Gareth Porter revisa el procés del govern de Netanyahu de sembrar històries d’atrocitats inexistents per part de Hamàs el 7 d’octubre amb crèduls mitjans de notícies estrangers i l’administració de Biden.

Els dies posteriors a l’entrada de Hamàs als quibuts israelians propers a Gaza el 7 d’octubre, els relats de la premsa estrangera sobre els fets van reflectir àmpliament la interpretació israeliana dels fets de la matança deliberada i el desmembrament de civils innocents per part dels combatents de Hamàs.

Aquests relats eren esgarrifosos en extrem: nadons decapitats, persones esquarterades i cremades deliberadament fins a la mort. I es deia que el total de civils innocents assassinats a sang freda pujava a 1.400.

Els israelians van reciclar ràpidament els paral·lelismes entre Hamàs i l’Estat Islàmic, amb la seva glorificació de la matança d’innocents.

Però una reconstrucció de com va sorgir aquesta línia argumental com a tema dominant en la cobertura de premsa inicial mostra que va ser creada deliberadament per decisió d’alts funcionaris israelians, inclòs el primer ministre israelià Binyamín Netanyahu. Es va fer inventant històries sobre atrocitats inexistents i sembrant-les als crèduls mitjans de comunicació estatunidencs.

Orígens de les històries d’atrocitats de Hamàs

Les proves documentals ara disponibles demostren que les històries sobre les atrocitats comeses per Hamàs al quibuts Kfar Aza i en altres llocs eren invencions amb motivacions polítiques. I com i per què aquestes històries d’atrocitats es van convertir en la realitat política dominant al cap de pocs dies de l’ofensiva és una qüestió política important que afecta el conflicte palestinoisraelià en sentit ampli.

La primera explicació d’aquestes històries és que procedien d’organitzacions privades israelianes de “primera resposta” amb un evident interès propi a vendre aquesta línia: competien entre si per generar les donacions més grans, com va informar Max Blumenthal a The Grayzone.

Però la veritable font d’aquestes històries d’atrocitats de Hamàs a Kfar Aza era el mateix govern de Netanyahu, i ara és clar que l’objectiu era assegurar-se que l’administració Biden secundés el pla de reduir tota Gaza a un munt de runes habitables.

En un discurs a la nació el 9 d’octubre, Netanyahu va invocar una línia propagandística israeliana bàsica de fa temps: Hamàs és ISIS. “Sempre hem sabut què és Hamàs”, va declarar. “Ara tothom sap que Hamàs és ISIS”.

Quan es va dirigir a la nació l’endemà de l’ofensiva de Hamàs, és clar, la resta del món no tenia aquesta idea. Per això Netanyahu va ordenar un projecte especial de Hasbara –el terme israelià per a la propaganda per remodelar l’opinió pública a l’estranger– per assegurar-se que tant el públic estatunidenc com l’administració de Biden recolzessin plenament la posició israeliana sobre l’atac de Hamàs.

La primera part d’aquest programa va consistir en que un comandament de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) passés informació als mitjans de comunicació, als quals se’ls va permetre entrar al quibuts de Kfar Aza el matí del 10 d’octubre, assegurant al mateix temps que un comandament alt de les FDI hi seria present per parlar amb la premsa sobre les atrocitats comeses per Hamàs al quibuts.

Així, el general de divisió Itai Veruv, comandant del Cos de Profunditat de les Forces de Defensa d’Israel, va dir al corresponsal de la CNN Nic Robertson que dones, nens, nadons i ancians havien estat “brutalment massacrats segons la forma d’actuar de l’ISIS”.

Un reportatge posterior de la CNN citava el general Veruv dient:

“Vaig veure centenars de terroristes amb armilles antibales, equipats, amb tot el material i tota la capacitat per fer una massacre, anar d’apartament en apartament, d’habitació en habitació i matar nadons, mares, pares als seus dormitoris.”

