El New York Times ho va qualificar de “misteri”, però els Estats Units van executar una operació marítima encoberta que s’ha mantingut en secret… fins ara

El Centre de Busseig i Salvament de la Marina dels Estats Units es troba en un lloc tan desconegut com el seu nom: en allò que abans era un camí rural de Panama City, una ciutat turística en auge situada al sud-oest de Florida, a 110 km al sud de la frontera amb Alabama. El complex del centre és tan anodí com la seva ubicació: una monòtona estructura de formigó posterior a la Segona Guerra Mundial amb l’aspecte d’un institut de formació professional de la zona oest de Chicago. A l’altra banda del que ara és una carretera de quatre carrils hi ha una bugaderia automàtica i una escola de dansa.

El centre fa dècades que forma bussejadors d’aigües profundes altament qualificats que, al seu dia assignats a unitats militars estatunidenques a tot el món, són capaços de realitzar immersions tècniques per fer tant les coses bones –utilitzar explosius C4 per netejar ports i platges de runa i artefactes sense detonar– com el que és dolent, com volar plataformes petrolíferes estrangeres, embrutar vàlvules d’admissió de centrals elèctriques submarines o destruir rescloses en canals de navegació crucials. El centre de Panama City, que compta amb la segona piscina coberta més gran dels Estats Units, era el lloc perfecte per reclutar els millors, i més taciturns, graduats de l’escola de busseig que l’estiu passat van fer amb èxit el que se’ls havia autoritzat a fer a 260 peus sota la superfície del mar Bàltic.

El mes de juny passat, els submarinistes de l’Armada, que operaven a l’empara d’un exercici de l’OTAN àmpliament publicitat conegut com a BALTOPS 22, van col·locar els explosius activats per control remot que, tres mesos després, van destruir tres dels quatre gasoductes del Nord Stream, segons una font amb coneixement directe de la planificació operativa.

Dos dels gasoductes, coneguts col·lectivament com a Nord Stream 1, portaven més d’una dècada subministrant gas natural rus barat a Alemanya i gran part d’Europa Occidental. Un segon parell de gasoductes, anomenats Nord Stream 2, s’havien construït però encara no estaven operatius. Ara, amb les tropes russes concentrant-se a la frontera ucraïnesa i la guerra més sagnant a Europa des del 1945 a prop, el president Joseph Biden va considerar que els gasoductes eren un vehicle perquè Vladimir Putin utilitzés el gas natural com a arma per a les seves ambicions polítiques i territorials.

Quan se li va demanar un comentari, Adrienne Watson, portaveu de la Casa Blanca, va dir en un correu electrònic: “Això és fals i una ficció completa”. Tammy Thorp, portaveu de l’Agència Central d’Intel·ligència, va escriure de manera semblant: “Aquesta afirmació és completament i totalment falsa”.

La decisió de Biden de sabotejar els oleoductes es va produir després de més de nou mesos de debat altament secret d’anada i tornada dins de la comunitat de seguretat nacional de Washington sobre la millor manera d’assolir aquest objectiu. Durant gran part d’aquell temps, la qüestió no era si calia dur a terme la missió, sinó com fer-ho sense cap pista oberta sobre qui n’era el responsable.

Hi havia una raó burocràtica vital per confiar en els graduats de l’escola de submarinisme del centre de Panama City. Els bussos eren només de la Marina, i no membres del Comandament d’Operacions Especials dels Estats Units, les operacions encobertes dels quals han de ser comunicades al Congrés i informades amb antelació als líders del Senat i la Cambra de Representants, l’anomenada Banda dels Vuit. L’Administració Biden estava fent tot el possible per evitar filtracions, ja que la planificació es va dur a terme a finals del 2021 i els primers mesos del 2022.

El president Biden i el seu equip de política exterior –el conseller de Seguretat Nacional, Jake Sullivan, el secretari d’Estat, Tony Blinken, i Victoria Nuland, subsecretària d’Estat per a Política Exterior– s’havien mostrat clarament i coherentment hostils als dos oleoductes, que discorrien un al costat de l’altre al llarg de 750 milles sota el mar Bàltic des de dos ports diferents al nord-est de Rússia, a prop de la frontera amb Estònia, passant prop de l’illa danesa de Bornholm abans d’acabar al nord d’Alemanya.

