Els darrers quatre anys han suposat una important sacsejada per a algunes persones. Molts dels qui abans s’identificaven com “d’esquerres” han començat a preguntar-se què significa això en realitat. Alhora, hem vist que els qui normalment s’associen amb la “dreta” estan més disposats a col·laborar amb les veus de “l’esquerra”.

El destacat presentador britànic d’esquerres Russell Brand interactuant amb el de dretes Tucker Carlson, i trobant punts en comú, simbolitza aquests canvis ideològics. L’esdeveniment de la Covid-19 ha tingut un paper fonamental en aquest sentit. La resposta draconiana a una suposada emergència sanitària va incloure operacions propagandístiques dirigides a maximitzar els nivells de por entre la població i les mesures extremes que incloïen confinaments i la imposició d’injeccions experimentals de teràpia gènica.

A mesura que aquests règims de bioseguretat s’anaven provant als diferents països, es produïen greus danys. Els “danys col·laterals” resultants (un eufemisme que es va originar durant la Primera Guerra del Golf per amagar el fet que les bombes estatunidenques estaven matant civils) inclouen importants danys econòmics a les persones d’ingressos mitjans i baixos i a les petites empreses associades, danys greus a les poblacions dels països més pobres, la interrupció de les rutines normals d’atenció sanitària, cosa que resulta en diagnòstics perduts i l’empitjorament de la salut física i mental general, un augment de la depressió i els suïcidis relacionats, i forts augments en l’excés de mortalitat en molts països.

En general, els qui s’identifiquen com “d’esquerres” han donat suport als discursos oficials sobre la Covid-19. En particular, des del principi va sorgir la percepció que els governs de dretes (per exemple, l’administració Trump als Estats Units i el govern conservador de Johnson al Regne Unit) no estaven protegint les seves poblacions de la suposada amenaça de la Covid-19. Per tant, les crítiques dels polítics d’esquerres sovint exigien mesures encara més dures i ràpides i el presentaven com un imperatiu moral basat en la preocupació per la comunitat i la solidaritat.

Relativament pocs crítics d’esquerres van ser prou perspicaços per qüestionar el devastador impacte que polítiques com el confinament estaven tenint en els estrats més pobres de la societat i en el Sud Global dels països que van adoptar aquestes polítiques. L’oposició, allò que en aquest article reconeixem com la “resistència Covid”, va sorgir més sovint de la dreta de l’espectre polític i es va formular sovint en termes de protecció dels drets individuals i l'”autonomia” corporal. Dins aquest grup es van realitzar nombroses anàlisis que qüestionaven “La Ciència”.

L’escalada el 2022 del conflicte a Ucraïna, i ara l’acció militar israeliana contra els palestins, introdueixen noves dinàmiques. En reconeixement que el conflicte a Ucraïna, Israel/Palestina i Àsia Occidental (àlies Orient Mitjà) està sent impulsat per les ambicions geopolítiques occidentals, entre les quals destaquen els intents de mantenir el domini del sistema global liderat pels Estats Units, ha destacat la dissidència dels antiimperialistes d’esquerres.

A la inversa, almenys part de la resistència existent a la Covid, dominada per la dreta, ha adoptat una postura ambigua o obertament favorable a la política occidental respecte a Ucraïna i Israel/Palestina. Dins d’aquestes divisions, una subdivisió clau es refereix a les perspectives divergents dins de la resistència Covid entre els qui posen èmfasi en l’impuls continu cap a la governança global tecnocràtica i els qui se centren en l’afebliment/declivi de l’Imperi Occidental i l’auge d’un sistema global multipolar.

Al llarg dels darrers quatre anys i de “l’estrèpit arrollador” d’esdeveniments, com els ha descrit el professor Mark Crispin Miller, des de la Covid-19 fins a Israel/Palestina, passant per Ucraïna, hi ha almenys dos processos en joc que poden vincular-se a dos eixos de poder diferents.

El primer procés té a veure amb la concentració de poder possibilitada per l'”esdeveniment estructural profund” de la Covid-19 (Scott) i que ha implicat actors a nivell mundial que han ajudat de diverses maneres a fer realitat, o a promoure d’una altra manera, la impressió enganyosa que un agent patogen completament nou i particularment perillós va començar a circular pel món a finals del 2019 i principis del 2020.

