Chomsky repassa les principals tendències de l’escenari internacional, l’escalada militarista del seu país i els riscos creixents de guerra nuclear. S’atura en el  procés electoral estatunidenc i esbossa una reflexió sobre les esperances de pau a Colòmbia.

“Estats Units ha estat sempre una societat colonitzadora. Fins i tot abans de constituir-se com a Estat estava eliminant la població indígena, el que va significar la destrucció de moltes nacions originàries”, sintetitza el lingüista i activista estadunidenc Noam Chomsky quan se li demana que descrigui la situació política mundial. Crític acèrrim de la política exterior del seu país, sosté que des de 1898 es va bolcar cap a l’escenari internacional amb el control de Cuba, a la qual va convertir essencialment en colònia, per envair després Filipines, “assassinant un parell de centenars de milers de persones”.

Continua embastant una mena de contrahistòria de l’imperi: “Després li va robar Hawaii a la seva població originària, 50 anys abans d’incorporar-la com un estat més”. Immediatament després de la Segona Guerra Mundial Estats Units es converteix en potència internacional, “amb un poder sense precedent en la història, un incomparable sistema de seguretat, controlava l’hemisferi occidental i els dos oceans, i naturalment va traçar plans per tractar d’organitzar el món a la seva manera”.

Accepta que el poder de la superpotència ha disminuït respecte al que tenia el 1950, el cim del seu poder, quan acumulava el 50% del producte intern brut mundial, que ara ha caigut fins a 25%. Així i tot, li sembla necessari recordar que els Estats Units segueix sent “el país més ric i poderós del món, i a nivell militar és incomparable”.

Un sistema de partit únic

En algun moment Chomsky va comparar les votacions al seu país amb l’elecció d’una marca de pasta de dents en un supermercat. “El nostre és un país d’un sol partit polític, el partit de l’empresa i dels negocis, amb dues faccions, demòcrates i republicans”, proclama. Però creu que ja no és possible seguir parlant d’aquestes dues velles col·lectivitats polítiques, ja que les seves tradicions han patit una mutació completa durant el període neoliberal.

“Hi ha els republicans moderns que es fan dir demòcrates, mentre que l’antiga organització republicana ha quedat fora de l’espectre, perquè les dues parts s’han desplaçat a la dreta durant el període neoliberal, igual que ha succeït a Europa”. El resultat és que els nous demòcrates de Hillary Clinton han adoptat el programa dels vells republicans, mentre que aquests han estat completament desplaçats pels neoconservadors. “Si vostè mira els espectacles televisius on diuen debatre, només es criden els uns als altres i les poques polítiques que presenten són aterridores”.

Per exemple, destaca que tots els candidats republicans neguen l’escalfament global o són escèptics, que si bé no ho neguen diuen que els governs no han de fer res al respecte. “Tanmateix, l’escalfament global és el pitjor problema a què l’espècie humana s’ha enfrontat mai, i ens estem dirigint a un complet desastre”. En la seva opinió, el canvi climàtic té efectes només comparables amb la guerra nuclear. Pitjor encara, “els republicans volen augmentar l’ús de combustibles fòssils. No estem davant d’un problema de centenars d’anys, sinó d’una o dues generacions”.

La negació de la realitat, que caracteritza els neoconservadors, respon a una lògica similar a la que impulsa la construcció d’un mur a la frontera amb Mèxic. “Aquestes persones que tractem d’allunyar són les que fugen de la destrucció causada per les polítiques estatunidenques”.

“A Boston, on visc, fa un parell de dies el govern d’Obama va deportar un guatemalenc que va viure aquí durant 25 anys; tenia una família, una empresa, era part de la comunitat. S’havia escapat de la Guatemala destruïda durant l’administració Reagan. En resposta, la idea és construir un mur per prevenir-nos. A Europa passa el mateix. Quan veiem que milions de persones fugen de Líbia i de Síria a Europa, hem de preguntar-nos què ha succeït els últims 300 anys per arribar a això.”

