Tractar el Club Bilderberg en un marc de conspiracionisme seria caure en un parany. Els fets (ben reals, encara que alguns pretenguin presentar als qui ens referim a ells com a persones propenses al que és conspiratiu) són molt més prosaics que una conjura novel·lesca de la qual només en són conscients uns pocs individus amants del que és misteriós: les elits sempre s’han unit a fi de defensar els seus interessos conjuntament. El problema és que massa sovint aquests interessos són inconfessables. D’aquí ve el seu secretisme. Especialment si es tracta de funcionar de facto en règim de monopoli mentre es guarden les aparences legals de lliure competència. Com les petrolieres pactaran preus amb llum i taquígrafs? En aquest sentit, el greu atac a la lliure competència denunciat per MES a principis del 2015 no és res comparat amb les moltes il·legalitats i fins i tot crims duts a terme durant segles per les grans famílies financeres anglosaxones a fi d’aconseguir del Govern dels Estats Units la increïble concessió del més decisiu dels monopolis: el de l’emissió del dòlar, el de la seva fabricació des del no-res i el del control absolut de la massa monetària circulant, amb tot el que això comporta; concessió que, violant la constitució amb nocturnitat i engany, va convertir aquestes famílies en els dispensadors de crèdit al mateix Estat al qual van arrabassar la seva principal prerrogativa.

Lluny de tota conspiranòia, el fet incontestable és que la Fed (Reserva Federal) produeix dòlars fiduciaris en quantitats ingents, quantitats la suma real de les quals ningú coneix des de l’any 2006, ni fins i tot el mateix Govern. Just immediatament abans de la gran crisi-estafa i del rescat bancari amb desenes de bilions de dòlars ocultats a l’opinió pública (sí, encara que sembli increïble a aquells que no s’informen bé, amb desenes de trilions, segons la manera estatunidenca de comptabilitzar), es va deixar d’informar sobre la quantitat de dòlars en circulació. Es tracta a més d’un rescat “obert”, que autoritza la Fed a injectar a la banca una quantitat límit de 780.000 milions de dòlars, encara que… quantes vegades calgui! D’altra banda, no hi ha gairebé diners reals en l’actual sistema financer occidental, només deute.

Però, com molt bé afirma el professor exanalista de Wall Street Michael Hudson (el primer a anticipar el futur esclat de la bombolla immobiliària), “El problema és que res d’això està inclòs en el currículum acadèmic. I el silenci dels principals mitjans de comunicació, la incapacitat dels mateixos per informar d’aquests assumptes, o fins i tot per reconèixer-los, fa que resultin invisibles, excepte per als seus beneficiaris, que són els qui manegen el sistema”. Malgrat tot, molts altres analistes van obrint dia a dia els ulls a aquest enorme engany que qualifiquen de “colossal espoli”. El Che ja va saber veure no només l’enorme estafa que és aquesta colossal transferència de riquesa al sector financer, sinó també l’increïble engany del Sistema respecte d’això: “Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació”.

La Fed, amb la intermediació dels bancs comercials (els propietaris dels qual són també alhora en la seva gran majoria accionistes de la Fed i membres de clubs com el Bilderberg), presta al Govern dels Estats Units les muntanyes de dòlars que crea sense cap control. Els presta a canvi de bons del tresor que financen el descomunal deute del Govern Federal. Els bancs de la Fed, en possessió d’aquests títols perceben colossals fluxos d’interessos. I mentre nosaltres estem aquí i ara absorts en els problemes del dia a dia, el Banc Central Europeu, creat i dirigit per gent d’aquestes mateixes elits, reprodueix el mateix procés de la Fed: amb la seva estranya manera de funcionar, que segons l’article 101 del Tractat de Maastricht impossibilita els estats de ser finançats directament pel Banc Central Europeu, i amb la inestimable col·laboració de les corruptes agències de qualificació ens ha originat en pocs anys un gran deute sobirà.

Però aquesta és una qüestió que sobrepassa de tal manera els nostres limitats horitzons que gairebé no és tinguda en compte en el dia a dia de la política autonòmica (ni encara en el de la nacional). És una espècie de tabú més gran encara que el de l’independentisme. I potser hauríem de preguntar-nos de quina independència parlem quan ens referim a uns estats convertits en mers clients submisos de “els mercats”. Mercats als quals els estats han concedit el control dels diners que la societat genera amb el seu treball i el pagament dels seus impostos, uns mercats que són suposadament lliures però que en realitat estan absolutament manipulats i dirigits cap a una concentració cada vegada més gran dels diners i el poder. En paraules d’Alfredo Apilánez:

“Els manuals d’economia ni tan sols esmenten aquests fets. La funció del banc central és embolicada en una ‘música celestial’ –cercar l’estabilitat de preus, plena ocupació (excepte en el cas de l’ultraliberal BCE, que ni tan sols inclou aquest objectiu ‘social’ en el seu mandat), operacions de mercat obert, emissió de moneda de curs legal, fixació del tipus d’interès, ajust dels coeficients de caixa i reserves de la banca privada i subministrament de liquiditat per al ‘normal’ funcionament del mecanisme de pagaments– que dissuadeix el llec amb el seu argot pseudocientífic i encobreix eficaçment d’asèptica neutralitat la seva funció real. Com explica Michael Hudson, ‘La Fed, altres agències governamentals, Wall Street i la resta de la banca central post-teló d’acer formen part d’un sistema de conjunt. S’ha de veure cada agència en el context d’aquest sistema i de les seves dinàmiques. I aquestes dinàmiques són dinàmiques de polarització social que tenen les seves arrels, sobretot, en mecanismes financers’. Murray Rothbard, autor d’una famosa filípica contra la Fed, resumeix, en fi, el nucli de l’assumpte: ‘De fet, aquest és el paper que justifica la seva existència: donar suport a la banca comercial privada, ajudant-los a inflar diners i crèdits, aportant reserves als bancs, i traient-los de dificultats quan es troben amb problemes’. La funció essencial de la banca central moderna –’al cap i a la fi, consorcis de bancs privats amb la benedicció de l’Estat’– és doncs potenciar l’expropiació financera característica de la matriu de l’acumulació de la fase neoliberal a través de ‘l’imperi de la renda’ que sustenta la condició de les finances privades com a màquina de captura predatòria de la riquesa social. Però són només els esbirros de la gran ‘mànega de succió’ financera: el seu vòrtex real resideix en un altre lloc.”

Arribant ja a aquest “lloc” en el qual resideix el vòrtex, que no és altre que l’elit constituïda per les grans famílies financeres creadores de la Fed, acabaré amb dues constatacions. És impossible, en primer lloc, entendre la història recent d’Occident, inclosa l’espanyola, i especialment la gran crisi-estafa que es va iniciar el 2008, sense conèixer què és la Fed; sense conèixer com, quan i qui la va crear; sense conèixer els resultats de l’auditoria que se li va fer, per fi (l’única que se li ha aconseguit fer), gràcies a la iniciativa de Bernie Sanders i dos senadors més el 2010; sense conèixer com es va poder dur a terme el descomunal rescat bancari, etc. Però, en segon lloc, és igualment impossible conèixer al seu torn qualsevol cosa referent a la Fed sense conèixer les aliances i clubs (sempre envoltats del major secretisme) d’aquestes elits. El Club Bilderberg, i David Rockefeller especialment, són veritablement representatius d’elles. Sense oblidar Zbigniew Brzezinski, l’ideòleg-creador de la Comissió Trilateral (fundada per David Rockefeller el 1973), exdirector del Consell de Relacions Exteriors i membre rellevant del Club Bilderberg (els altres dos grans clubs en la creació dels quals, el 1921 i el 1954 respectivament, els Rockefeller van tenir-hi també un paper fonamental), creador dels mujahidins (o almenys el que els va fer realment temibles), membre del Consell d’Administració d’Amnistia Internacional, etc.

Zbigniew Brzezinski és un personatge excepcional per arribar a entendre el complex i enganyós món en què vivim, així com l’enorme control que aquestes elits han aconseguit en ell. Control que va des de l’àmbit de “els mercats” fins al de les hordes de mujahidins, passant pel de les agendes de les grans ONG quan aquestes toquen les qüestions realment “sensibles”. De fet, la seva figura articula el meu llibre La hora de los grandes “filántropos”, n’és el seu eix vertebrador. En ell comparo el club Bilderberg, o més aviat l’exclusiva elit que conforma aquest i altres clubs semblants, amb els forats negres: han cuidat tant el seu secretisme que són pràcticament invisibles, però els seus efectes gravitacionals delaten la seva presència. Ja fa anys que vaig descobrir que en tot càrrec clau en les institucions occidentals sempre hi ha un Bilderberg. Alguns d’ells són espanyols. Com Bernardino León, representant de la UE en la seva criminal missió a Líbia i la Mediterrània Sud. O com Javier Solana al vèrtex de l’OTAN. Sense parlar del dany immens que han fet a la nostra mateixa Espanya molts altres d’aquests nefastos personatges, entre els quals cal destacar pel seu pes en aquest club a Juan Luís Cebrián i un llarg etc., molt més llarg del que cap en aquest article.

https://www.facebook.com/WeAreChange.org/videos/10154378201473690/