A més de la participació de múltiples governs en la construcció d’aquesta “pandèmia” –en particular, els Estats Units, la Xina, el Regne Unit i Alemanya/UE–, organitzacions internacionals com l’ONU i l’OMS, a més d’influents grups de reflexió com el FEM, així com poderosos actors bancaris i financers, van exercir papers centrals.

Així, doncs, l’eix de poder implicat en l’esdeveniment de la Covid-19 té una dimensió clarament internacional o global. A més de les respostes draconianes a la crisi sanitària construïda, estem assistint ara a un intent de consolidar els règims de bioseguretat assajats durant les primeres fases de l’esdeveniment de la Covid-19.

Com assenyalen molts analistes, l’Agenda de Preparació per a una Pandèmia (PPA) i el Reglament Sanitari Internacional (RSI) s’estan fent servir per permetre que les organitzacions, principalment l’Organització Mundial de la Salut (OMS), exerceixin influència sobre les decisions de control de la població durant les emergències sanitàries declarades.

Aquesta arquitectura de bioseguretat emergent es complementa amb un impuls paral·lel cap a règims de censura més organitzats i aplicables. En aquest sentit, Taibbi i altres han documentat l’anomenat Complex Industrial de la Censura, mentre que hi ha múltiples iniciatives per aprovar projectes de llei que crearan un suport legal per al control de la suposada “desinformació”; vegeu, per exemple, la Llei de Serveis Digitals (DSA) de la UE i la legislació sobre seguretat en línia del Regne Unit.

L’efecte combinat d’aquestes arquitectures de control de la salut i la informació serà la coacció de les poblacions perquè acceptin “mesures sanitàries” i la repressió del debat públic i la dissidència. Tot això representa una propaganda altament organitzada adreçada a modelar els àmbits material i informatiu per tal d’“organitzar la conducta” i modelar les creences. Per a un nombre significatiu dels integrants de la resistència Covid, dominada per la dreta, aquest procés reflecteix l’agenda tecnocràtica globalista que ens impulsa cap a un ordre tecnocràtic globalitzat.

El segon procés en joc és la contínua projecció de poder per part dels Estats Units i dels seus aliats; d’això en són testimoni les actuals guerres a Ucraïna i Àsia Occidental (Orient Mitjà). En comparació amb l’esdeveniment de la Covid-19, aquest procés se situa més fàcilment a l’eix de poder de l’Imperi Occidental, en particular l’anomenat complex militar-industrial (MIC).

Òbviament, l’imperialisme occidental és anterior a l’esdeveniment de la Covid-19, i es podria dir que la bel·ligerància que l’acompanya abasta segles. En termes d’història recent, l’esdeveniment profund de l’11-S representa l’inici de la fase més recent de l’intent d’Occident d’exercir influència per mitjans militars.

Les proves que l’11-S va ser en si mateix una ferida autoinfligida, un detonant de guerra fabricat principalment per crear les condicions per a una sèrie de guerres de canvi de règim a l’empara d’una “guerra contra el terror” global dirigida per Occident, són ara aclaparadores. La seva utilització com a narrativa propagandística dissenyada per apuntalar múltiples guerres de canvi de règim també està ben establerta.

Les guerres inicials a l’Afganistan i l’Iraq, seguides de les iniciatives de “canvi de règim” a Líbia i Síria, han desembocat a la guerra per delegació d’Ucraïna contra Rússia i a l’actual suport a Israel, que porta a terme una operació militar genocida declarada públicament a Gaza mentre ataca simultàniament faccions de la Resistència siriana, iraquiana, libanesa i iraniana.

Per a molts analistes, aquest extraordinari nivell de bel·ligerància demostra l’aïllament creixent de l’Imperi Occidental i, de fet, la seva hegemonia en declivi. Tant en termes militars com econòmics, Occident ha estat incapaç d’imposar-se a Ucraïna i ara s’enfronta a un fracàs estratègic.

En termes de poder ideològic, els nivells de suport mundial als palestins, a mesura que el projecte sionista recolzat per Occident i incubat pels britànics duu a terme una campanya militar que compleix els criteris del genocidi, suggereixen que qualsevol credibilitat que Occident posseís en el passat s’està erosionant encara més, potser de manera catastròfica.