La ruta directa, que evitava haver de passar per Ucraïna, havia estat una benedicció per a l’economia alemanya, que gaudia d’abundant gas natural rus barat, prou per fer funcionar les fàbriques i escalfar les seves llars, alhora que permetia als distribuïdors alemanys vendre el gas sobrant, amb beneficis, per tota l’Europa Occidental. Les accions que es poguessin atribuir a l’administració violarien les promeses dels Estats Units de minimitzar el conflicte directe amb Rússia. El secret era essencial.

Des del principi, Washington i els seus socis antirussos de l’OTAN van considerar que el Nord Stream 1 era una amenaça per al domini occidental. El hòlding que el sustenta, Nord Stream AG, es va constituir a Suïssa el 2005 en associació amb Gazprom, una empresa russa que cotitza a la borsa i que produeix enormes beneficis als seus accionistes, dominada per oligarques coneguts per estar sota la influència de Putin. Gazprom controlava el 51% de l’empresa, mentre que quatre empreses energètiques europees –una a França, una altra als Països Baixos i dues a Alemanya– compartien el 49% restant de les accions i tenien dret a controlar les vendes posteriors del gas natural barat a distribuïdors locals a Alemanya i l’Europa Occidental. Els beneficis de Gazprom es van repartir amb el govern rus, i es calcula que els ingressos estatals per gas i petroli van pujar alguns anys fins al 45% del pressupost anual de Rússia.

Els temors polítics dels Estats Units eren reals: Putin ara disposaria d’una important font d’ingressos addicional i molt necessària, i Alemanya i la resta d’Europa Occidental es tornarien addictes al gas natural de baix cost subministrat per Rússia, disminuint alhora la dependència europea dels Estats Units. De fet, això és exactament el que va passar. Molts alemanys veien el Nord Stream 1 com a part del compliment de la famosa teoria de l’Ostpolitik de l’excanceller Willy Brandt, que permetria a l’Alemanya de postguerra rehabilitar-se a si mateixa i a d’altres nacions europees destruïdes a la Segona Guerra Mundial mitjançant, entre d’altres iniciatives, la utilització de gas rus barat per alimentar un mercat i una economia comercial pròspers a l’Europa Occidental.

El Nord Stream 1 ja era prou perillós, segons l’OTAN i Washington, però el Nord Stream 2, la construcció del qual va finalitzar el setembre del 2021, duplicaria, si ho aprovessin els reguladors alemanys, la quantitat de gas barat que estaria disponible per a Alemanya i l’Europa Occidental. El segon gasoducte també proporcionaria prou gas per a més del 50% del consum anual d’Alemanya. Les tensions entre Rússia i l’OTAN no paraven d’augmentar, recolzades per l’agressiva política exterior de l’Administració Biden.

L’oposició al Nord Stream 2 va esclatar en vigílies de la presa de possessió de Biden, el gener del 2021, quan els republicans del Senat, encapçalats per Ted Cruz, de Texas, van plantejar repetidament l’amenaça política del gas natural rus barat durant l’audiència de confirmació de Blinken com a secretari d’Estat. Aleshores, un Senat unificat havia aprovat amb èxit una llei que, com va dir Cruz a Blinken, “va aturar [el gasoducte] en sec”. El govern alemany, presidit llavors per Angela Merkel, exerciria una enorme pressió política i econòmica per posar en marxa el segon oleoducte.

S’enfrontaria Biden als alemanys? Blinken va dir que sí, però va afegir que no havia parlat dels punts de vista concrets del president entrant. “Conec la seva ferma convicció que el Nord Stream 2 és una mala idea”, va dir. “Sé que voldria que utilitzéssim totes les eines persuasives que tenim per convèncer els nostres amics i socis, inclosa Alemanya, que no segueixin endavant amb ell”.

Uns mesos després, quan la construcció del segon gasoducte estava a punt de concloure, Biden va parpellejar. El maig, en un gir sorprenent, l’administració va renunciar a imposar sancions a Nord Stream AG, i un funcionari del Departament d’Estat va admetre que intentar aturar el gasoducte mitjançant sancions i diplomàcia “sempre havia estat una possibilitat remota”. Entre bastidors, funcionaris de l’Administració haurien instat el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que llavors s’enfrontava a l’amenaça d’una invasió russa, a que no critiqués la mesura.