Veruv no havia vist res per l’estil, però era emblemàtic de la manipulació per part de les FDI de la premsa occidental sobre el tema. Quan Business Insider es va posar en contacte amb les FDI des de Nova York sobre la història, el portaveu, el major Nir Dinar, va afirmar que els seus soldats havien trobat cadàvers decapitats de nadons a Kfar Aza.

Però quan l’agència turca Anadolu i The Intercept van demanar confirmació de l’afirmació dels nadons decapitats a les FDI els dies 10 i 12 d’octubre, respectivament, les FDI no van poder donar suport a la declaració de Veruv.

Anadolu va informar en un post a “X” que les FDI no tenien “cap informació” que confirmés les al·legacions de nadons decapitats.

I el portaveu de les FDI va dir a The Intercept que els militars no havien pogut confirmar de manera independent l’afirmació.

Malgrat l’absència de proves reals d’aquesta afirmació propagandística, les principals cadenes de televisió estatunidenques i la BBC van emetre una cascada de notícies d’aquest tipus. Va ser un gran triomf de l’engany deliberat israelià mitjançant la manipulació dels mitjans de radiodifusió àvids d’històries d’atrocitats de Hamàs.

La segona part del pla de Netanyahu –garantir el ple suport polític del secretari d’Estat estatunidenc Anthony Blinken i de Biden per a la destrucció total de la societat urbana de Gaza– també va ser fàcil.

Blinken ja estava plenament compromès amb la causa sionista. Quan va arribar a Jerusalem, va invocar la seva ascendència jueva i va comparar els atacs de Hamàs amb els dels nazis contra els jueus.

I va donar suport a l’afirmació israeliana de “nadons massacrats, cossos profanats, joves cremats vius, dones violades, pares executats davant dels seus fills, fills davant dels seus pares”.

Darrere de “l’estimació preliminar” de civils morts de les FDI

El 14 d’octubre, les FDI van publicar una “estimació preliminar” de 1.400 civils innocents assassinats per Hamàs en l’atac, una xifra que es va mantenir fins al 10 de novembre, quan el Ministeri d’Afers Estrangers israelià va reduir l’estimació de civils “assassinats a sang freda” a 1.200.

Tanmateix, aquesta xifra també va resultar ser molt enganyosa quan l’Administració de la Seguretat Social d’Israel va publicar a mitjans de desembre una llista completa dels morts en l’atac, amb les circumstàncies de la mort de cadascú.

Aquest document oficial mostrava que 695 de les morts eren de civils israelians, 373 de forces de seguretat israelianes i 71 d’estrangers, per a un total de 1.139 víctimes.

Sens dubte, els homes armats de Hamàs van disparar indiscriminadament durant l’atac i van causar un gran nombre de morts de civils quan el seu pla de prendre ostatges va fracassar ràpidament, perquè la gent es va negar a sortir de casa seva.

Per obligar els ocupants a saltar per les finestres obertes, alguns assaltants  de Hamàs van calar foc a les cases, però algunes famílies no ho van aconseguir i van morir cremades.

Tanmateix, els operatius de Hamàs no van ser els únics que van destruir cases i van matar els qui eren al seu interior.

A les dues comunitats en què es diu que va morir el major nombre de civils –Kfar Aza, on el total de morts de civils es va estimar diverses vegades entre 38 i 46; i Be’eri, on es va estimar en 112–, s’han documentat nombroses morts de civils per trets de tancs i/o helicòpters, inclosa la mort de diversos dels qui estaven retinguts com a ostatges.

L’oficial al comandament de les FDI que va desencadenar la violència a Be’eri va ordir una elaborada mentida per encobrir les circumstàncies reals en què moltes cases van ser destruïdes pel foc dels tancs israelians o pels coets dels helicòpters.