Invasions i canvi climàtic es retroalimenten

Fa tot just 15 anys no existia el tipus de conflicte que observem avui al Pròxim Orient. “És conseqüència de la invasió estatunidenca a l’Iraq, que és el pitjor crim del segle. La invasió britànica-estatunidenca ha tingut conseqüències horribles, van destruir l’Iraq, que ara està classificat com el país més infeliç del món, perquè la invasió va causar la mort de centenars de milers de persones i va generar milions de refugiats, que no van ser acollits per Estats Units i van haver de ser rebuts pels països veïns pobres, als quals es va encarregar de recollir les ruïnes del que nosaltres destruïm. I el pitjor de tot és que van instigar un conflicte entre sunnites i xiïtes que no existia abans.”

Les paraules de Chomsky recorden la destrucció de Iugoslàvia durant la dècada de 1990, instigada per Occident. Igual que Sarajevo, destaca que Bagdad era una ciutat integrada, on els diversos grups culturals compartien els mateixos barris, es casaven membres de diferents grups ètnics i religions. “La invasió i les atrocitats que van seguir van instigar la creació d’una monstruositat anomenada Estat Islàmic, que neix amb finançament saudita, un dels nostres principals aliats al món”.

Un dels majors crims ha estat, en la seva opinió, la destrucció de gran part del sistema agrícola sirià, que assegurava l’alimentació, el que ha conduït milers de persones a les ciutats, “creant tensions i conflictes que exploten tot just comença la repressió”.

Una de les seves hipòtesis més interessants consisteix en creuar els efectes de les intervencions armades del Pentàgon amb les conseqüències de l’escalfament global.

A la guerra de Darfur (Sudan), per exemple, convergeixen els interessos de les potències amb la desertificació que expulsa poblacions senceres de les zones agrícoles, cosa que agreuja i aguditza els conflictes. “Aquestes situacions desemboquen en crisi espantoses, com succeeix a Síria, on es registra la major sequera de la seva història que ha destruït gran part del sistema agrícola, generant desplaçaments, exacerbant tensions i conflictes”, reflexiona.

Encara no hem pensat detingudament, destaca, el que implica aquesta negació de l’escalfament global i els plans a llarg termini dels republicans que pretenen accelerar-ho: “Si el nivell del mar segueix pujant i s’eleva molt més ràpid, s’empassarà països com Bangla Desh, afectant centenars de milions de persones. Les glaceres de l’Himàlaia es fonen ràpidament posant en risc el subministrament d’aigua per al sud d’Àsia. Què passarà amb aquests milers de milions de persones? Les conseqüències imminents són horribles, aquest és el moment més important en la història de la humanitat.”

Chomsky creu que estem davant un canvi de direcció de la història en què els éssers humans hem de decidir si volem viure o morir: “Ho dic literalment. No morirem tots, però sí que es destruirien les possibilitats de vida digna, i tenim una organització anomenada Partit Republicà que vol accelerar l’escalfament global. No exagero –remata– és exactament el que volen fer”.

A continuació cita el Butlletí de Científics Atòmics i el seu Rellotge de l’Apocalipsi, per recordar que els especialistes sostenen que a la Conferència de París sobre l’escalfament global era impossible aconseguir un tractat vinculant, només acords voluntaris. “Per què? A causa que els republicans no ho acceptarien. Han bloquejat la possibilitat d’un tractat vinculant que podria haver fet alguna cosa per impedir aquesta tragèdia massiva i imminent, una tragèdia com mai ha existit en la història de la humanitat. Això és del que estem parlant, no són coses d’importància menor.”

Guerra nuclear, possibilitat certa

Chomsky no és de les persones que es deixen impressionar per modes acadèmiques o intel·lectuals; el seu raonament radical i serè busca evitar furors i, potser per això, es mostra reticent a llançar les campanes al vol sobre l’anunciada decadència de l’imperi. “Té 800 bases al voltant del món i inverteix en el seu exèrcit tant com tota la resta del món junt. Ningú té alguna cosa així, amb soldats lluitant arreu del món. Xina té una política principalment defensiva, no posseeix un gran programa nuclear, tot i que és possible que creixi.”

El cas de Rússia és diferent. És la principal pedra a la sabata de la dominació del Pentàgon, perquè “té un sistema militar enorme”. El problema és que tant Rússia com els Estats Units estan ampliant els seus sistemes militars, “tots dos estan actuant com si la guerra fos possible, la qual cosa és una bogeria col·lectiva”. Creu que la guerra nuclear és irracional i que només podria succeir en cas d’accident o error humà. No obstant això, coincideix amb William Perry, exsecretari de Defensa, que va dir recentment que l’amenaça d’una guerra nuclear és avui més gran del que era durant la guerra freda. Chomsky estima que el risc es concentra en la proliferació d’incidents que involucren forces armades de potències nuclears.

“La guerra ha estat molt a prop innombrables vegades”, admet. Un dels seus exemples favorits és el que va passar sota el govern de Ronald Reagan, quan el Pentàgon va decidir posar a prova les defenses russes mitjançant la simulació d’atacs contra la Unió Soviètica.

“Va resultar que els russos s’ho van prendre molt seriosament. El 1983 després que els soviètics van automatitzar els seus sistemes de defensa van detectar un atac de míssils estadunidencs. En aquests casos el protocol és anar directe a l’alt comandament i llançar un contraatac. Hi havia una persona que havia de transmetre aquesta informació, Stanislav Petrov, però va decidir que era una falsa alarma. Gràcies a això estem aquí parlant.”

Sosté que els sistemes de defensa dels Estats Units tenen errors seriosos i fa un parell de setmanes es va difondre un cas de 1979, quan es va detectar un atac massiu amb míssils des de Rússia. Quan el conseller de Seguretat Nacional, Zbigniew Brzezinski, estava despenjant el telèfon per trucar al president James Carter i llançar un atac de represàlia, va arribar la informació que es tractava d’una falsa alarma. “Hi ha dotzenes de falses alarmes cada any”, assegura.

En aquest moment, les provocacions dels Estats Units són constants. “L’OTAN estan duent a terme maniobres militars a 200 metres de la frontera russa amb Estònia. Nosaltres no toleraríem una cosa així succeint a Mèxic.”

El cas més recent va ser l’abatiment d’un caça rus que estava bombardejant forces jihadistes a Síria a finals de novembre. “Hi ha una part de Turquia gairebé envoltada per territori sirià i el bombarder rus va volar a través d’aquesta zona durant 17 segons, i el van abatre. Una gran provocació que per sort no va ser resposta per la força, però van dur el seu més avançat sistema antiaeri a la regió, que els permet abatre avions de l’OTAN.” Argumenta que fets similars estan succeint cada dia al mar de la Xina.

La impressió que es desprèn dels seus gestos i reflexions és que si les potències que són agredides pels Estats Units actuessin amb la mateixa irresponsabilitat que Washington, la sort estaria donada.

Visió sobre Colòmbia

El lingüista estadunidenc Noam Chomsky coneix de primera mà la realitat colombiana. Fidel al seu estil i les seves idees, va visitar el país de puntetes, lluny dels focus acadèmics i mediàtics, per endinsar-se al Cauca, on els indígenes nasa construeixen la seva autonomia en resguards i capítols, amb base en els seus sabers ancestrals actualitzats enmig del conflicte armat.

“Sembla haver-hi senyals positives en les negociacions de pau”, reflexiona Chomsky. “Colòmbia té una terrible història de violència des del segle passat, la violència als anys 50 era monstruosa”, reconeixent que “la pitjor part ha estat la de les operacions paramilitars”. Més recents són les fumigacions dels Estats Units, “veritables operacions de guerra química que van desplaçar poblacions camperoles per a benefici de multinacionals”.

En conseqüència, Colòmbia és el segon país del món en desplaçats, darrere de l’Afganistan. “Hauria de ser un país ric, pròsper, però s’està trencant a trossos”, afegeix. Per això, “si les negociacions de pau funcionen, s’eliminaran alguns dels problemes, no tots. Colòmbia fins i tot sense el problema de la guerrilla segueix sent un dels pitjors països per als defensors dels drets humans, per a líders sindicals i altres.”

Un dels perills que s’observa en el cas que se signi la pau, seria “la integració dels paramilitars al govern”, una realitat latent al país. Així i tot, sosté que “la reducció del conflicte amb les FARC seria un gran pas cap endavant”, per això creu que “s’ha de fer tot el possible per contribuir al procés de pau”.