Les conseqüències van ser immediates. Els republicans del Senat, liderats per Cruz, van anunciar un bloqueig immediat de tots els candidats de Biden en política exterior i van endarrerir l’aprovació de la llei anual de defensa durant mesos, fins ben entrada la tardor. Més tard, Politico va descriure el canvi de rumb de Biden sobre el segon oleoducte rus com “l’única decisió, possiblement més que la caòtica retirada militar de l’Afganistan, que ha posat en perill l’agenda de Biden”.

L’administració trontollava, malgrat obtenir un respir en la crisi a mitjans de novembre, quan els reguladors energètics alemanys van suspendre l’aprovació del segon gasoducte Nord Stream. Els preus del gas natural es van disparar un 8% en pocs dies, enmig del temor creixent a Alemanya i Europa que la suspensió del gasoducte i la possibilitat cada vegada més gran d’una guerra entre Rússia i Ucraïna provoquessin un hivern fred molt poc desitjat. Washington no tenia clara la postura d’Olaf Scholz, el recentment nomenat canceller alemany. Mesos abans, després de la caiguda de l’Afganistan, Scholz havia donat suport públicament a la crida del president francès Emmanuel Macron a una política exterior europea més autònoma en un discurs a Praga, suggerint clarament una menor dependència de Washington i les seves accions imprevisibles.

Durant tot aquest temps, les tropes russes s’havien anat acumulant de manera constant i inquietant a les fronteres d’Ucraïna, i a finals de desembre més de 100.000 soldats estaven en posició d’atacar des de Bielorússia i Crimea. L’alarma creixia a Washington, incloent una avaluació de Blinken que aquest nombre de tropes podria “duplicar-se en poc temps”.

L’atenció de l’Administració es va tornar a centrar en el Nord Stream. Mentre Europa seguís depenent dels gasoductes per obtenir gas natural barat, Washington temia que països com Alemanya es mostressin reticents a subministrar a Ucraïna els diners i les armes que necessitava per derrotar Rússia.

Va ser en aquest moment d’inquietud quan Biden va autoritzar Jake Sullivan a reunir un grup d’interagències per idear un pla.

Totes les opcions havien de ser sobre la taula. Però només en sorgiria una.

PLANIFICACIÓ

El desembre del 2021, dos mesos abans que els primers tancs russos entressin a Ucraïna, Jake Sullivan va convocar una reunió d’un grup de treball recent format –homes i dones de l’Estat Major Conjunt, la CIA i els Departaments d’Estat i del Tresor– i va demanar recomanacions sobre com respondre a la imminent invasió de Putin.

Seria la primera d’una sèrie de reunions ultrasecretes, a una sala segura de la darrera planta de l’Old Executive Office Building, adjacent a la Casa Blanca, que també era la seu del President’s Foreign Intelligence Advisory Board (PFIAB). Hi va haver l’habitual xerrada d’anades i vingudes que va acabar desembocant en una pregunta preliminar crucial: ¿La recomanació que el grup remetés al president seria reversible –com una altra capa de sancions i restriccions monetàries– o irreversible –és a dir, accions cinètiques, que no podrien desfer-se?

El que va quedar clar per als participants, segons la font amb coneixement directe del procés, és que Sullivan pretenia que el grup presentés un pla per a la destrucció dels dos gasoductes Nord Stream, i que estava complint els desitjos del president.

Durant les reunions següents, els participants van debatre les opcions d’atac. La Marina va proposar utilitzar un submarí acabat de posar en servei per atacar directament l’oleoducte. La Força Aèria va discutir la possibilitat de llançar bombes amb espoletes retardades que poguessin detonar-se a distància. La CIA va argumentar que, es fes el que es fes, hauria de ser encobert. Tots els implicats van comprendre el que estava en joc. “Això no és cosa de nens”, va dir la font. Si l’atac es podia rastrejar fins als Estats Units, “era un acte de guerra”.

En aquell moment, la CIA estava dirigida per William Burns, un exambaixador a Rússia de maneres suaus que havia estat subsecretari d’Estat a l’Administració Obama. Burns va autoritzar ràpidament un grup de treball de l’Agència entre els membres del qual ad hoc hi figurava –per casualitat– algú que coneixia les capacitats dels bussejadors de profunditat de la Marina a Panama City. Durant les setmanes següents, els membres del grup de treball de la CIA van començar a elaborar un pla per a una operació encoberta que utilitzaria bussejadors de profunditat per provocar una explosió al llarg de l’oleoducte.

