porta i van sortir de l’església.

Tota la congregació els va veure marxar. Llavors es van començar a mirar els uns als altres. Van tornar a mirar en Lyle.

Què en penseu, els altres?, va preguntar en Lyle. Què hi dieu? Ara estava dret a la vora del púlpit.

No em fa por dir-ho, va contestar un home. Vostè és un coi de simpatitzant dels terroristes. Es va aixecar, al mig de l’església, aguantant-se amb el respatller del banc de davant seu. Un home alt i corpulent. No hauríem hagut de permetre que vingués aquí. Vostè és un enemic del nostre país.

Ara el vell uixer, que estava assegut a darrere de tot al seu seient de sempre, es va aixecar i es va posar a córrer, coixejant, pel passadís central. Un moment! Calli! No pot parlar així, a l’església!

L’home gran del banc del mig es va girar i va fer una llambregada al vell amb un vestit negre, lluent de tan gastat. Torna a seure al teu lloc, Wayne. No parlo amb tu. Però no m’hi quedaré ni un moment més, aquí. I ara! No vull sentir històries merdoses, un matí de diumenge. Va girar el cap per mirar tota la sala. I vosaltres, si sabeu què us convé, tampoc us hi quedareu. Es va obrir pas per sortir del banc i se’n va anar.

Les dues Johnson seien al banc de davant de tot. La Willa es va posar dreta, els cabells blancs recollits en un monyo, els ulls espurnejant darrere de les ulleres gruixudes. Que se’n vagin, va dir. Si són així, que se’n vagin i bon vent. Nosaltres hem d’escoltar les paraules del sacerdot. Encara que no hi estiguem d’acord, les hem d’escoltar i reflexionar-hi. Hem de ser respectuosos els uns amb els altres.

No!, va cridar una dona des de darrere. Calla! Mossega’t la llengua!

Què? No. No callaré, va dir la Willa. Es va girar per mirar la congregació. Penso parlar. Qui és que em vol fer callar, allà darrere?

Ningú no li va contestar.

Llavors l’Alene es va posar dreta al costat de la seva mare i va mirar tota la gent, però ara n’hi havia d’altres que s’havien començat a aixecar i a clavar males mirades a en Lyle, i aquesta gent va començar a deixar els bancs i a desfilar pels passadissos cap a fora. Al fons de l’església un d’aquests, un home, es va aturar i es va girar. Aneu al diable!, va cridar. Aneu al diable!

Així i tot, la majoria de la congregació, més de la meitat dels assistents d’aquell matí, encara estaven asseguts als bancs, esperant, escandalitzats i incrèduls, i també curiosos per veure què faria en Lyle.

(…)

Van cantar l’últim himne.

(…)

La congregació va començar a arrossegar els peus cap al carrer. Taciturns, incòmodes, sense dir-se res els uns als altres, avançant en una massa inquieta. Uns quants es van aturar a mirar el predicador, un parell li van dir alguna cosa, però la majoria va sortir en silenci. Les Johnson s’hi van acostar i van donar la mà a en Lyle.

Sempre passa això, en temps de guerra, va dir la Willa. Als anys quaranta també va passar. I durant la guerra del Vietnam. Aquesta barreja de nacionalisme, d’odi i de por.

Què farà ara?, li va preguntar l’Alene.

No ho sé, va dir en Lyle. Això no canvia les meves creences.

No. No es desanimi.

(…)

La dona d’en Lyle i el seu fill, els últims de sortir, van anar cap a ell, en John Wesley al davant, més alt que el seu pare. En Lyle li va allargar la mà per encaixar.

  No, li va dir el noi. No em toquis. Ostres, com t’odio quan… Es va interrompre. Com t’atreveixes? Se’n va apartar violentament i va baixar corrent els esglaons de ciment cap al carrer.

(…)

Després s’hi va acostar la seva dona. Al principi no deia res; semblava ben tranquil·la. Prima, de cabells llisos, amb una brusa d’estiu i unes faldilles. Això també ho has espatllat, ara, va dir. Com et pensaves que reaccionaria la gent? De debò et pensaves que et donarien la raó? Que els convenceries amb la teva eloqüència i la teva passió? Mare meva!

No. No m’ho pensava pas. Però ho havia de dir.

Per què? Es pot saber per què coi ho havies de dir?

Perquè ho crec.

Ho creus. Vols dir que ho interpretes literalment?

Sí. És la veritat. Continua sent l’única resposta.

Ai, Senyor. La dona va moure el cap i va mirar a una altra banda. Ets ben ximple.