Fa cinquanta anys, quan vaig donar a llum per primera vegada com a mare jove, vaig pensar que no hi podia haver dolor més gran, però aviat ho vaig oblidar quan vaig sostenir el meu bell nadó als meus braços. Li vaig posar el nom de Julian.
Ara m’adono que estava equivocada. Hi ha un dolor més gran.
El dolor incessant de ser la mare d’un periodista guardonat, que ha tingut el valor de publicar la veritat sobre els crims governamentals d’alt nivell i la corrupció.
El dolor de veure el meu fill, que va intentar publicar veritats importants, tacat a nivell mundial.
El dolor de veure el meu fill, que ha arriscat la seva vida per denunciar la injustícia, inculpat i privat del dret a un judici just, una vegada i una altra.
El dolor de veure un fill sa deteriorar-se lentament, perquè se li ha negat l’atenció mèdica i sanitària adequada en anys i anys de presó.
L’angoixa de veure el meu fill sotmès a cruels tortures psicològiques, en un intent de trencar el seu immens esperit.
El constant malson que sigui extradit als Estats Units i després passar la resta dels seus dies enterrat viu en total aïllament.
La por constant que la CIA pugui complir els seus plans per assassinar-lo.
L’onada de tristesa quan vaig veure el seu fràgil cos caure exhaust per un petit vessament cerebral a l’última audiència, a causa de l’estrès crònic.
Moltes persones han quedat traumatitzades en veure una superpotència venjativa que utilitza els seus recursos il·limitats per intimidar i destruir un individu indefens.
Vull donar les gràcies a tots els ciutadans decents i solidaris que protesten globalment contra la brutal persecució política que ha patit Julian.
Si us plau, segueixin aixecant la veu als seus polítics fins que sigui l’única cosa que sentiran.
La seva vida és a les seves mans.