Una cosa així ja s’havia fet abans. El 1971, la comunitat d’intel·ligència estatunidenca es va assabentar per fonts encara no revelades que dues importants unitats de l’Armada russa es comunicaven a través d’un cable submarí enterrat al Mar d’Okhotsk, a la costa de l’Extrem Orient rus. El cable unia un comandament regional de la Marina amb la caserna general a Vladivostok.

Un equip acuradament seleccionat d’agents de l’Agència Central d’Intel·ligència i de l’Agència Nacional de Seguretat es va reunir en algun lloc de la zona de Washington, en la clandestinitat, i va elaborar un pla, utilitzant bussejadors de la Marina, submarins modificats i un vehicle de rescat submarí profund, que va tenir èxit, després de molt d’assaig i error, en la localització del cable rus. Els bussejadors van col·locar al cable un sofisticat dispositiu d’escolta que va interceptar amb èxit el trànsit rus i el va enregistrar en un sistema d’enregistrament.

La NSA va saber que alts oficials de la marina russa, convençuts de la seguretat del seu enllaç de comunicacions, xerraven amb els seus companys sense xifrar. El dispositiu d’enregistrament i la seva cinta havien de ser substituïts mensualment i el projecte va seguir endavant alegrement durant una dècada fins que es va veure compromès per un tècnic civil de la NSA de quaranta-quatre anys que es deia Ronald Pelton i que parlava rus amb fluïdesa. Pelton va ser delatat per un desertor rus el 1985 i condemnat a presó. Els russos només li van pagar 5.000 dòlars per les seves revelacions sobre l’operació, a més de 35.000 dòlars per altres dades operatives russes que va proporcionar i que no van fer mai públiques.

Aquell èxit submarí, el nom del qual en clau era Ivy Bells, va ser innovador i arriscat, i va produir valuosíssimes dades d’intel·ligència sobre les intencions i la planificació de l’Armada russa.

Tot i així, el grup d’interagències es va mostrar inicialment escèptic davant l’entusiasme de la CIA per un atac encobert en alta mar. Hi havia massa preguntes sense resposta. Les aigües del Mar Bàltic estaven fortament patrullades per la marina russa, i no hi havia plataformes petrolíferes que poguessin servir de cobertura per a una operació de busseig. ¿Els submarinistes haurien d’anar a Estònia, just a l’altra banda de la frontera dels molls russos de càrrega de gas natural, per entrenar-se per a la missió? “Seria una putada”, es va dir a l’Agència.

Al llarg de “tota aquesta intriga”, ha dit la font, “alguns treballadors de la CIA i del Departament d’Estat deien: ‘No feu això. És estúpid i serà un malson polític si surt a la llum'”.

Tanmateix, a principis del 2022, el grup de treball de la CIA va informar el grup interagències de Sullivan: “Tenim una manera de volar els oleoductes”.

El que va venir després va ser sorprenent. El 7 de febrer, menys de tres setmanes abans de l’aparentment inevitable invasió russa d’Ucraïna, Biden es va reunir al seu despatx de la Casa Blanca amb el canceller alemany Olaf Scholz, que, després d’alguns titubejos, ara estava fermament a l’equip estatunidenc. A la roda de premsa posterior, Biden va afirmar desafiant: “Si Rússia envaeix… ja no hi haurà Nord Stream 2. Li posarem fi. Li posarem fi”.

Vint dies abans, la subsecretària Nuland havia transmès essencialment el mateix missatge en una sessió informativa del Departament d’Estat, amb escassa cobertura de premsa. “Vull ser molt clara amb vosaltres avui”, va dir en resposta a una pregunta. “Si Rússia envaeix Ucraïna, d’una manera o altra el Nord Stream 2 no seguirà endavant“.

Diversos dels implicats en la planificació de la missió del gasoducte es van mostrar consternats, pel que van considerar referències indirectes a l’atac.

“Era com posar una bomba atòmica sobre el terreny a Tòquio i dir als japonesos que la detonarem”, va dir la font. “El pla era que les opcions s’executessin després de la invasió i no s’anunciessin públicament. Biden simplement no ho va entendre o ho va ignorar”.

La indiscreció de Biden i Nuland, si és que va ser això, potser va frustrar alguns dels planificadors. Però també va crear una oportunitat. Segons la font, alguns alts càrrecs de la CIA van determinar que volar l’oleoducte “ja no es podia considerar una opció encoberta perquè el president acabava d’anunciar que sabíem com fer-ho”.