En un reportatge publicat a l’edició hebrea de Haaretz, el subcomandant d’un batalló blindat de reserva de les FDI, el general de brigada Barak Hiram, va descriure com la seva unitat de tancs “va lluitar… de casa en casa, amb tancs” a Be’eri, i va afegir: “No vam tenir elecció”.

En una altra entrevista, aquesta vegada a The New York Times, Hiram també va presentar un relat completament falsificat i interessat de la seva gestió de la situació que va trobar en una casa on homes armats de Hamàs hi tenien 14 ostatges.

Va afirmar que un dels ostatges, Yasmin Porat, havia aconseguit escapar-se, i que els homes armats que eren dins van disparar llavors dues granades propulsades per coets (RPG) contra les tropes de les FDI que es trobaven fora de la casa que estaven ocupant. En realitat, però, el líder del grup Hamàs havia decidit rendir-se i es va posar en contacte amb la policia per telèfon.

Es va lliurar juntament amb Porat, segons el seu relat, deixant els altres assaltants de Hamàs a la seva sort. Però el general Hiram va exigir immediatament que es prengués la casa per la força “fins i tot a costa de víctimes civils”, amb el resultat que els 13 ostatges restants, excepte un, van morir.

A Kfar Aza, on hi van morir més de 49 civils, es va desenvolupar un procés paral·lel, ja que el tinent coronel Golan Vach va ordenar de manera similar un atac amb tancs contra les cases que Hamàs havia pres i en què hi havia 19 ostatges israelians.

Les dues decisions reflectien l’aplicació explícita del Protocol Hanníbal de les FDI, en virtut del qual s’exigeix matar ostatges israelians per garantir que no puguin ser explotats per l’enemic d’Israel, encara que aquest requisit va ser suposadament cancel·lat per les FDI el 2016.

La majoria de les morts de civils semblen haver tingut lloc al recinte del festival de música de matinada o a prop d’ell, on s’hi van trobar 260 cadàvers.

Els operatius de Hamàs van intentar prendre la gent com a ostatges mentre fugien del recinte, però moltes de les víctimes van morir per trets des d’helicòpters de tropes que no van poder distingir els operatius de Hamàs dels assistents a la festa.

Ningú sap quantes persones van morir per cada bàndol, però els 28 helicòpters israelians que disparaven ràfegues de morter amb canons de 30 mil·límetres, sense cap tipus d’intel·ligència que guiés els seus trets, es van cobrar sens dubte una part del nombre de víctimes humanes, especialment en la caòtica escena durant la fugida de la festa aquell matí, segons Electronic Intifada.

A la llum de les noves proves, és clar que el nombre de civils innocents assassinats per Hamàs va ser significativament inferior a les 695 víctimes civils identificades per l’Administració de la Seguretat Social israeliana i una fracció dels 1.200 civils que va afirmar el govern de Netanyahu, i que les mateixes FDI van ser responsables d’una proporció significativa de les morts de civils innocents.

Però també és clar que l’ofensiva de Hamàs va estar mal concebuda i mal executada. I el que és més important, va brindar a Netanyahu i a tot el sistema sociopolític extremista israelià una oportunitat d’or per prosseguir amb els plans genocides a Gaza.

A les 24 hores de l’operació de Hamàs, aquest pla de genocidi israelià ja s’havia engegat amb la campanya de falses històries d’atrocitats. I gairebé tres mesos després, s’ha fet poc o res per aturar el seu avenç assassí cap al seu objectiu genocida.

Gareth Porter és un periodista guardonat i autor de diversos llibres sobre el Vietnam i la controvèrsia sobre el programa nuclear iranià. Actualmente està acabant un llibre sobre la Guerra Freda com a engany.

Font: Consortium News

Foto: Quibuts Be’eri quatre dies després de l’ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 (Kobi Gideon / Oficina de Premsa del Govern d’Israel).

La història de la violació de Hamàs "armada" pel New York Times és un frau. Ali Abunimah la desmenteix. (Electronic Intifada, 05.01.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics