El meu veritable entusiasme per la Unió Europea havia sobreviscut a dècades de xocs amb la realitat, de vegades molt dolorosos, abans de ser fatalment perforat pel fort suport polític donat pel Consell Europeu, la Comissió i el Parlament a la brutal i violenta supressió del referèndum d’independència de Catalunya. Posteriorment, tot i que segueixo considerant que la pertinença al mercat únic és beneficiosa més enllà dels arguments, he estat un entusiasta de la pertinença a la unió duanera i a l’EEE/AELC, però agnòstic respecte a la pertinença plena a la UE i a la unió política.

Això es va veure reforçat el dilluns amb la vergonyosa votació del Parlament Europeu per a despullar de la immunitat legal els diputats catalans a l’exili, per ajudar Espanya en els seus esforços per extradir-los per afegir-los a la seva llista de presos polítics catalans. En l’actualitat hi ha nou líders polítics catalans que ja suporten llargues condemnes en presons espanyoles pel “delicte” de desitjar la independència de la seva nació i intentar celebrar una votació democràtica sobre la idea. Són els presos polítics de més alt perfil de la UE. Ni tan sols el tan injuriat Viktor Orban o Andrzej Duda tracten els opositors democràtics d’aquesta manera.

Res d’això ha acovardit els catalans. Les recents eleccions al parlament regional han donat com a resultat la major proporció de vots de la història per als partits independentistes, que han obtingut una clara majoria de vots, així com d’escons. Part de l’expressió democràtica de la voluntat catalana han estat, per descomptat, les eleccions al Parlament Europeu, i res podria enviar un missatge més clar que la decisió dels votants catalans d’elegir tres eurodiputats a l’exili als quals l’Estat espanyol vol empresonar per voler una Catalunya lliure, cosa que qualifica de “sedició”. Es tracta de l’expresident català Carles Puigdemont, l’exconseller de Sanitat Antoni Comín i l’exconsellera d’Educació Clara Ponsatí, que ara viu a Escòcia.

El vot del Parlament Europeu per a eliminar la immunitat legal d’aquests eurodiputats encara és més xocant pel fet que aquesta és precisament la mena de circumstàncies polítiques en què la immunitat està destinada a protegir els eurodiputats.

M’interessava veure quins eurodiputats havien votat a favor d’aixecar la immunitat, però a la pàgina web del Parlament Europeu només hi vaig poder trobar el resultat de les votacions, sense indicació del vot individual dels membres. Hi havia votacions separades per a cada eurodiputat català i els resultats eren tots molt similars a la votació sobre l’eurodiputat Carles Puigdemont: 400 a favor, 248 en contra i 45 abstencions. Em vaig quedar realment sorprès quan vaig descobrir que la raó per la qual no podia veure qui havia votat en quin sentit, era que el vot era de fet secret.

Quan es vol fer alguna cosa vergonyosa, és millor fer-ho en privat. Els parlaments no solen fer votacions secretes, per raons fonamentals de democràcia: com es pot saber si cal votar un diputat si no se sap com vota al parlament? La guia oficial d’aquest procediment de suspensió de la immunitat parlamentària tampoc contempla el vot secret.

El que sí sabem és que el moviment per aixecar la immunitat va ser iniciat pel govern espanyol i promogut activament pels partits d’extrema dreta d’Europa de l’Est. No espero que tingui efectes pràctics, ja que les autoritats judicials de Bèlgica i Escòcia no han acceptat fins ara les sol·licituds d’extradició espanyoles per d’altres motius. Però aquest comportament roí i brut dels parlamentaris de la UE intentant, secretament i furtiva, permetre una major persecució dels catalans, és un altre capítol d’una història veritablement vergonyosa per a la UE.

Font: Craig Murray