El pla de fer volar els Nord Stream 1 i 2 va passar sobtadament de ser una operació encoberta que requeria que s’informés al Congrés a una que es considerava una operació d’intel·ligència altament classificada amb suport militar estatunidenc. Segons la llei, ha explicat la font, “ja no hi havia obligació legal d’informar de l’operació al Congrés. Tot el que havien de fer ara era simplement fer-la, però seguia havent de ser secreta. Els russos tenen una vigilància superlativa del Mar Bàltic”.

Els membres del grup de treball de l’Agència no tenien contacte directe amb la Casa Blanca, i estaven ansiosos per saber si el president parlava de debò, és a dir, si la missió estava en marxa. La font va recordar: “Bill Burns torna i diu: ‘Fes-ho'”.

L’OPERACIÓ

Noruega era el lloc perfecte per a la missió.

Els darrers anys de crisi Orient-Occident, l’exèrcit estatunidenc ha ampliat enormement la seva presència dins de Noruega, la frontera occidental de la qual recorre 1.400 milles al llarg de l’oceà Atlàntic nord i es fon per sobre del Cercle Polar Àrtic amb Rússia. El Pentàgon ha creat llocs de treball i contractes molt ben remunerats, enmig de certa controvèrsia local, invertint centenars de milions de dòlars per modernitzar i ampliar les instal·lacions de la Marina i la Força Aèria estatunidenques a Noruega. Les noves obres incloïen, sobretot, un radar avançat d’obertura sintètica al nord, capaç de penetrar profundament a Rússia, i que va entrar en funcionament just quan la comunitat d’intel·ligència estatunidenca perdia l’accés a una sèrie d’emplaçaments d’escolta de llarg abast dins de la Xina.

Una base de submarins estatunidencs acabada de renovar, que feia anys que estava en construcció, va entrar en funcionament i ara més submarins estatunidencs poden col·laborar estretament amb els seus col·legues noruecs per vigilar i espiar un important reducte nuclear rus situat a 250 milles a l’est, a la península de Kola. Els Estats Units també han ampliat enormement una base aèria noruega al nord i han lliurat a les forces aèries noruegues una flota d’avions de patrulla P8 Poseidon fabricats per Boeing per reforçar el seu espionatge de llarg abast de tot el que està relacionat amb Rússia.

A canvi, el govern noruec va enfurismar els liberals i alguns moderats del seu parlament el mes de novembre passat en aprovar l’Acord Complementari de Cooperació en matèria de Defensa (SDCA). Segons el nou acord, el sistema judicial estatunidenc tindria jurisdicció en certes “zones acordades” del Nord sobre els soldats estatunidencs acusats de delictes fora de la base, així com sobre aquells ciutadans noruecs acusats o sospitosos d’interferir en la feina a la base.

Noruega va ser un dels signataris originals del Tractat de l’OTAN el 1949, els primers dies de la Guerra Freda. Actualment, el comandant suprem de l’OTAN és Jens Stoltenberg, un anticomunista convençut, que va ser primer ministre de Noruega durant vuit anys abans d’accedir al seu alt càrrec a l’OTAN, amb suport estatunidenc, el 2014. Era un partidari de la línia dura en tot allò relacionat amb Putin i Rússia que havia cooperat amb la comunitat d’intel·ligència estatunidenca des de la guerra del Vietnam. Des de llavors s’hi confia plenament. “Ell és el guant que s’ajusta a la mà estatunidenca”, va dir la font.

De tornada a Washington, els planificadors sabien que havien d’anar a Noruega. “Odiaven els russos, i l’armada noruega estava plena d’excel·lents mariners i bussejadors que tenien generacions d’experiència en la molt rendible exploració de petroli i gas a alta mar”, va dir la font. També s’hi podia confiar per mantenir la missió en secret. (És possible que els noruecs també tinguessin altres interessos. La destrucció de Nord Stream –si els estatunidencs ho aconseguien– permetria a Noruega vendre una quantitat molt més gran del seu propi gas natural a Europa).

En algun moment del març, alguns membres de l’equip van volar a Noruega per reunir-se amb el Servei Secret i la Marina noruecs. Una de les preguntes clau era on era exactament el millor lloc al Mar Bàltic per col·locar els explosius. Els Nord Stream 1 i 2, cadascun amb dos conjunts de canonades, estaven separats en gran part del trajecte per poc més d’un quilòmetre i mig en el recorregut cap al port de Greifswald, a l’extrem nord-est d’Alemanya.