Certament, a aquestes alçades de la història de l’imperi occidental liderat pels Estats Units, és molt difícil imaginar que hi hagi prou capacitat militar, econòmica o ideològica necessària per “guanyar” a Ucraïna o a l’Orient Mitjà, per no parlar d’enfrontar-se a d’altres grans potències.

D’aquesta descripció del que està passant se’n desprenen cinc punts.

En primer lloc, tots dos processos són reals, cosa que significa que, senzillament, tant l’aventurerisme militar global occidental com els impulsos cap a la creació d’estructures de governança global són empíricament demostrables. Podem observar-los en els enfrontaments militars per delegació a Ucraïna i Gaza, en l’experiència distòpica de la Covid-19 i en la formulació de marcs legislatius al voltant de la preparació per a pandèmies i el control de la “desinformació”. A més, aquests processos estan passant simultàniament.

En segon lloc, de moment no podem estar segurs de la relació entre els dos processos i els dos eixos de poder. Una possibilitat és que tots dos processos tinguin un origen comú a nivell global i que els eixos de poder estiguin més o menys alineats. En aquest escenari, les xarxes de poder d’elit –en termes generals, una xarxa de grups d’elit tecnocràtics globals– són responsables d’alimentar tant les guerres com els règims de bioseguretat.

Una altra possibilitat és que, encara que hi hagi interessos compartits entre els blocs de poder de les elits pel que fa al desenvolupament i l’aplicació dels règims de bioseguretat, també hi hagi interessos materials i de seguretat divergents. En aquest escenari, veiem grans potències com els Estats Units, la Xina i Rússia impulsant el desenvolupament de règims globals de bioseguretat mentre que els conflictes impulsats pels recursos i la seguretat segueixen el seu curs.

També és possible que, en lloc d’emanar principalment de les xarxes de poder de les elits transnacionals, tant les guerres com els règims de bioseguretat siguin en gran mesura una funció de les xarxes de poder de les elits centrades a Occident amb el suport de faccions dins de les nacions oposades que s’han infiltrat a la governança i les institucions públiques, inclosos els mitjans de comunicació. Des d’aquesta perspectiva, ambdós processos es podrien explicar com a part de l’imperialisme occidental. És essencial fer una anàlisi detallada i global de les xarxes de poder per avaluar amb més detall la relativa contundència d’aquestes possibilitats, així com d’altres hipòtesis plausibles.

En tercer lloc, però, podem estar segurs que ambdós processos representen amenaces clares i presents per a la vida i el benestar de les persones. Les respostes a l’esdeveniment de la Covid-19 –inclosos els confinaments i les injeccions coercitives– han tingut un impacte catastròfic en poblacions de tot el món. Ara hi ha motius per argumentar que moltes de les morts atribuïdes a la Covid-19 han estat, de fet, iatrogèniques (induïdes pels tractaments i les accions dels professionals mèdics), mentre que l’impacte dels confinaments i altres alteracions a nivell social han causat immensos “danys col·laterals”.

Segons alguns científics, ara hi ha proves aclaparadores que els productes injectables comercialitzats com a “cura” per a la Covid estan matant i mutilant un nombre significatiu de persones i, de fet, l’excés de mortalitat s’ha mantingut molt alt al llarg del 2023 .

L’arquitectura de bioseguretat emergent descrita anteriorment –l’Agenda de Preparació Pandèmica i el Complex Industrial de la Censura– amenaça de permetre encara més cops a la salut de les poblacions mundials. La projecció del poder occidental per mitjans militars també és catastròfica. Per exemple, el projecte “Cost de la guerra” de l’Institut Watson va calcular recentment les morts indirectes a les zones de guerra posteriors a l’11-S –Afganistan, Pakistan, Iraq, Síria i Iemen– entre 3,6 i 3,8 milions de persones. L’acció militar israeliana a Gaza, des del 7 d’octubre del 2023, ha matat més de 20.000 persones, almenys el 50% nens.

