Demà es commemoren a l’Argentina els 200 anys de la declaració de la seva Independència de l’imperi espanyol. En el temps transcorregut hi ha hagut moltes llums i ombres en el caminar dels nostres pobles, en les seves lluites i esperances per mantenir i reforçar la independència i la sobirania.

És imperiós recordar el reclam del general José de Sant Martín al Congrés reunit a Tucumán perquè es declarés la independència d’Espanya, quan a Europa tornaven a bufar els vents d’una restauració conservadora de la mà de la Santa Aliança i els intents de recuperar les colònies perdudes per als borbons. La decisió emancipadora dels patriotes de Tucumán, contrasta avui en dia amb noves restauracions conservadores de servilisme colonial. Així veiem al president Gunga Din convidar el rei Joan Carles als actes del nostre Bicentenari i al ministre d’Economia demanar perdó als empresaris espanyols per les estatitzacions d’YPF i Aerolíneas Argentinas, quan aquests van ser responsables de la manca d’inversions i buidament d’aquestes empreses i fins i tot alguns dels seus ex gerents estan presos.

La situació actual encén llums preocupants. Els governs neoliberals al continent, com el de l’Argentina, volen deixar de banda el Mercosur per establir acords de lliure comerç amb la Unió Europea, ingressar a l’Aliança per al Pacífic i acceptar el Tractat del Trans-Pacífic –TPP– que promou Estats Units, en suma, pretenen desenterrar l’ALCA.

Els condicionaments que impliquen aquests tractats conspiren contra tota política sobirana dels nostres pobles, donat que proposen una integració associada a les transnacionals, que són àmpliament afavorides amb la liberalització de les transaccions comercials i financeres. A més d’atorgar-los nombrosos beneficis per assegurar mínims riscos en la inversió i màxims guanys per a les seves cases matrius.

Les condicions lleonines de submissió i subordinació que imposen aquests tractats són a canvi de res o de molt poc. Per a aquestes polítiques neoliberals, el treball és una mercaderia i per tant un cost a minimitzar. Les polítiques internes no contemplen desenvolupaments propis en matèria d’investigació i desenvolupament, béns de capital, ni afavoreixen les mitjanes i petites empreses, ni l’agricultura familiar, ni la redistribució d’ingressos i els mercats interns.

Fem memòria sobre el que ha passat fa tan sols 10 anys. Aquella gran mobilització a Mar del Plata on els moviments socials de diferents pobles llatinoamericans ens vam congregar per dir-li NO A L’ALCA, el Tractat de Lliure Comerç que pretenia imposar EUA. El rebuig va ser contundent i es va reafirmar el dret d’autodeterminació dels pobles, quan es trobaven reunits els presidents d’Amèrica llatina i el llavors president dels EUA George Bush.

A més del TPP, per excloure la Xina de l’àrea de lliure comerç, EUA promou cap a l’Est el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP), per excloure Rússia. La submissió a la geopolítica dels EUA ens portarà irremeiablement a destruir la capacitat productiva i el desenvolupament dels nostres països en favor dels grans centres del poder, aguditzant els conflictes i les desigualtats, afeblint les institucions i lliurant la nostra sobirania encara més. Ens portaran a la recolonització dels nostres països, per tornar a emportar-se els nostres béns i recursos naturals.

El TPP, el TTIP i el TISA són tres tragèdies per a la humanitat, la prova d’això és que estan sent negociats en secret a l’esquena dels pobles. El poc que sabem va ser filtrat per Wikileaks confirmant la gravetat d’aquests acords: les empreses estaran protegides de les lleis nacionals i quedaran lliures de sancions.

Fem memòria. La història ha confirmat en massa ocasions que les empreses multinacionals no vénen a desenvolupar la vida dels pobles, vénen a explotar, a saquejar els béns i recursos. Així com també ha confirmat que el deute extern que ofereixen els organismes multilaterals i les potències busquen convertir-lo en el “deute etern” que els permeti condicionar i dissuadir tota recerca de sobirania, mentre els pobles han de pagar-lo amb atur i fam.

El govern de Cambiemos privilegia l’aliança amb els EUA i s’allunya dels acords regionals, com el Mercosur, la Unasur i la Celac. Així ho demostra el repudiable suport al cop tou al Brasil i el viatge que va fer a Xile com a observador en la trobada de l’Aliança del Pacífic. A 200 anys de la Independència Nacional, el govern de Macri ens porta novament a la recolonització, i aquests primers sis mesos de govern en són només una mostra. Totes les flors han estat per als poderosos i per al poble només hi ha hagut pobresa, acomiadaments, ajust i repressió.

La defensa de l’autodeterminació dels pobles i la integració regional va més enllà dels governs de torn. Els pobles no podem ser espectadors de les polítiques imposades, som protagonistes amb dret a confrontar els actes que ens vulneren perquè es respectin els nostres drets. La Independència avui significa més que mai democràcia participativa i igualtat, si volem construir un país lliure i sobirà hem d’enfortir les aliances regionals com va passar fa 200 anys a la Pàtria Gran, exigir la fi de les negociacions secretes del TPP i TTIP. Mentrestant, els moviments populars enfrontarem aquestes amenaces com es va fer contra l’ALCA fins a derrotar-los. No oblidem que la sobirania no es regala, es construeix.