L’armada noruega no va trigar a trobar el lloc adequat, a les aigües poc profundes del mar Bàltic, a poques milles de l’illa danesa de Bornholm. Els oleoductes estaven separats per més d’una milla de distància, en un fons marí de només 260 peus de profunditat. Els bussejadors, que operaven des d’un caçamines noruec de la classe Alta, se submergirien amb una barreja d’oxigen, nitrogen i heli que sortia dels seus tancs i col·locarien càrregues de C4 als quatre conductes amb cobertes protectores de formigó. Seria un treball tediós, lent i perillós, però les aigües de Bornholm tenien un altre avantatge: no hi havia grans corrents de marea, que haurien dificultat molt la tasca de busseig.

Després d’investigar una mica, els estatunidencs es van decidir.

En aquest punt, va tornar a entrar en joc el fosc grup de busseig profund de la Marina a Panama City. Les escoles d’aigües profundes de Panama City, els alumnes de les quals van participar a Ivy Bells, són vistes com un recés no desitjat pels graduats d’elit de l’Acadèmia Naval d’Annapolis, que normalment cerquen la glòria de ser destinats com a Seals, pilots de caça o submarinistes. Si hom ha de convertir-se en una “sabata negra” –és a dir, un membre del menys desitjable ordre de vaixells de superfície– sempre hi ha almenys un deure en un destructor, creuer o vaixell amfibi. La menys glamurosa de totes és la guerra de mines. Els seus bussos mai apareixen a les pel·lícules de Hollywood ni a les portades de les revistes populars.

“Els millors bussejadors amb qualificacions de busseig profund formen una comunitat molt tancada, i només els millors són reclutats per a l’operació i se’ls diu que estiguin preparats per ser convocats per la CIA a Washington”, va dir la font.

Els noruecs i els estatunidencs tenien una ubicació i els agents, però hi havia una altra preocupació: qualsevol activitat submarina inusual a les aigües de Bornholm podria cridar l’atenció de les armades sueca o danesa, que en podrien informar.

Dinamarca també havia estat un dels signataris originals de l’OTAN i era coneguda a la comunitat d’intel·ligència pels seus vincles especials amb el Regne Unit. Suècia havia sol·licitat l’ingrés a l’OTAN i havia demostrat la gran habilitat en el maneig dels seus sistemes de sensors magnètics i de so submarí que rastrejaven amb èxit els submarins russos que de tant en tant apareixien en aigües remotes de l’arxipèlag suec i es veien obligats a sortir a la superfície.

Els noruecs es van unir als estatunidencs per insistir que alguns alts càrrecs de Dinamarca i Suècia havien de ser informats en termes generals sobre la possible activitat submarina a la zona. D’aquesta manera, algú superior podria intervenir i mantenir un informe fora de la cadena de comandament, aïllant així l’operació de l’oleoducte. “El que se’ls deia i el que sabien era deliberadament diferent”, em va dir la font (l’ambaixada noruega, a qui es va demanar que comentés aquesta història, no va respondre).

Els noruecs van ser clau per resoldre altres obstacles. Se sabia que l’armada russa tenia tecnologia de vigilància capaç de detectar i activar mines submarines. Els artefactes explosius estatunidencs s’havien de camuflar perquè el sistema rus els veiés com a part del fons natural, cosa que requeria adaptar-se a la salinitat específica de l’aigua. Els noruecs tenien una solució.

Els noruecs també tenien una solució per a la qüestió crucial de quan l’operació havia de tenir lloc. Cada mes de juny, des de fa 21 anys, la Sisena Flota estatunidenca, el vaixell insígnia de la qual té la base a Gaeta (Itàlia), al sud de Roma, patrocina un gran exercici de l’OTAN al Mar Bàltic en què hi participen desenes de vaixells aliats de tota la regió. L’exercici actual, que se celebraria al juny, es coneixeria com a Operacions Bàltiques 22, o BALTOPS 22. Els noruecs van proposar que aquesta seria la tapadora ideal per posar les mines.

Els estatunidencs van aportar un element vital: van convèncer els planificadors de la Sisena Flota perquè afegissin al programa un exercici de recerca i desenvolupament. L’exercici, segons va fer públic la Marina, implicava la Sisena Flota en col·laboració amb els “centres de recerca i guerra” de la Marina. L’esdeveniment al mar se celebraria davant de la costa de l’illa de Bornholm i hi participarien equips de bussejadors de l’OTAN sembrant mines, i els equips competidors utilitzarien l’última tecnologia submarina per trobar-les i destruir-les.