En quart lloc, per intentar protegir les persones, cal resistir tant als processos com als eixos de poder i, en fer-ho, hem d’evitar caure en el parany de desestimar la resistència a l’imperialisme occidental a llocs com Gaza o Ucraïna com elements de distracció o sense importància. Per als escriptors i investigadors occidentals, potser és més fàcil ocupar-se de les amenaces que planen sobre les seves pròpies vides i el seu benestar i els dels seus compatriotes occidentals.

Això pot crear una propensió a prioritzar la crítica de l’esdeveniment de la Covid-19. Però això no s’hauria de fer a costa del suport als qui reben el foc de l’Imperi Occidental a llocs com Gaza i Síria. Per posar un exemple senzill però important, en la seva difícil situació actual el poble palestí té prioritats que cal abordar amb més urgència que qualsevol estructura política i econòmica emergent a nivell mundial. Estan lluitant per la seva existència a Palestina.

De fet, es podria argumentar que hi ha un nivell de supremacisme blanc subliminal en l’argumentació que els conflictes a Ucraïna i Palestina o la regió més àmplia de l’Àsia Occidental són poc més que distraccions que facilitaran el règim de govern distòpic centrat a Occident.

Hi ha una manca de context cultural i històric o de comprensió i una projecció dels valors occidentals (o la manca d’ells), que condueix al que sembla un enfocament estret i miop dels problemes que afectaran l’Occident col·lectiu i els països nominalment “civilitzats”, mentre que s’exclou de l’anàlisi els països en desenvolupament o els que lluiten contra els projectes neocolonialistes occidentals. És que la seva guerra contra l’opressió i la tirania té menys valor que la guerra moderna que es lliura contra la visió de la classe depredadora del nostre futur com a humanitat?

Com va dir Jean-Paul Sartre: “Preteneu oblidar que teniu colònies on es cometen massacres en el vostre nom”. Aquells que perceben Ucraïna i Gaza com a distraccions orquestrades de l’amenaça d’un estat de bioseguretat a Occident viuen als països que han subjugat al Sud Global durant segles sense respir tret que aquests països compleixin les demandes i agendes dirigides pels Estats Units i el Regne Unit. La resistència porta al saqueig dels recursos per part d’Occident i a la destrucció de la cultura, la civilització i les infraestructures per garantir que un país en desenvolupament quedi reduït a un Estat fallit de l’era fosca.

També sembla que hi ha poca anàlisi del que realment senten els habitants de les anomenades nacions del Sud Global sobre el futur global o de com pivoten instintivament cap a l’Est, després d’haver patit horrors incalculables a mans del complex militar-industrial d’Occident durant la major part de la seva existència.

Així doncs, manca la cohesió global per fer front a un enemic global que amenaça tota la nostra existència, a causa de la tendència a balcanitzar literalment el debat en sectors als quals resulta gairebé impossible identificar àrees en què la coincidència sigui viable.

En altres paraules, fins que no comencem a assumir tota la responsabilitat per la misèria infligida per les estratègies històriques que encara avui donen suport als règims occidentals, mai no abordarem les causes fonamentals de la subjugació mundial. Mentre abordem allò que considerem un futur distòpic universal, també hem d’abordar simultàniament l’alliberament de les nacions a les que hem permès que els nostres governs depredin, destrueixin, violin i saquegin. No podem lluitar contra la distòpia mentre desestimem, marginem o ignorem els qui ja hi viuen.

“Com més comprèn el poble, més vigilant es torna, i més s’adona que finalment tot depèn d’ell i que la seva salvació resideix en la seva pròpia cohesió, en la veritable comprensió dels seus interessos i saber qui són els seus enemics. El poble arriba a comprendre que la riquesa no és fruit de la feina, sinó el resultat d’un robatori organitzat i protegit.” (Frantz Fanon)

En cinquè lloc, reconèixer que ens enfrontem a múltiples processos i eixos de poder brinda l’oportunitat als qui es perceben a si mateixos com “d’esquerres” o “de dretes” d’unir-se al voltant d’un principi comú que consisteix a donar prioritat a la protecció de les persones davant de les xarxes de poder de les elits corruptes.

Això requereix principalment que part de la resistència Covid orientada a la dreta es familiaritzi més amb les realitats de l’imperialisme occidental i, alhora, que part dels antiimperialistes orientats a l’esquerra despertin davant les amenaces que plantegen els règims de bioseguretat emergents.

