Com en les millors novel·les de misteri, fins al darrer minut no es desvetllà el desenllaç de la investidura del president de la Generalitat. O, encara millor, podríem comparar el final de les negociacions amb una escena, repetida mil vegades en films d’acció, en què el protagonista i el dolent s’envesteixen en dos automòbils a tota velocitat fins que, en l’últim segon, el dolent s’aparta i deixa pas al protagonista, que ha tengut més sang freda. Mas s’ha apartat. Però, és el dolent de la pel·lícula, o passarà a la història com el que va fer possible la continuació del procés? Ara ja sabem que la CUP no hauria cedit el pas i hauria consentit xocar, destrossar els dos vehicles i, qui sap si no hagués fet malbé la carretera per molt de temps. Però Mas, amb el seu pas al costat, va fer que se salvassin els dos actors i la pel·lícula, que portava camí de convertir-se en un mal melodrama. 

Mas, a la vegada que evità immolar-se, tant ell com el seu partit, en unes properes eleccions, va vendre molt car el seu pas al costat, perquè aconseguí una majoria i l’estabilitat parlamentària per Junts pel Sí, signada per la CUP, a la qual exigí un acte de contrició públic i una penitència en forma de dos diputats que havien de deixar el seus escons. No sols això, sinó que, durant la seva compareixença televisiva –que s’atreví a competir amb la retransmissió del partit del Barça–, anuncià que es considerava alliberat de la seva promesa de no tornar-se a presentar a la presidència de la Generalitat després dels divuit mesos que, presumptament, ha de durar aquesta legislatura. El missatge fou prou clar: no m’heu mort i tornaré.

He de confessar que, per unes hores, vaig veure Mas com el futur primer president de la República Catalana independent. Fins que vaig escoltar les rèpliques als adversaris del candidat a la presidència, Carles Puigdemont. Tota una lliçó de parlamentarisme, adornat amb dosis d’ironia, de sentit de l’humor i de referències històriques. Això, quant a les formes, perquè en el fons es mostrà un candidat carregat de conviccions democràtiques, d’esperit de servei, d’idees progressistes i d’amor i coneixement del País. Amb quina ‘finezza’ desmuntà els atacs d’Arrimadas, d’Albiol, d’Iceta i de Rabell, sense perdre el somriure, llevat de quan condemnà, de manera vehement, el feixisme; o quan, mirant als ulls Albiol li etzibà que cap tribunal no impedirà la voluntat del Poble de Catalunya.

En definitiva, foren dos horabaixes memorables. Dissabte, un Mas, tal vegada excessivament arrogant, ens retornava la il·lusió. Diumenge, Carles Puigdemont ens feia vibrar d’esperança. Com, en poques hores, es pot passar del desencís i de la frustració a l’eufòria!

I a l’altra banda? Quin contrast amb la resposta espanyola! Rajoy, amb el seu trist ‘Santiago y cierra España’ de sempre, a la defensiva. La coral mediàtica, donant-se la raó els uns als altres, perplexes perquè els catalans, una vegada més, han donat una lliçó de política, de pactisme, de diàleg, de renúncia –fins i tot, per part de l’il·luminat Mas. Mentrestant, ells continuen enfangats en els retrets per veure qui ha de governar, no per cercar el bé comú, sinó per evitar que els catalans se surtin amb la seva. I ara, a qui hauran de donar la culpa que la meitat dels catalans ja vulguin ser independents? O no era cosa de Mas? A més a més, ara l’han canviat per un altre de nom impronunciable.

I, finalment, la cirera, la posà el Rei. D’aquesta manera encara farà bo el seu pare. Quants d’errors en poc temps! Del discurs de Nadal, sol, enmig d’aquell immens Saló del Tron, ple de domassos i joies, justificant l’escenari ‘para expresar con la mayor dignidad y solemnidad la grandeza de España’, a la rabieta de nin gelós de no voler rebre la presidenta del Parlament de Catalunya, ni concedir la fórmula protocol·lària d’agrair els serveis prestats a Artur Mas, el president sortint.

I llavors no entenen per què els catalans volen deixar aquesta Espanya rància, decadent, corrompuda i altiva. Una Espanya que confon ‘grandeza’ amb ostentació, en lloc d’aspirar a la grandesa del progrés social, la tolerància, la diversitat cultural, els valors democràtics, la modernitat i la igualtat davant la llei. També la igualtat dels governants. Perquè, mentre l’Estat mobilitza tots els seus instruments per salvar del banquet dels acusats la infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, els catalans donen lliçons de democràcia i voluntat de construir un nou Estat, un nou Estat modern.

I és que, a Catalunya, hi ha nivell!