Es tractava tant d’un exercici útil com d’una tapadora enginyosa. Els nois de Panama City farien el que els correponia i els explosius C4 estarien col·locats al final de BALTOPS22, amb un temporitzador de 48 hores. Tots els estatunidencs i noruecs se n’haurien anat per a la primera explosió.

Els dies corrien en compte enrere. “El rellotge avançava i ens apropàvem a la missió complerta”, va dir la font.

I llavors: Washington s’ho va pensar millor. Les bombes es continuarien col·locant durant BALTOPS, però a la Casa Blanca el preocupava que un termini de dos dies per a la seva detonació estigués massa a prop del final de l’exercici, i seria obvi que els Estats Units hi havien participat.

En lloc d’això, la Casa Blanca va fer una nova petició: “Els nois poden idear sobre el terreny alguna manera de volar els oleoductes més tard, quan se’ls ordeni?”.

Alguns membres de l’equip de planificació estaven enfadats i frustrats per l’aparent indecisió del president. Els bussejadors de Panama City havien practicat repetidament la col·locació del C4 a les canonades, com ho farien durant BALTOPS, però ara l’equip de Noruega havia d’idear una manera de donar a Biden el que volia: la possibilitat d’emetre una ordre d’execució amb èxit el moment que ell triés.

Encarregar-se d’un canvi arbitrari i d’última hora era una cosa que la CIA estava acostumada a gestionar. Però també va renovar les preocupacions que alguns compartien sobre la necessitat i la legalitat de tota l’operació.

Les ordres secretes del president també van evocar el dilema de la CIA els dies de la guerra del Vietnam, quan el president Johnson, enfrontat al creixent sentiment contra la guerra del Vietnam, va ordenar a l’Agència que violés els seus estatuts –que li prohibien específicament operar dins dels Estats Units–espiant els líders antibèl·lics per determinar si estaven sent controlats per la Rússia comunista.

L’Agència va acabar accedint, i al llarg de la dècada del 1970 va quedar clar fins on estava disposada a arribar. Arran dels escàndols del Watergate, els diaris van revelar que l’Agència espiava ciutadans estatunidencs, participava en l’assassinat de líders estrangers i soscavava el govern socialista de Salvador Allende.

Aquelles revelacions van donar lloc a una dramàtica sèrie d’audiències a mitjans dels anys setanta al Senat, dirigides per Frank Church, d’Idaho, que van deixar clar que Richard Helms, director de l’Agència en aquell moment, acceptava que tenia l’obligació de fer el que el president volia, encara que això signifiqués violar la llei.

En un testimoni inèdit a porta tancada, Helms va explicar amb tristesa que “gairebé tens carta blanca quan fas alguna cosa” sota ordres secretes d’un president. “Tant si està bé que la tinguis, com si està malament, [la CIA] treballa sota regles i normes bàsiques diferents de les de qualsevol altra part del govern”. En essència, estava dient als senadors que ell, com a cap de la CIA, entenia que havia estat treballant per a la Corona, i no per a la Constitució.

Els estatunidencs que treballaven a Noruega actuaven sota la mateixa dinàmica, i obedientment van començar a treballar en el nou problema: com detonar a distància els explosius C4 per ordre de Biden. Era una tasca molt més exigent del que entenien els de Washington. L’equip de Noruega no podia saber quan polsaria el botó el president. Seria en unes setmanes, en mesos o en mig any o més?

El C4 fixat als oleoductes s’activaria mitjançant una boia de sonar llançada per un avió amb poca antelació, però el procediment implicava la tecnologia de processament de senyals més avançada. Un cop col·locats, els dispositius de temporització retardada fixats a qualsevol dels quatre oleoductes podrien activar-se accidentalment per la complexa barreja de sorolls del fons del mar Bàltic, molt transitat, procedents de vaixells propers i llunyans, perforacions submarines, fenòmens sísmics, onades i fins i tot criatures marines. Per evitar-ho, la boia sonar, un cop al seu lloc, emetria una seqüència de sons tonals de baixa freqüència únics –molt semblants als emesos per una flauta o un piano– que serien reconeguts pel dispositiu temporitzador i, després d’unes hores de retard preestablertes, activarien els explosius. (“Es busca un senyal prou robust com perquè cap altre senyal pugui enviar accidentalment un impuls que detoni els explosius”, em va dir el Dr. Theodore Postol, professor emèrit de ciència, tecnologia i política de seguretat nacional del MIT. Postol, que ha estat assessor científic del cap d’Operacions Navals del Pentàgon, va dir que el problema a què s’enfrontava el grup a Noruega a causa del retard de Biden era una qüestió d’atzar: “Com més temps estiguin els explosius a l’aigua, més gran serà el risc que un senyal aleatori detoni les bombes”).

El 26 de setembre de 2022, un avió de vigilància P8 de la Marina noruega va realitzar un vol aparentment rutinari i va deixar anar una boia de sonar. El senyal es va propagar sota l’aigua, inicialment al Nord Stream 2 i després al Nord Stream 1. Poques hores després, es van activar els explosius C4 d’alta potència i tres dels quatre gasoductes van quedar fora de servei. Al cap de pocs minuts, els tolls de gas metà que quedaven als gasoductes tancats podien veure’s escampant-se per la superfície de l’aigua i el món es va assabentar que havia passat una cosa irreversible.

CONSEQÜÈNCIES

Immediatament després de l’atemptat contra l’oleoducte, els mitjans de comunicació dels Estats Units el van tractar com un misteri sense resoldre. Es va citar repetidament Rússia com a probable culpable, esperonada per les calculades filtracions de la Casa Blanca, però sense establir mai un motiu clar per a aquest acte d’autosabotatge, més enllà de la simple represàlia. Uns mesos més tard, quan es va saber que les autoritats russes havien estat obtenint discretament estimacions del cost de reparació dels oleoductes, el New York Times va descriure la notícia com a “una complicació de les teories sobre qui hi havia al darrere” de l’atac. Cap gran diari estatunidenc va aprofundir en les amenaces anteriors als oleoductes formulades per Biden i la subsecretària d’Estat Nuland.

Tot i que mai ha quedat clar per què Rússia voldria destruir el seu propi i lucratiu oleoducte, una justificació més reveladora de l’acció del president va provenir del secretari d’Estat Blinken.

Preguntat en una roda de premsa el setembre passat sobre les conseqüències de l’empitjorament de la crisi energètica a l’Europa Occidental, Blinken va descriure el moment com a potencialment bo:

“Es tracta d’una gran oportunitat per eliminar d’una vegada per totes la dependència de l’energia russa i treure així a Vladimir Putin la possibilitat d’utilitzar l’energia com a arma per avançar en els seus designis imperials. Això és molt significatiu i ofereix una tremenda oportunitat estratègica per als propers anys, però mentrestant estem decidits a fer tot el possible per assegurar-nos que les conseqüències de tot això no les pateixin els ciutadans dels nostres països ni, en tot cas, d’arreu del món.”

Més recentment, Victoria Nuland ha expressat la seva satisfacció per la desaparició del més recent dels oleoductes. En una compareixença davant el Comitè de Relacions Exteriors del Senat a finals de gener, va dir al senador Ted Cruz: “Com vostè, em complau molt, i crec que a l’Administració també, saber que el Nord Stream 2 és ara, com a vostè li agrada dir, un munt de ferralla al fons del mar”.

La font tenia una visió molt més de carrer de la decisió de Biden de sabotejar més de 1500 milles d’oleoducte de Gazprom a mesura que s’acostava l’hivern. “Bé”, va dir, parlant del president, “he d’admetre que el tipus té un parell de pilotes. Va dir que ho faria, i ho va fer”.

Quan se li va preguntar per què creia que els russos no havien respost, va dir cínicament: “Potser volen tenir la capacitat de fer les mateixes coses que han fet els Estats Units”.

“Era una bonica notícia de portada”, va prosseguir. “Darrere hi havia una operació clandestina que situava experts sobre el terreny i equips que funcionaven amb un senyal encobert”.

“L’únic defecte va ser la decisió de fer-ho”.

Font: Seymour Hersh

Foto: Seymour Hersh i les bombolles de gas escampant-se per la superficie de l’aigua després de les explosions dels gasoductes Nord Stream.

El periodista Seymour Hersh parla de "Com els Estats Units van acabar amb el gasoducte Nord Stream": Entrevista exclusiva (Democracy Now, 15.02.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics en català