Continuant les meves reflexions sobre els directius de les quatre institucions que, després d’haver segrestat els processos democràtics a Europa, prenen per tots nosaltres les grans decisions, avui toca el torn al Fons Monetari Internacional. Són institucions creades i controlades pels grans poders financers anglosaxons i dirigides per persones sense escrúpols. Persones submises pel que fa als poders econòmics per als que treballen (als quals, des dels seus decisius càrrecs, es cuiden de proporcionar favors tan d’agrair com el de la impunitat fiscal) però cruels amb la ciutadania que pateix la dura austeritat que aquests directius són els encarregats d’imposar. Són persones insensibles cap al sofriment aliè, per més que, com va escenificar públicament el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (luxemburguès membre del Partit Popular Social “Cristià”!), s’emocionin fins a les llàgrimes al parlar dels refugiats.
L’estudi del currículum de l’actual directora gerent del Fons Monetari Internacional, la francesa Christine Lagarde, evidencia més la colonització de l’economia europea per part de les grans famílies financeres anglosaxones. És un fet inqüestionable que aquesta francesa, ministra d’Economia el 2007 amb el Govern de Nicolas Sarkozy, va fer carrera als Estats Units defensant els interessos del Complex Militar-Industrial estatunidenc. El mateix Complex Militar-Industrial contra el qual fins i tot el president Dwight David Eisenhower va alertar públicament en l’històric discurs del 17 de gener de 1961:
“En els assumptes del Govern, ens hem de protegir de la indeguda influència, sol·licitada o no, d’aquest Complex Militar-Industrial. Hi ha la possibilitat d’un desastrós creixement del poder extraviat d’aquest Complex. No podem permetre que el pes d’aquesta combinació amenaci les llibertats del nostre procés democràtic. No hem de confiar en res. Només una ciutadania alerta i informada pot enfrontar-se a l’engranatge de la vasta maquinària militar-industrial de manera que la seguretat del país i les seves llibertats puguin prosperar plegades.”
Ja el 29 de juny de 2005, en un article titulat “Amb Christine Lagarde, la indústria estatunidenca entra al Govern francès”, el Réseau Voltaire alertava que la nova ministra de Comerç Exterior, Christine Lagarde, molt propera a Dick Cheney i Zbigniew Brzezinski i responsable del Center for Strategic & International Studies (CSIS), el think tank del lobby petrolier als Estats Units, representava els interessos de la indústria estatunidenca al si mateix del Govern francès. En la seva condició d’advocada del bufet Baker & McKenzie, Christine Lagarde treballava a favor dels interessos de Boeing i Lockheed-Martin.
En el si d’aquest think tank, copresidia junt amb Zbigniew Brzezinski la Comissió Action USA/UE/Polònia i s’ocupava en particular del grup de treball Indústries de Defensa USA-Polònia. El 2003, Christine Lagarde es va convertir a més en membre, també al si del CSIS, de la Comissió per a l’Ampliació de la Comunitat Euro-Atlàntica al costat del seu amic Brzezinski i altres personalitats. L’home que tenia un paper central en el si de cadascuna d’aquestes comissions era Bruce P. Jackson, fundador del Comitè Estatunidenc per a l’Expansió de l’OTAN i, alhora, vicepresident de l’empresa fabricant d’avions Lockheed-Martin. Gràcies a les relacions establertes dins de les comissions que presidia Christine Lagarde, Jackson va muntar el contracte del segle: la venda, l’abril del 2003, de 48 caces F-16 Lockheed-Martin a Polònia per 3.500 milions de dòlars.
La transacció va provocar consternació a Europa ja que el Govern polonès pagava la compra amb els fons de la Unió Europea destinats a la preservació del seu sector agrícola. Aquell contracte no tenia res a veure amb les necessitats reals de Polònia. El contracte estava indissolublement lligat a la incorporació de Polònia a la colonització de l’Iraq al costat dels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia. Jackson era, a més, el principal proveïdor de fons del Comitè per l’Alliberament de l’Iraq (Committee for the Liberation of Iraq). Després d’aquella transacció, la Comissió euroatlàntica de Christine Lagarde es va encarregar d’ajudar les empreses poloneses a millorar les seves capacitats per convertir-se en subcontractistes d’empreses (majoritàriament estatunidenques) que van obtenir mercats a l’Iraq i l’Afganistan, així com per a la modernització del sistema polonès de defensa.
Però el lliurament d’un càrrec ministerial tan important a una dona tan oposada als interessos del seu propi país i d’Europa no hauria d’estranyar: és el mateix Nicolas Sarkozy el qui és una criatura d’aquests poderosos lobbies. Només cal recordar que qui es va convertir en el nou marit de la seva madrastra, Frank Wisner Junior, arribaria a convertir-se en el successor de Paul Wolfowitz al Departament de Defensa. I que el germanastre de Nicolas, Pierre-Olivier, va ser nomenat per Frank Carlucci (qui fou el número dos de la CIA, després de ser reclutat per Frank Wisner Sènior) director d’un nou fons d’inversions del Carlyle Group (la societat que ha gestionat simultàniament les carteres d’accions de la família Bush i de la família Bin Laden). Convertit en el cinquè a nivell mundial, ha arribat a administrar els principals comptes dels fons sobirans de Kuwait i Singapur. Nicolas, que es mantindria molt a prop de la seva madrastra i les seves germanastres, va començar a girar-se cap als Estats Units, on va participar en programes de formació que organitzava el Departament d’Estat. Durant aquest mateix període es va unir al Partit Gaullista. Frank Wisner Junior i els seus col·legues de la CIA van planificar la destrucció del corrent gaullista i el final ja és més conegut: l’ascens de Nicolas Sarkozy a la presidència de França (un país summament estratègic per a les grans famílies financeres anglosaxones).
Tot això va ser àmpliament documentat per Thierry Meyssan en el seu extens article “Operació Sarkozy: com la CIA va posar un dels seus agents a la presidència de la República Francesa”. Així que quan l’anterior director gerent del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn (que s’havia atrevit a actuar amb excessiva autonomia respecte als seus padrins, que semblava estar disposat a impulsar reformes en el Fons Monetari Internacional i a posar en marxa una nova moneda de reserva internacional que desplaçaria el dòlar), és detingut pels Serveis de Seguretat estatunidencs el dia 15 de maig de 2011, immediatament abans de la cimera del G-8 a Dauville (França), cimera que tractaria sobre l’esmentada nova moneda de reserva… va arribar l’entronització anunciada en el Fons Monetari Internacional de la ministra francesa Christine Lagarde.
Com va recordar al seu torn Michel Chossudovsky, el fiscal de districte de Manhattan, en el qual va ser detingut Dominique Strauss-Kahn i que el va carregar amb escasses proves amb set delictes, era Cyrus Vance Junior, fill del secretari d’Estat a l’Administració Carter, el secretari d’Estat adjunt no era altre que… el padrastre de Nicolas Sarkozy. Les famílies Vance i Wisner tenien estrets vincles personals. També val la pena assenyalar que Frank Wisner Sènior va ser el cervell del cop d’Estat patrocinat per la CIA que va derrocar al Govern de Mohammed Mossadegh a l’Iran el 1953 així com l’administrador de la Fundació Rockefeller Brothers. Per filar encara més prim, aquest dossier està directament lligat a l’agressió a Líbia, la qual tenia un paper clau en la creació d’aquesta nova moneda. El dinar libi era la moneda del món amb el seu valor garantit en or i en drets especials de gir del Fons Monetari Internacional. El fons sobirà de Líbia era un dels més rics del món, fins i tot més que el de Rússia. És molt probable que si aquell 26 de maig de 2011 s’hagués celebrat la Cimera de Deauville sota la presidència de Dominique Strauss-Kahn, el dòlar com a moneda de referència hagués entrat en seriós perill.
És a aquesta gran corrupció globalitzada a la qual, més enllà de la corrupció local i nacional, s’enfrontaran a partir de la setmana que ve totes les confluències electorals que s’han forjat al voltant de Podemos. És una corrupció instaurada pels grans poders econòmics occidentals que, des de fa ja dècades, controlen la classe política espanyola. Les noves coalicions s’enfrontaran a ells, en primer lloc, intentant formar govern. I, posteriorment, ho faran segurament des de l’oposició. O des del nou govern que surti de les urnes, en el cas poc probable que el PSOE es decideixi a facilitar tants canvis en aquesta Espanya en la qual el deute sobirà ha arribat al 100% del PIB. Canvis que, en tot cas, no sembla ser que arribin a convertir-se en una revolució.