El 25 de maig de 2021, quan es va anunciar la data del 16 de juny per a la cimera entre els presidents Biden i Putin, va semblar una bona idea no perdre temps en advertir Biden i els seus neòfits assessors que un canvi important en la “correlació” de forces mundial” (per prendre prestat un vell terme soviètic) influiria molt en les converses del juny. La Xina, per descomptat, no participaria en les converses bilaterals, però hi seria molt present.

En altres paraules, fa mig any, ens vam preocupar:

“Independentment que el govern de Washington apreciï plenament el canvi gradual –però profund– de la relació triangular dels Estats Units amb Rússia i la Xina les últimes dècades, el que és clar és que els Estats Units s’han convertit en el gran perdedor. El triangle pot continuar sent equilàter, però ara és, en efecte, de dos costats contra un…

Hi ha pocs indicis que els responsables polítics estatunidencs actuals tinguin prou experiència i intel·ligència per reconèixer aquesta nova realitat i comprendre les importants implicacions per a la llibertat d’acció dels Estats Units. I menys encara que apreciïn com pot desenvolupar-se aquest nou entramat per terra, mar o aire”.

Estava clar que el nou fenomen de l’entesa Rússia-Xina eclipsaria la importància de qüestions menys importants, i no podíem estar segurs que Biden estigués degudament informat.

L‘“encaixada” xinesa

Evidentment, el president Biden no es va assabentar de res, o potser ho va oblidar. Aquesta és l’estranya forma en què Biden va descriure, en la seva conferència de premsa posterior a la cimera, el seu enfocament de dècades de retard respecte a Putin sobre la Xina:

“Sense citar-lo [a Putin] –cosa que no crec que sigui apropiada– permetin-me fer una pregunta retòrica: tens una frontera de milers de quilòmetres amb la Xina. La Xina vol ser l’economia més poderosa del món i el més gran i més poderós exèrcit del món”.

A l’aeroport, els companys de viatge de Biden van fer tot el possible per fer-lo pujar a l’avió, però no van aconseguir impedir que compartís més opinions sobre la Xina, aquesta vegada sobre l'”encaixada” estratègica de la Xina a Rússia:

“Permeteu-me triar les meves paraules. Rússia està en una situació molt, molt difícil ara mateix. Està sent apretada per la Xina”.

El president Biden encara està fora de joc en aquesta qüestió clau? Han cercat els seus assessors d’alt nivell nous llibres de text, actualitzats respecte als que van poder llegir els anys 70 i 80, i s’han assabentat que Rússia i la Xina mai han estat tan a prop, que, de fet, tenen el que equival a una aliança militar virtual?

Això sembla ser una cosa important per assegurar-se que Biden aprengui, i recordi. Seria particularment bo que algú l’avisés poc abans de la seva reunió virtual amb Putin demà (dimarts). Vet aquí el meu intent de fer-ho poc després de la cimera del juny.

“La vella mà xinesa i la vella Rússia”

Havent arribat fa temps a l’estatus d'”antics alumnes”, l’ambaixador Chas Freeman i jo hem tingut el benefici d’observar les relacions entre la Xina i Rússia durant dècades. De fet, l’ambaixador Freeman, com la majoria dels lectors saben, va ser un dels principals protagonistes, ja que va ser intèrpret del president Richard Nixon en la seva històrica visita a Pequín el febrer de 1972, i va tenir un paper clau en la formulació de la política d’una sola Xina que ha mantingut la pau, almenys fins ara. Jo vaig dirigir la branca de política exterior soviètica de la CIA a principis dels anys 70; els nostres analistes van tenir un paper important en la conclusió dels acords SALT el maig de 1972 (juntament amb especialistes altament tècnics que van donar a Nixon el crucial: Sí, podem verificar-ho si vostè hi confia).

Molt més recentment, el juliol del 2020, quan l’exsecretari d’Estat Pompeo va fer de bufó de la cort enunciant una nova política estatunidenca envers la Xina i criticant l’antiga, Chas i jo vam col·laborar amb això.

En un intercanvi de correus electrònics durant el cap de setmana, li vaig demanar qualsevol opinió addicional que pogués tenir l’ambaixador Freeman, mentre Biden es prepara per a la seva cimera virtual amb Putin dimarts. Amb el permís de Chas les ofereixo a continuació:

“… És clar que l’entesa de la Xina i Rússia s’està ampliant sota la pressió de les amenaces dels Estats Units a tots dos. No passarà res a Taiwan ni a Ucraïna sense la coordinació entre Pequín i Moscou. Però el nostre complot autoritari de fantasia per contraposar la ideologia estatunidenca de la democràcia s’està fent realitat amb la ‘cimera de la democràcia’. Aquesta ha intentat convertir Taiwan en una arma ideològica contra la Xina i ha conduït a la declaració conjunta sense precedents de la Xina i Rússia que intenta desmuntar les nostres pretensions i oposar-se al nostre messianisme sobre la democràcia.

La meva opinió és que ara hi haurà una presència militar russa permanent molt més gran a la frontera amb Ucraïna, però que, excepte provocacions dels bojos d’Ucraïna, no hi haurà invasió. En canvi, Rússia es conformarà amb haver aconseguit una base ferma per a una sorpresa estratègica, quan i si això es fa necessari. De la mateixa manera, la Xina probablement no ha pres cap decisió sobre Taiwan, però està preparant l’espai de batalla per al moment en què ho hagi de fer. Tant la Xina com Rússia estan actuant en paral·lel per desenvolupar opcions militars que no havien cercat anteriorment… respecte al míssil Zircon [Mach 9] de Rússia: és paral·lel a l’esforç de la Xina per desenvolupar una capacitat d’atac nuclear molt més creïble contra els Estats Units.”

Per què no intentar una mica de diplomàcia?

Sempre diplomàtic, Chas pot albergar l’esperança que la promesa del president Biden de posar fi a la “guerra implacable” i iniciar una “diplomàcia implacable” pugui encara prendre cos i no quedar-se en una retòrica implacable. Freeman va oferir aquestes altres reflexions sobre el que els darrers moviments xinesos i russos podrien dur a terme, si es compta amb un soci disposat:

“Aquests moviments són un ús diplomàtic clàssic d’una amenaça militar per obligar una reducció negociada de les tensions. El ministre d’Afers Exteriors rus, Lavrov, va fer un paral·lelisme amb el diplomàtic xinès Wang Yi a Roma, quan Lavrov es va reunir més tard amb Blinken a Estocolm. Wang Yi va exigir que la part estatunidenca es comprometés amb ‘una autèntica política d’una sola Xina, no una de falsa, que els Estats Units compleixin els seus compromisos amb la Xina i que apliquin realment la política d’una sola Xina, en lloc de dir una cosa però fer-ne una altra’.

Lavrov va fer un paral·lelisme amb Putin en exigir ‘garanties de seguretat fiables i a llarg termini’, incorporant ‘acords específics que excloguin qualsevol altre moviment de l’OTAN cap a l’est i el desplegament de sistemes d’armes que ens amenacin en les proximitats del territori rus’, afegint que Moscou necessitaria no només garanties verbals, sinó ‘garanties legals’.”

Ray McGovern treballa amb Tell the Word, el braç editorial de l’Església ecumènica del Salvador al centre de Washington. Als anys seixanta va servir com a oficial d’infanteria/intel·ligència i després va ser analista de la CIA durant els següents 27 anys. Forma part del grup directiu de Veteran Intelligence Professionals for Sanity (VIPS).

Font: Antiwar.com