En l’actualitat, la píndola més amarga que s’han d’empassar alguns dels resistents Covid és l’acceptació del fet que, siguin quines siguin les causes i les responsabilitats al voltant del 7 d’octubre, la realitat és que Israel ha tingut un paper central en termes de projecció de poder occidental al Pròxim Orient i, com a part d’això, s’ha comès una terrible injustícia contra els palestins.

Un excel·lent exemple del cisma entre la resistència Covid i el suport a Israel i els designis neocolonialistes dels Estats Units al Pròxim Orient es pot identificar en les declaracions de Robert Kennedy Jr., que s’oposa a les vacunes, i el seu gir cap al suport “incondicional ” al que és efectivament una guarnició militar estatunidenca al Pròxim Orient:

“Israel és crític i la raó per la qual és crític és perquè és un baluard per a nosaltres a l’Orient Mitjà. És gairebé com tenir un portaavions a l’Orient Mitjà. És el nostre aliat més antic, des de fa 75 anys. Ha estat un aliat increïble per a nosaltres en termes d’intercanvi de tecnologia i de construcció de la Cúpula de Ferro, per la qual hem pagat molt, i que ens ha ensenyat enormement com defensar-nos dels atacs amb míssils. El 75% d’aquesta despesa militar es destina a empreses estatunidenques en virtut de l’acord, del Memoràndum d’Entesa.

Si ens fixem en el que està passant ara al Pròxim Orient, els aliats més propers a l’Iran són Rússia i la Xina. L’Iran també controla tot el petroli de Veneçuela, Hezbol·là és a Veneçuela, han apuntalat el règim de Maduro i així controlen aquest subministrament de petroli. L’Aràbia Saudita s’uneix ara al BRICS, de manera que aquests països controlaran el 90% del petroli del nostre món. Si Israel desapareix es produirà el buit a l’Orient Mitjà; Israel és el nostre Ambaixador, el nostre cap de platja a l’OM, ens dóna orelles i ulls a l’OM, ens dóna intel·ligència, la capacitat d’influir en els assumptes a l’OM. Si Israel desaparegués, Rússia i la Xina controlarien l’Orient Mitjà i el 90% del subministrament mundial de petroli, cosa que suposaria un cataclisme per a la seguretat nacional dels Estats Units.”

La guerra, ja sigui centrada a Occident o transnacional, és contra els vulnerables i privats de drets d’aquest món; és impossible lliurar una campanya reeixida contra l’amenaça a què s’enfronta la humanitat sense la col·laboració de tots els pobles oprimits del món. Alliberar el Sud Global de les cadenes de l’opressió occidental ha de ser una prioritat per aconseguir un món unit contra la tirania oligàrquica, vingui d’on vingui.

Anar més enllà de l’esquerra-dreta i de la divisió dels sectors d’anàlisi

Tot el que cal aquí és la voluntat de reconèixer i comprometre’s amb l’evidència aclaparadora que tenim ara que tant la bel·ligerància imperial occidental com els nefastos règims de bioseguretat són dolents per a la salut, l’autonomia i la llibertat. Cal resistir-se a tots dos, i resistir-s’hi d’una manera que no eclipsi ni l’un ni l’altre.

Es pot trobar un terreny comú a través del reconeixement dels eixos de poder en joc i les formes en què exploten, reprimeixen i perjudiquen les persones, tot i que de diferents maneres i en diferents llocs. Reconèixer que el problema comú a tots dos és l’existència d’elits de poder manifestament corruptes i no representatives hauria de ser suficient per alertar les persones que es perceben a si mateixes com “d’esquerres” o “de dretes” que tots compartim un enemic comú.

També és probable que hagi arribat el moment d’abandonar el paradigma esquerra-dreta. Com se suggereix en aquest article, les divisions i els punts cecs que el paradigma esquerra-dreta, respectivament, permet i revela signifiquen que probablement ha sobreviscut a la seva utilitat. Aquesta evolució exigirà una reflexió concertada sobre noves maneres de comprendre i analitzar el nostre univers polític.

Aquest article és només un començament. Per ara n’hi ha prou de reconèixer que, atesos els nefastos eixos de poder amb què hem de batallar, les nostres actuals estructures polítiques estan profundament esquerdades. Com va assenyalar la doctora Julie Ponesse, acomiadada per negar-se a rebre la injecció de la Covid:

“…les nostres institucions estan trencades sense remei. És hora de construir de nou: una nova economia, una nova forma de governar i un nou sistema sanitari.”

Una altra manera de dir-ho és que si tinguéssim alguna cosa semblant a una democràcia que funcionés o un sistema que representés realment el consens popular, no hauríem de suportar un estat de guerra perpètua facilitat innegablement per mentides i enganys gestionats per l’Estat a escala èpica. No estaríem a l’abisme d’un cop mundial de bioseguretat que ens amenaça a tots amb un futur de colonització sota el control de forces que ocupen de fet els nostres governs.

Si algú dubta de la cruïlla entre el genocidi que Israel està infligint al poble palestí, ocupat i perseguit des de fa setanta-cinc anys, i l’agenda de bioseguretat/vigilància que s’acosta, si us plau, mireu el Full de ruta 2030 per a les relacions bilaterals entre el Regne Unit i Israel.

Aquest document exposa la implicació que Israel tindrà en el futur de la sanitat, la defensa i la seguretat britàniques, les qüestions climàtiques, el comerç i la inversió, la cibernètica, la cultura, l’educació i l’ensenyament superior, la ciència, la innovació i la tecnologia. En altres paraules, allò que es va originar com un projecte britànic de colons i colonialistes a Palestina després del Tractat Balfour de 1917, ara aparentment ocuparà i influirà en els processos essencials de presa de decisions de la societat britànica. Del document:

“La visió de les nostres dues nacions també inclou la cooperació sanitària. Explorarem el desenvolupament d’un diàleg entre el Regne Unit i Israel per abordar els reptes a què s’enfronten els nostres sistemes sanitaris, i basant-nos en el llançament de la passarel·la paneuropea de tecnologia sanitària Regne Unit-Israel a principis d’aquest any, també col·laborarem per materialitzar un programa pilot al nord-est d’Anglaterra, que se centrarà en la sanitat digital, la telemedicina i l’ampliació de la cooperació sanitària centrada en aquests àmbits i altres solucions tecnològiques israelianes a mida. La nostra ambició d’estrènyer llaços mútuament beneficiosos no té límits.”

En última instància, és important reconèixer la magnitud de la lluita a què ens enfrontem. Vivim temps inusualment perillosos i tumultuosos. Per a alguns, això significa estar a l’extrem receptor del poder militar dur. L’amenaça d’una escalada regional a l’Orient Mitjà és molt real a mesura que ens endinsem en el 2024.

Per a molts altres, les vides i els mitjans de subsistència estan sent destruïts per les classes depredadores, mentre les poblacions trontollen per les conseqüències nocives dels confinaments, les “vacunes” experimentals de teràpia gènica i el terror provocat per un patogen que frega el que és mític. La solidaritat és molt important en aquesta lluita i la necessitem ara més que mai.

Com tan encertadament va dir el (tristament) difunt periodista llegendari John Pilger:

“El gran poder és despietat i venjatiu; molts de nosaltres no ens ho podem imaginar perquè no som així a les nostres vides.”

Per fer front a aquest gran poder i desmantellar els projectes amb què pretén destruir el món tal com el coneixem, hem de formar un front de resistència cohesionat i unit, que inclogui l’Orient i l’Occident i tot el que hi ha al mig. Hem d’anar més enllà dels paradigmes esquerra-dreta i comprendre que la rapinyaire classe depredadora no té aquests límits o restriccions divisòries en la seva estratègia. Tampoc nosaltres.

Vanessa Beeley és periodista independent, activista per la pau i fotògrafa.

El Dr. Piers Robinson és codirector de l’Organització d’Estudis sobre Propaganda, coordinador del Grup de Treball sobre Síria, Mitjans de Comunicació i Propaganda i investigador associat del Grup de Treball sobre Propaganda i la “Guerra Global contra el Terror” de l’11-S , membre de Panda i BerlinGroup21.

Font: UKColumn

"Prou de mentir!": Entrevista de Russell Brand a Tucker Carlson (Russell Brand, 26.07.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics